Arxiu d'etiquetes: militars

Borja i de Castre-Pinós, Pere Lluís Galceran de

3 Respostes

(Gandia, Safor, 1528 – Barcelona, 1592)

Lloctinent de Catalunya (1590-92). Darrer mestre de Montesa (1540-87), primer marquès de Navarrés. Era fill del tercer duc borgià de Gandia Joan de Borja i Enríquez.

A la mort del seu pare (1543) regí el ducat de Gandia per encàrrec del seu germanastre Francesc de Borja i d’Aragó, aleshores lloctinent de Catalunya. El 1545 fou confirmat com a mestre de Montesa per la intervenció del rei.

Fou capità general de Tilimsen i Tunis (1567) i alcaid d’Orà i de Massalquivir, ciutats que fortificà. El 1571 retornà a la península ibèrica i renuncià (1587) al maestrat de Montesa a favor de la corona, tot i que es reservà el títol fins a la mort.

La seva preocupació principal durant la lloctinència de Catalunya fou la persecució de bandolers, contra els quals mobilitzà sometents.

Poeta, fou elogiat per Cervantes i per Gil i Polo; Jaume Joan Falcó li dedicà unes poesies llatines, i Francesc Garrido, la seva traducció castellana de l’Orlando innamorato de Boiardo (1577).

Borja i d’Aragó-Gurrea, Carles de

3 Respostes

(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)

Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.

Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.

Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.

La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.

Borges i Granollers, Josep

1 Resposta

(Vernet, Noguera, 28 novembre 1812 – Tagliacozzo, Itàlia, 8 desembre 1861)

Militar carlí. En morir afusellat el seu pare, Antoni Borges (1836), el succeí en la direcció de la seva partida, i el 1839 es convertí en un dels principals col·laboradors del comte d’Espanya, ascendit a coronel actuà a l’expedició de la Vall d’Aran. En acabar-se la primera guerra carlina, s’exilià a França.

Tornà a Catalunya el 1847 com a general de brigada i prengué part en la segona guerra, actuant al Camp de Tarragona. Fou batut (1849) pel general Quesada a Selma (Alt Camp), i hagué de tornar a exiliar-se.

Passà a Itàlia, al servei de Francesc II de Nàpols, el qual fou destronat per Garibaldi. Intentà d’iniciar un moviment al seu favor a Calàbria, però fou fet presoner pels lliberals i afusellat.

Borges, Antoni

1 Resposta

(Vernet, Noguera, vers 1780 – Cervera, Segarra, 3 juny 1836)

Dirigent i militar carlí. Lluità a la Primera Guerra Carlina a la vall del Segre, al Solsonès i a la Noguera.

El 1834 dominava la zona de Ponts, i el seu prestigi semblava destinar-lo a substituir en el comandament suprem el general Juan Antonio Guergué, però fou designat Ignasi Brujó.

Ocupà Àger (1835). Fou sorprès a Vilanova de Meià pel coronel Niubó (1836) i afusellat a Cervera. La seva partida prosseguí la lluita, conduïda pel seu fill Josep Borges i Granollers.

Borbó-Vendôme, Lluís de

Deixa un comentari

(París, França, octubre 1612 – Ais de Provença, França, 6 agost 1669)

Duc de Vendôme i de Penthièvre. Lloctinent de Lluís XIII de França a Catalunya (1649-50).

No entrà a Barcelona fins al febrer de 1650 per la dificultat d’obtenir tropa i diners, i hagué d’afrontar la tensa situació creada per la repressió de Pèire de Marca el 1649, augmentada per l’empitjorament de la situació militar dels francesos al Principat.

La població de la ribera de l’Ebre es revoltà: Flix, Miravet i Tortosa es rendiren a Felip IV malgrat que el lloctinent intentà personalment la defensa d’aquesta última plaça.

Pel desembre de 1650 renuncià al càrrec i retornà a França.

Borbó-Condé, Lluís II de

3 Respostes

(París, França, 8 setembre 1621 – Fontainebleau, França, 11 desembre 1686)

Noble i militar.

Per allunyar-lo de França, durant la minoritat de Lluís XIV, Mazzarino el nomenà virrei de Catalunya, però fracassà en l’atac a Lleida, en poder de les tropes de Felip IV (1647).

Ressentit pel poder de Mazzarino passà al servei d’Espanya; conquerí Rocroi i obtingué la victòria de València (1656) sobre els francesos.

Boneu i Pi, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, segle XVII – Itàlia, 1724)

Militar i polític. Comte de la Coromina. Contribuí a l’organització de les incursions de Josep de la Trinxeria al Rosselló (1675).

Lluità contra l’ocupació francesa durant les campanyes de Lluís XIV sobre Catalunya; auxilià Girona (1684) i conquerí Morellàs (1692). Dos anys després cobrí, com a mestre de camp, la retirada de les tropes del marquès de Villena, derrotades pels francesos al Ter. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge del mariscal Vendôme (1697).

En començar la Guerra de Successió (1705) era governador de Tarragona i posà la ciutat al costat de la causa austriacista; un any després, com a governador de Barcelona, defensà la ciutat del setge borbònic.

Fou membre del consell de guerra del rei-arxiduc Carles III, que el creà comte de la Coromina, i durant la campanya de Carles III per Castella (1710) formà part del consell de regència i fou ascendit a tinent general.

L’any 1713 passà a Mallorca, i, després de la capitulació de l’illa (1715), en fou bandejat i marxà a Gènova.

Bonas, mariscal

Deixa un comentari

(França, segle XVII – segle XVIII)

Militar. Subordinat del duc de Berwick durant la invasió de Catalunya per part de la Quàdruple Aliança contra Felip V de Borbó, inicià la penetració per la Vall d’Aran (1719) i n’esdevingué governador.

Ocupà el Pallars fins al Montsec amb la col·laboració de Carrasclet i entrà a la Seu d’Urgell, on anuncià la restauració de les llibertats catalanes abolides per Felip V.

Les forces filipistes obligaren els francesos a retirar-se al principi del 1720.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Bernat Antoni de

3 Respostes

(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)

Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.

Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.

Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.

Boixadors i d’Erill, Bernat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Militar. Fill de Joan Lluís de Boixadors i de Requesens. Fou creat comte de Savallà el 1599.

L’any 1640 la Generalitat de Catalunya li encarregà de fer cara a l’avançada que es proposava l’exèrcit reial del marquès de Los Vélez des de Tortosa. Aquarterà les tropes a l’Hospitalet de l’Infant, però hagué de retirar-se el mes de desembre.

Amb la mobilització dels seus homes en petites guarnicions aconseguí de retardar l’arribada del marquès a Barcelona i donà temps a la ciutat, en tractes amb els francesos, d’organitzar, amb èxit, la seva defensa (1641).

Es casà amb la pubilla dels Pacs i Burguès, mallorquina, matrimoni que li aportà les baronies de Vallmoll (Alt Camp) i de Bunyolí (Mallorca), i per això durant algunes generacions els caps de la família es cognominaren Pacs.

El seu germà fou Dimes de Boixadors i d’Erill  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Marí. Fou un dels més distingits a la batalla de Lepant, el 1572, contra la flota turca. L’homònim que es destacà a la defensa del Rosselló el 1543 és possiblement un altre personatge.