(Barcelona, 18 novembre 1908 – Tarragona, 24 gener 1987)
Metge. Ha estat un dels iniciadors dels estudis de toxicologia clínica a Catalunya.
Autor de treballs importants sobre les intoxicacions per aliments i per tal·li; ha estat vice-president de l’Associació Europea de Centres de Lluita contra les Intoxicacions.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, vers 1708 – Madrid, 1771)
Metge i botànic. Fou metge de cambra de Carles III de Borbó i ocupà després, per oposició, el càrrec de primer catedràtic al jardí botànic de Madrid. Herboritzà a Mallorca, a Castella i, probablement, també al Principat, al País Valencià i a Andalusia.
Publicà Principios de Botánica (1767). Preparà un Specimen Florae Hispanicae, que deixà inacabat i que continuà el seu fill Miquel Bernades i Claris, amb la descripció de dos milers de plantes.
El 1775, pòstumament, li fou publicat un estudi sobre les morts aparents, Instrucción sobre lo arriesgado que es en ciertos casos enterrar a las personas sin constatar su muerte por otras señales más que las vulgares.
(Xerta, Baix Ebre, 1867 – Sabadell, Vallès Occidental, 22 març 1927)
Metge i literat. Exercí de metge en vaixells comercials i de guerra.
El 1876 estrenà a Valls la comèdia Qui fa desfà. El 1890 fundà a Sabadell l’agrupació Rapsodes Catalans.
Publicà treballs de botànica, de mineralogia i d’etnografia i col·laborà (1894-1908) a la “Revista de Sabadell” amb escrits sobre crítica i història literària.
Les seves poesies foren premiades en diversos certàmens poètics.
(Barcelona, 28 juny 1895 – 29 octubre 1981)
Metge i polític. Digestòleg, deixeble de Francesc Gallart i d’August Pi i Sunyer, fou un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya (1920), redactor en cap dels “Annals de Ciències Mèdiques” i director de la revista en català “Ars Medica”.
Pertangué a Acció Catalana, a Acció Republicana i a Esquerra Republicana, partit pel qual fou diputat al Parlament de Catalunya (1932).
S’exilià el 1939 i exercí a Montpeller. Tornà a Barcelona el 1947.
(Moià, Moianès, 18 gener 1798 – València, 10 març 1865)
Metge i polític. Nebot de Fèlix Torres i Amat de Palou. Afiliat al partit liberal, s’exilià a la Gran Bretanya (1823), on es doctorà en medicina (Edimburg, 1827) i fou metge intern de l’hospital de Westminster, a Londres.
Tornà a Barcelona i es llicencià en medicina (1833). Establert a València (1837), ocupà una càtedra de medicina i fou rector de la universitat (1840 i 1854); fundà també el jardí botànic de la ciutat.
Amic del general Espartero, fou diputat provincial i diputat per València a les corts constituents del Bienni Progressista (1854-56).
És autor de Dissertatio medica inauguralis quaedam de mania complectens (Edimburg 1827), de La instrucción pública es el medio más seguro… de la prosperidad de la naciones, discurs d’obertura del curs acadèmic (1840) de la Universitat de València, i d’alguns tractats mèdics inèdits.
Fou el pare de Marià Batlles i Bertran de Lis.
(València, 13 febrer 1845 – Barcelona, 14 octubre 1922)
Metge i polític. Fill de Marià Batlles i Torres-Amat. Fou catedràtic d’anatomia a les universitats de Granada (1878) i de Barcelona (1879).
De tendència conservadora, fou tinent d’alcalde de Barcelona (1890) i diputat provincial (1898), dues vegades governador civil interí i delegat d’instrucció pública a la mateixa ciutat.
És autor d’un Atlas completo de anatomía humana descriptiva (1897).
(Olot, Garrotxa, 12 octubre 1853 – Barcelona, 21 agost 1919)
Metge. Llicenciat en medicina i en ciències físico-químiques. Exercí a Olot, i el 1882 es traslladà a Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i durant uns anys exercí de forense. Féu interessants estudis mèdics sobre la prostitució.
Col·laborà a les revistes mèdiques més importants del temps, fundà la “Revista Médica Barcelonesa” i dirigí “Infantia nostra” i “Contra la Tisis” (1903).
Escriví sobre qüestions d’higiene i sobre la problemàtica mèdico-social de la tuberculosi: La tos, sus causas y tratamiento (1885), Climatoterapia española de la tisis pulmonar (1888), Diagnóstico de las enfermedades del pecho (1900), L’art de respirar (1901), La tuberculosis y las tres higienes (1909), Orientaciones antituberculosas (1911) i Higiene de la tuberculosis (1912).
(Barcelona, 27 desembre 1877 – 20 juny 1950)
Metge uròleg. Es llicencià en medicina a Barcelona el 1900. Es doctorà a Madrid amb la tesi Exploración renal (1901).
Practicà a l’hospital Necker de París i ingressà a l’Acadèmia Francesa d’Urologia. El 1911 esdevingué catedràtic de patologia quirúrgica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, col·laborà en diverses revistes i publicà, entre altres obres, Cáncer de próstata i Tratado de urología clínica y quirúrgica (1954).
(Olot, Garrotxa, 4 novembre 1885 – Madrid, 2 desembre 1930)
Metge i esportista. Es doctorà en medicina a Barcelona, amplià estudis a Berlín i es diplomà en educació física a Estocolm.
Introduí a l’estat espanyol la gimnàstica sueca, creà una escola de massatgistes per a cecs i fou pioner en la rehabilitació d’invàlids.
El 1920 fou el metge esportiu de la delegació espanyola als Jocs Olímpics d’Anvers.
(Barcelona, 4 juny 1855 – Sant Climent de Llobregat, Baix Llobregat, 12 octubre 1928)
Metge neuròleg. De família de metges, va cursar la carrera de medicina a Barcelona.
Fou un dels fundadors de la moderna escola de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Va descriure, per primera vegada, la hipodistròfia cefalotoràcica progressiva (malaltia de Barraquer-Simons), el reflex de prensió plantar, etc.
Per les seves recerques en el camp de la neurologia és considerat un dels capdavanters en l’avenç d’aquesta branca mèdica al nostre país.
Dades dels Països Catalans 