(Martorell, Baix Llobregat, 13 abril 1818 – Madrid, 1 març 1879)
Enginyer i metge. Ocupà a Barcelona la càtedra d’agricultura, ciència que conreà amb singular competència en diversos escrits i assenyalades realitzacions.
(Sabadell, Vallès Occidental, 12 gener 1758 – 25 gener 1829)
Metge i historiador. Va traslladar-se a València per cursar la carrera de medicina i posteriorment va completar els estudis a la Universitat de Cervera, on va llicenciar-se.
Exercí a Bràfim i després a Sabadell (1787), d’on fou, al mateix temps, arxiver i secretari municipal. Intervingué directament en els rebomboris del pa i en la protecció dels eclesiàstics francesos fugitius durant la Revolució Francesa.
Els seus treballs sobre les patologies relacionades amb l’envelliment el converteixen en un pioner de la recerca mèdica geriàtrica al nostre país.
Entre les seves obres de tema mèdic destaca molt especialment la Topografía médica de Sabadell, així com Razones médicas para eximir a los sexagenarios de la observación del ayuno eclesiástico (1816).
Com a erudit sobre temes més generals publicà: Idea del partido del Vallés, Resum històric de la casa Bosc i Vives de Bràfim, Memòries de les coses notables de la vila de Sabadell: 1787-1804 (1944), Memorias de Sabadell antiguo y su término, desde el año 1789 (1882), la Breve historia de Cataluña, un Mapa de Cataluña antigua, el curiós Diario de los siete años de guerra de Bonaparte en Bràfim y su comarca i unes memòries anomenades Sucesos de mi vida, text perdut utilitzat el 1880 pel seu biògraf August Rius i Borrell.
Porta el seu nom la institució cultural Fundació Bosch i Cardellac.
Enllaç web: Fundació Bosch i Cardellac
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Metge. Exercí la seva professió a Artesa de Segre (Noguera).
Participà al Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, on presentà la seva comunicació Infeccions i esterilitat; regeneració de la raça o nissaga catalana; higiene político-sociològica. Aquesta obra, publicada el 1916, és remarcable com a exponent del ideari demogràfic que s’estenia per Catalunya en aquell temps.
Veure> Jafuda Bonsenyor (metge i traductor hebreu dels segles XIII i XIV).
(Barcelona, segle XIII)
Metge pertanyent a la comunitat hebrea barcelonina.
Gaudí de la gran estima de Jaume I el Conqueridor. El serví com a escrivà, intèrpret i home de la major confiança personal, almenys en 1265 i 1266, en ocasió del lliurament dels sarraïns d’Elx i de la conquesta de Múrcia.
En aquesta avinentesa li foren confiades algunes missions discretes i delicades.
(Barcelona, 7 juliol 1852 – 14 setembre 1913)
Metge. Fou professor i catedràtic d’obstetrícia (1879) a la Facultat de Medicina, rector (1905-13) de la Universitat de Barcelona, i un dels primers presidents del Col·legi de Metges.
Ocupà càrrecs de conseller en importants companyies de ferrocarrils i d’obres públiques, i adoptà sempre una actitud reaccionària davant les reformes de l’exercici de la medicina.
El 1901 li fou concedit el títol de baró de Bonet, que ha passat per enllaç als Amigó.
Fou germà seu, Miquel Bonet i Amigó (Barcelona, 1855 – 17 abril 1914) Químic. L’any 1875 guanyà una càtedra de química a la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 1745 – segle XIX)
Metge. Membre de les acadèmies de medicina de Barcelona, de Madrid i de París.
Publicà treballs sobre els atacs de feridura, les morts sobtades a Barcelona (1781) i l’alletament dels infants (1792), i, en col·laboració amb Ignasi Lacaba, un Curso completo de anatomía del cuerpo humano (1796-1800), que fou el primer tractat modern d’anatomia publicat a la Península.
És un autor important en el ressorgiment de la medicina catalana.
(Girona, 1194 – Haifa ?, Àfrica, 4 abril 1270)
Rabí de l’aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Es destacà com a filòsof talmudista i cabalista.
Prengué part en una controvèrsia pública (1263) amb cristians celebrada a Barcelona davant Jaume I el Conqueridor i Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc.
Obligat a exiliar-se per les autoritats eclesiàstiques; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà a Palestina (1267).
Escriví nombrosos treballs sobre la Bíblia i i el Talmud, poesia cabalística (Tresor de la vida i Investigació) i sagrada i llibres didàctics (Epístola de la santedat, La llei de l’home).
(Barcelona, 1 abril 1860 – Sant Julià de Vilatorta, Osona, 15 abril 1938)
Metge i entomòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de l’Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou president dues vegades (1906-11), i de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Ciències, del qual fou també president (1911).
Dirigí la col·lecció de la “Fauna a Catalunya”, una publicació de l’Institut de Ciències.
La seva obra més important, en col·laboració amb Pere Antiga, és el Catàleg d’Insectes de Catalunya. Himenòpters (1902-96), publicat per l’IEC.
(Barcelona, 1918)
Inventari d’obres escrites per metges dels Països Catalans. Conté 2.625 cèdules, reunides en l’exposició bibliogràfica annexa al II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1917).
Tot i que també hi foren catalogats texts històrics o literaris, el conjunt és fonamentalment de caràcter científic, i constitueix un important aplec de materials per a l’estudi de la medicina catalana dels segles XIII al XIX.
El volum porta una extensa introducció d’Eudald Canivell.
