(Girona, 5 juny 1914 – Barcelona, 1982)
Mestre i escriptor. Destacà com a guionista en les sèries televisives Doctor Caparrós. Medicina general (1979, premi Ondas) i Doctor Caparrós, mestre de poble (1982).
Escriví les novel·les Ciutat petita i delicada (1975), Nosaltres els mestres (1980), Confessem-nos (1980) i Tramuntana boja (1981).
(Piera, Anoia, segle XV – Barcelona, 1511)
Mestre de gramàtica. Consta que el 1474 estudiava arts i que el 1492, ja mestre en arts, tenia escola oberta a Barcelona.
El 1486 ja era beneficiat de l’església del Pi i el 1507 figurava com a titular d’un benifet a Santa Maria del Mar i era rector d’Olost.
Corregí, i preparà per a llur impressió, diversos textos gramaticals: la Gramàtica Llatina, de Bartomeu Mates, la data d’impressió de la qual (1486) ha estat molt discutida; la d’Eli Donat (1500), i el Doctrinale, d’A. de Villadei (1502).
No aconseguí el lectorat de gramàtica a les escoles de la catedral de Barcelona, càrrec que obtingué (1495), en disputa amb ell, Joan Ferrer.
Deixà a l’església del Pi la seva biblioteca i n’indicà la reglamentació i el funcionament, alhora que en pagava les obres d’instal·lació.
(Barcelona, 10 octubre 1864 – 1939)
Compositor i eclesiàstic. Fou mestre de capella a l’església del Pi. Fundà l’escolania i capella de música de la de Sant Pere (1893).
És autor d’algunes misses i de peces diverses de música sacra.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 12 octubre 1895 – Barcelona, 26 desembre 1946)
Compositor. Estudià música a València.
A Madrid fou mestre concertador del Teatro Real. Més tard fou mestre de capella de l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona.
Destacà en el camp de la sarsuela, amb la cèlebre Cançó d’amor i de guerra (1926), La legió d’Honor (1930) i L’àliga roja (1932).
(Tortosa, Baix Ebre, 1719 – Montserrat, Bages, 3 gener 1763)
Compositor. L’any 1749 ingressà al monestir de Montserrat, on fou mestre de capella de l’escolania, a partir del 1753.
Les seves composicions pertanyen a obres religioses, totes d’una gran qualitat, entre les quals destaquen les obres per a veus i orquestra, en estil concertant, i algunes són influïdes per l’òpera italiana de l’època.
La seva producció comprèn, entre altres obres, dos Magnificat, un Stabat Mater, cinc responsoris de Nadal, quatre de la Nativitat de la Mare de Déu, dues cantates de Nadal, sis lamentacions de Setmana Santa i el salm Confitebor. També deixà una missa, una cantata amb text marià i obres per a teclat.
Diverses obres seves han estat enregistrades en disc.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1761 – 23 abril 1838)
Compositor i organista. Germà de Ramon.
Format a l’abadia de Montserrat sota el mestratge de Narcís Casanoves, fou mestre de capella de la seu d’Eivissa i organista de la de Palència.
Escriví composicions religioses.
(Reus, Baix Camp, 27 maig 1814 – Barcelona, 17 desembre 1873)
Compositor. Fou mestre de capella de la seu de Barcelona. A l’arxiu diocesà es guarden les seves obres de música sacra.
El seu fill i successor fou Josep Marraco i Ferrer.
(Barcelona, 6 abril 1835 – 7 desembre 1913)
Compositor i organista. Succeí (1863) al seu pare, Josep Marraco i Xauxas, en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona, que exercí fins a la mort.
El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II de Borbó, composta per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona. Autor també de misses de rèquiem (1860; en memòria del general Domingo Dulce, 1869) i un Te Deum (1871).
Fou un gran improvisador a l’orgue.
(Arbeca, Garrigues, 1582 – Montserrat, Bages, 1658)
Compositor i frare benedictí. Pertanyia a la comunitat de Montserrat. Fou mestre de capella notable.
Visqué algun temps a Madrid, on exercí el mateix càrrec.
Altra vegada a Montserrat, en seria abat.
És autor de nombroses composicions de música sacra, avui perdudes o no estudiades.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Filòsof escotista. Dit el Canònic pels seus coneixements jurídics. Deixeble de Duns Escot.
Fou canonge de Tortosa i mestre d’arts a Tolosa.
Escriví sobre els llibres de les Sentències, qüestions dialèctiques i disputades, i sobre la física d’Aristòtil, que, amb el títol Quaestiones super octo libros Physicorum Aristotelis, fou imprès a Pàdua el 1475 i reimprès set vegades a Venècia fins el 1520.
Dades dels Països Catalans 