Andreu Bertran (País Valencià, segle XVIII – Madrid, 1772) Escultor. Residí a Madrid, on fou director de l’Academia de San Fernando.
Antoni i Agustí Bertran (Barcelona, segle XVI) Germans argenters. Són autors de projectes que figuren al Llibre de Passanties del gremi.
Jaume Bertran (Illes Balears ?, segle XV) Marí. En 1453, amb una galiota i una caravel·la, combaté i capturà davant l’illa sa Dragonera el temut corsari Perosa.
(Palma de Mallorca, 17 octubre 1764 – Londres, Anglaterra, 3 març 1834)
Cartògraf, capità de navili i polític. De família obrera, es formà a l’Armada, on participà en diverses accions navals, entre les quals la presa de Menorca (1781). Inicià els seus treballs científics, a les ordres de Vicente Tofiño, amb la confecció de l’atles marítim de les costes hispàniques.
Anà a l’expedició dirigida per A. Malaspina al voltant del món (1789-94) i, com a resultat del viatge, es dedicà (1795) a la publicació de diversos treballs cartogràfics sobre les costes americanes del Pacífic. Durant la guerra del Francès estigué adscrit a l’estat major de l’exèrcit anglès a Cadis.
Fou director del Depósito Hidrográfico de Madrid i col·laborà de manera decisiva en l’Atlas marítimo de España. El 1820, per encàrrec del govern, projectà la divisió provincial de l’estat espanyol, imposada el 1822 i restablerta amb modificacions el 1833.
El 1822 fou elegit diputat a corts per Mallorca i es veié obligat a exiliar-se en restaurar-se l’absolutisme de Ferran VII de Borbó. A Londres instal·là una secció del Depósito Hidrográfico i continuà treballant en col·laboració amb científics anglesos.
El 1826 fou condemnat a mort en rebel·lia i els seus béns foren confiscats pel fet d’haver votat (1823) l’impediment moral del rei. Fou amnistiat el 1833.
Fou membre de la Royal Society (1819) i la seva correspondència i els seus treballs són al British Museum (Bauzà Collection).
(Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1806)
Mariner. Patró del xabec correu de Mallorca, el 1775 passà a formar part de la flotilla de xabecs reials que manava el seu oncle, el tinent general de l’armada Antoni Barceló i Pont de la Terra.
L’any següent fou ascendit a alferes de fragata, i es distingí en els combats contra els corsaris barbarescs. Prengué part en diverses expedicions a Alger, a Melilla, al blocatge de Gibraltar, a la conquesta de Menorca i al bombardeig d’Alger (1784), i fou ascendit a tinent de navili.
Manà el “Sant Blai” en les operacions navals contra la república francesa (1794) i fou ascendit a capità. Fou comandant de marina de Maó.
(Palma de Mallorca, 31 desembre 1716 – 30 gener 1797)
Militar. Fou patró del vaixell correu (1735) entre Mallorca i Barcelona. El 1756 ingressà a l’armada reial.
Conegut popularment per capità Antoni i posseïdor d’una fama llegendària per l’audàcia de les seves fetes, va distingir-se en les accions per alliberar les vies marítimes dels pirates turcs i barbarescos: el 1769 va dur 1.600 pirates moros presoners a Cartagena i el 1783 bombardejà la ciutat d’Alger, per la qual cosa fou ascendit a tinent general de l’armada.
També comandà l’expedició que portà els jesuïtes, expulsats pel decret del 27 de febrer de 1767, del port de Salou a Itàlia. Dirigí les operacions navals del bloqueig de Gibraltar (1779).
Antoni Balaguer (Algaida, Mallorca, 1723 ? – Palma de Mallorca, 1783) Franciscà observant. És autor de diverses obres, entre les quals destaquen Significat de les vuit parts de l’oració, Diccionari mallorquí, Compendi de la vida d’en Ramon Llull i Vides de sants, en imatges.
Joan Balaguer (Illes Balears, 1859 – 1915) Actor. Conreà amb èxit el teatre en castellà i obtingué bons triomfs a Madrid.
Joan Baltasar Balaguer (València, segle XV – segle XVI) Poeta i eclesiàstic. Religiós cistercenc. El 1489 ingressà al monestir de la Valldigna, i en fou prior l’any 1504. Escriví poesia original i traduccions al català d’altres obres de diverses llengües, sempre d’inspiració religiosa.
Marià Balaguer (Catalunya, segle XIX – Cuba, segle XIX) Independentista cubà. Defensà l’emancipació de l’illa, a despit de les persecucions de les autoritats.
Ramon Balaguer (Catalunya, segle XV) Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
(Palma de Mallorca, 19 gener 1944 – )
Submarinista. Un dels primers especialistes en pesca submarina.
Des del 1963, en què guanyà per primer cop el campionat de les Balears, ha aconseguit, entre d’altres, el campionat d’Espanya (1968, 1971, 1972, 1973, 1975, 1976 i 1981), el d’Europa (1978 –Eivissa– i 1982 -Bulgària-) i el del món (1973 –Cadaqués-, 1981 -Brasil- i 1985).
(Lleida, s XV – ?, s XVI)
Marí. En 1511 convingué amb Ferran II el Catòlic l’exploració de Terranova.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1486 – ?, segle XVI)
Marí. Acompanyà el conqueridor castellà Pizarro a l’expedició al Perú.
Arnau de Vilaragut (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII) Possible germà de Pere, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.
Berenguer de Vilaragut (Catalunya, segle XV) Poeta. No ha estat identificat segurament amb cap dels nombrosos homònims de la seva família. N’és conegut un fragment poètic reproduït a Lo conhort, de Francesc Ferrer.
Diomedes de Vilaragut (Catalunya, segle XV – segle XVI) Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital.
Guillem de Vilaragut (Catalunya, segle XII – segle XIII) Anà a la campanya de Mallorca el 1229. Com a premi als seus serveis, li foren donades 3 jovades de terra al terme a Montuïri.
Guillem de Vilaragut (País Valencià, segle XIII – segle XIV) Lloctinent de Sanç I de Mallorca a Montpeller (1312). Potser era germà de Ponç i de Ramon de Vilaragut.
Jaume de Vilaragut (Catalunya, segle XIV) Noble. Fou cortesà del rei Joan I el Caçador.
Joan de Vilaragut (Hongria ?, segle XI – Catalunya, segle XII) Noble. Potser descendent de la casa reial d’Hongria. Sembla que degué passar a França i, després d’algunes campanyes guerreres, a Catalunya.
Pere de Vilaragut (Catalunya, segle XIII) Possible germà d’Arnau, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.
Berenguer de Vilamarí (Catalunya, segle XIII – 1305) Marí. Membre del llinatge homònim. És conegut com a capità d’una galera de la Companyia Catalana, l’única que resistí durant el combat on fou pres Berenguer V d’Entença.
Guillem de Vilamarí (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Tenia en feu l’església de Sant Esteve d’En Bas (1226).
Lluís Galceran de Vilamarí (Catalunya, segle XV – Itàlia, segle XVI) Militar. Nebot de Bernat (III) de Vilamarí, al qual succeí com a almirall de la flota de Nàpols. Es distingí en diverses accions guerreres, especialment a Itàlia, on devia continuar la descendència familiar, extingida, sembla, a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 