(Maó, Menorca, 24 agost 1748 – 15 maig 1816)
Advocat i traductor. Germà d’Antoni, Bartomeu, Josep i Joan. Es doctorà en drets a Avinyó (1775) i fou assessor del tribunal del crim i del tribunal del vice-almirallat durant l’ocupació britànica de Menorca (1798-1802).
Dominava, a més del llatí i el grec, l’hebreu i l’àrab, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany, i traduí al català diverses obres de Molière i també texts anglesos.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)
Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.
De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.
Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.
Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.
Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.
Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).
Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.
A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.
(Maó, Menorca, 3 juliol 1751 – 26 juliol 1837)
Metge. Germà de Joan, Antoni, Pere i Josep. Estudià a Montpeller i es doctorà a Avinyó. A més de l’exercici de la medicina a la ciutat natal formà part de la Societat de Cultura de Maó.
És autor de diverses obres que s’han perdut i de Breu discurs sobre el perniciós i indecent costum d’enterrar dins les esglésies (1818).
(Maó, Menorca, 29 abril 1771 – 17 febrer 1840)
Historiador. Germà de Bartomeu, Josep, Joan i Pere.
Escriví, entre altres obres, les titulades Ensayo sobre algunas inscripciones y otros puntos de antigüedades (1825), Fortificaciones antiguas de Menorca i Inscripciones relativas a Menorca, y noticia de varios monumentos descubiertos en ella (1833).
Entre 1826 i 1838 publicà set quaderns titulats Noticias relativas a la isla de Menorca.
(Maó, Menorca, 11 novembre 1871 – 21 juliol 1930)
Sindicalista i periodista. Abandonà els estudis eclesiàstics i després de diferents vicissituds milità en l’anarquisme i dirigí la revista “El Porvenir del Obrero” de Maó (1899). Col·laborà en la creació dels primers sindicats d’oficis de Menorca (1901).
A Barcelona establí contactes amb anarquistes i socialistes i influí en la reforma de l’estructura sindical de Menorca amb la creació de la Federació d’Obrers de Menorca (1902) com a sindicat únic. Partidari dels aliats, el 1915 es desavingué amb els anarquistes barcelonins i deixà l’activitat sindicalista.
Fou propietari del diari “La Voz de Menorca”, hi col·laborà assíduament i hi inicià, a partir del 1917, una notable activitat regionalista. També dirigí el “Butlletí de Nostra Parla” (Maó, 1923-24).
(Maó, Menorca, 1850 – 1873)
Compositor. Malgrat la seva curta vida, tingué una carrera musical ben prometedora.
És autor de l’òpera Julieta i Romeo, estrenada el 1871.
(Maó, Menorca, 6 agost 1793 – 1854)
Químic, físic i advocat. Exercí d’advocat, on es distingí en un cas d’ampli ressò internacional, defensant amb èxit uns mariners nord-americans que havien mort un oficial de la marina francesa.
Establí al poble de Ferreries, el 1883, una fàbrica de ciment dotada d’avenços extraordinaris.
Sobresortí també pels seus estudis sobre electricitat, concretats per alguns invents pràctics i per una memòria notable sobre la imantació presentada a l’Institut de França.
(Maó, Menorca, 1 abril 1881 – 18 novembre 1936)
Militar i escriptor. Promotor de l’Ateneu Maonès (1905), del qual fou secretari, iniciador i cap de l’escoltisme a Menorca.
Va escriure dues novel·les, en castellà, una Geografía e historia de Menorca (1907) i diversos poemes en castellà i en català. Fou col·laborador de la “Revista de Menorca” i del diari “El Bien Público”, en el qual dirigí el “Full menorquí”, secció quinzenal dedicada a literatura i folklore menorquins.
Retirat de l’exèrcit amb el grau de comandant d’infanteria, el 1931 organitzà la Unió de Dretes a Menorca.
El 1936 fou extret del vaixell-presó “Atlante” i afusellat amb altres companys a cala Figuera (Maó).
(Maó, Menorca, 6 abril 1825 – 8 desembre 1912)
Polític republicà. Fou diputat a corts i ministre de finances durant la primera República espanyola.
Més tard fou, en dues ocasions, senador per Puerto Rico.
Dades dels Països Catalans 