(Malgrat de Mar, Maresme, 5 octubre 1903 – Tolosa, Llenguadoc, 21 octubre 1981)
“Germinal Esgleas” Dirigent anarquista. Afiliat a la CNT des de molt jove, fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923), i cofundador del grup de “La Revista Blanca”.
Afiliat a la FAI, exercí importants càrrecs en la segona meitat de la guerra civil espanyola i a l’exili, on fou secretari del Moviment Llibertari Espanyol CNT (1945) i de la Comissió Intercontinental (1947).
(Malgrat de Mar, Maresme, 3 febrer 1903 – Caracas, Veneçuela, 12 desembre 1982)
Explorador. Féu els estudis de pilot a l’Escola de Nàutica de Barcelona.
Durant el viatge de pràctiques corresponents, restà a Veneçuela, on, juntament amb Joan M. Mundó i Freixes estudiaren les possibilitats auríferes i diamantíferes de la Guaiana, descobriren la cascada Meru (1928), actualment anomenada Salto Ángel, la més alta del món, i pel seu compte, les fonts del Caroní.
A la mort del company, prosseguí les exploracions de la selva amb finalitat de servei en el camp de les ciències i de fixació de punts geodèsics per a la cartografia veneçolana.
Féu de guia de l’expedició franco-veneçolana en el descobriment de les fonts de l’Orinoco (1951). Sol o amb comissions de treball, tingué part en els treballs de fixació de fronteres. Fou un gran coneixedor de la Guaiana i de la població indígena.
(Malgrat de Mar, Maresme, 31 agost 1887 – San Juan, Puerto Rico, 28 octubre 1956)
Escriptora i traductora.
El 1916 es casà amb Juan Ramón Jiménez, de qui fou secretària i col·laboradora.
Traduí de l’anglès al castellà l’obra literària de Rabindranath Tagore.
(Reus, Baix Camp, 1855 – Malgrat de Mar, Maresme, 1938)
Compositor. Organista de la catedral de Tarragona i, a partir del 1884, de la capella reial de Madrid, ciutat on fou també professor de l’escola normal i del col·legi de sords-muts.
Compongué misses, motets, himnes, salves, música per a orgue, dos drames lírics: La ermita del Valle i Doña Juana de Castro, d’una balada: En la corte de Abd-el-Rahman; de dos capricis simfònics: Zambra, El amanecer, etc.
(Figueres, Alt Empordà, 1842 – Malgrat de Mar, Maresme, 22 setembre 1916)
Polític, periodista i escriptor. Fou diputat liberal per Barcelona (1881, 1882, 1884).
La seva adhesió a un projecte de Sagasta desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors de la “Crónica de Cataluña” que ell dirigia, però li valgué d’ésser nomenat governador civil de Màlaga, Sevilla i la Corunya.
Fou director general de beneficència i sanitat i delegat d’ensenyament primari. Redactor del “Diario de Barcelona”, continuà des del 1906 l’obra de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà en castellà diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, poesies, narracions i bon nombre de comèdies, drames i peces còmiques: El joc dels disbarats (1864), Lo general No Importa (1896), L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya i L’estació de la granota (1897).
(Malgrat de Mar, Maresme, 21 juny 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 març 1964)
Polític i metge. Des de jove s’adscriví a la Unió Catalanista. Actiu en l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1931 ingressà al partit d’Esquerra Republicana. L’any següent fou elegit diputat al parlament de Catalunya.
El 1939 emigrà primer a França i després a Mèxic, on continuà exercint la seva professió. A l’exili secundà el moviment d’opinió independentista; fou vocal del Consell Nacional de Catalunya a Londres.
A la Primera Conferència Nacional Catalana (Mèxic 1953), fou designat president del Consell Nacional Català, càrrec que ocupà fins l’any 1964.
(Malgrat de Mar, Maresme, 15 desembre 1801 – Barcelona, 5 desembre 1875)
Científic i lingüista. Arran de la invasió napoleònica emigrà a Maó i després als EUA (1821), on es dedicà a l’estudi i ensenyament del castellà. Passà després a Cuba i Mèxic, països en els quals fundà escoles i publicà textos lingüístics. De tornada a Barcelona, el 1828 inicià els estudis de frenologia i es dedicà a la divulgació de la nova ciència i a l’estudi del magnetisme animal, antecedent de l’hipnotisme, a través de cursos i llibres.
El 1844 sostingué una polèmica amb Balmes i Quadrado sobre l’ortodòxia religiosa de la frenologia. L’any 1847 fou encausat pel tribunal eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Seguint les bases doctrinals de l’anatomista alemany Gall, fundador de la frenologia, Cubí afirmava que aquesta doctrina establia sobre bases científiques experimentals l’estudi del comportament del home.
Interessat també per l’economia, preconitzà la industrialització, defensà el proteccionisme i la pràctica d’un cert maltusianisme. En l’aspecte social adoptà una actitud eclèctica, ja que, si bé criticà el socialisme naixent, no s’oposà del tot a les idees de Fourier, Cabet i Proudhon.
Proposà una ortografia del castellà i promogué la publicació de poemes gallecs, precursors del renaixement d’aquest idioma. Entre les seves obres cal esmentar Sistema completo de frenología (1843) i La frenología y sus glorias (1853).
(Barcelona, 3 febrer 1946 – Malgrat, Maresme, 21 juliol 1984)
(Francesc Boix i Masramon) Músic, cantant i animador d’espectacles infantils.
Influït profundament per la música de Pete Seeger, va fundar el Grup de Folk (1966). Més tard va dedicar-se a la cançó i a l’ensenyament musical infantil amb el grup Ara Va de Bo, i posteriorment actuà tot sol com a animador d’espectacles per als més petits.
La seva tasca divulgadora de cançons i contes populars per a la mainada és recollida en una vintena de discs i diversos llibres.
El desembre de 1985 se li oferí un gran homenatge pòstum al parc de la Ciutadella de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 