(Barcelona, 26 juny 1933 – Madrid, 25 gener 1981)
Metge dermatòleg. Amplià estudis a França i Alemanya, i aprofundí en el camp de la histopatologia cutània.
Catedràtic de dermatologia de la facultat de medicina de Cadis, passà el 1971 a la de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou rector (1975). El 1976 passà a la universitat de Madrid.
Treballà principalment en l’estudi de l’epidemiologia infecciosa, la patologia tumoral i les dermatitis mucinoses.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 20 agost 1799 – Madrid, 3 desembre 1876)
Pintor, militar i col·leccionista d’art. Fill de Llorenç de Cabanyes i Fuster i germà de Josep Antoni i de Manuel.
Conreà el paisatge, moltes vegades a l’aquarel·la, i pintà, sobretot, motius de Mallorca i de Vilanova i la Geltrú. Moltes de les seves obres foren executades sobre taula. A la casa pairal de Vilanova i la Geltrú hom guarda una estimable col·lecció de les seves obres.
Fou coronel d’artilleria i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
(Solsona, Solsonès, 5 abril 1781 – Madrid, 24 febrer 1834)
Militar i historiador. Germà de Josep Marià. Prengué part en les campanyes de Menorca (1801), de Portugal (1807) i en la Guerra del Francès.
Fou l’introductor dels viatges en diligència al Principat (1817). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1816).
Publicà diverses obres històriques i sobre comunicacions: Plan de un Estado Mayor general (1809), Historia de las operaciones del ejército de Cataluña en la Guerra de la usurpación, o sea de la Independencia (1815), Memoria sobre la navegación del río Tajo… (1829), Mapa itinerario de los reinos de España y Portugal (1829), Guía general de correos, postas y caminos del reino (1830).
(Martorell, Baix Llobregat, 13 abril 1818 – Madrid, 1 març 1879)
Enginyer i metge. Ocupà a Barcelona la càtedra d’agricultura, ciència que conreà amb singular competència en diversos escrits i assenyalades realitzacions.
(Tortosa, Baix Ebre, 26 desembre 1848 – Madrid, 13 maig 1900)
Enginyer i polític. Milità en el grup conservador de Romero Robledo i fou senador per Madrid, director d’establiments penals i ministre de foment (1895). Havia estat alcalde de Madrid el 1885 i el 1891, però la seva gestió fou molt combatuda.
El nomenament ministerial ocasionà una manifestació d’uns 60.000 madrilenys, que motivà la seva dimissió.
Publicà una Colección de discursos políticos (1889) i Manual de astronomía popular (1896).
(València, 15 abril 1867 – Barcelona, 1945)
Pintor. Fill de Vicent Borràs i Mompó. S’establí de molt jove a Barcelona.
El seu estil té similituds amb el de Giovanni Boldini (Retrat de Pere Casas i Abarca, 1906, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Fou catedràtic i acadèmic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Obtingué importants premis. Destacà com a retratista.
Fou germà seu, Gabriel Borràs i Abella (València, 1875 – Madrid, 1943) Escultor. És autor d’un notable grup en guix titulat La temptació de Sant Antoni.
(Lodi, Llombardia, Itàlia, segle XVII – Madrid, 1677)
Noble i militar. Baró de San Petrillo. Fou lloctinent del capità general a València (1642), i després lloctinent del tresorer general (1642-46).
Participà en el setge i la presa de Tortosa contra les forces catalanes i franceses (1650). El 1652 s’instal·là a Barcelona i fou majordom de Joan Josep d’Àustria. Fou veedor general de l’exèrcit de Catalunya (1656-59) i lloctinent de Mallorca (1665-69).
(Bellpuig d’Urgell, Urgell, 1533 – El Escorial, Madrid, 3 setembre 1606)
Polític i escriptor. Fill segon de Francesc de Borja i d’Aragó, duc de Gandia.
Fou ambaixador extraordinari de Felip II a Portugal (1569) prop de l’emperador Rodolf II (1576), majordom major de l’emperadriu Maria d’Àustria (1581-1603) i de la reina Margarida d’Àustria (1604), del consell d’estat de Felip III i president del consell de Portugal. El 1596 fou nomenat comte de Mayalde.
Publicà a Praga, el 1581, un llibre titulat Empresas morales, que dedicà al rei Felip II, i que fou reimprès a Brussel·les el 1680. També escriví les poesies que figuren al començament de l’edició de Las obras de Don Juan Fernández de Heredia (1562); formà part de l’acadèmia presidida pel duc d’Alba a Madrid i mantingué una notable correspondència amb Ignasi de Loiola, oncle de la seva primera muller Lorenza de Oñaz y Loyola.
(Rubí, Vallès Occidental, 5 maig 1884 – Madrid, 23 desembre 1973)
Compositor, director coral i pedagog. Es formà a l’Escolania de Montserrat i fou deixeble més tard d’Antoni Nicolau.
Dirigí la Societat Coral Euterpe, fou fundador i director de l’Orfeó de Graus, del de Rubí, d’una acadèmia de música a Barcelona que portà el seu nom i del conservatori de l’Ateneu Igualadí. Fou director de l’Institut Municipal de Pedagogia Escolar de Santa Cruz de Tenerife.
Escriví música vocal i per a piano i algunes obres didàctiques.
(Castellserà, Urgell, 20 maig 1818 – Madrid, 28 febrer 1894)
Químic. Nomenat catedràtic de química a la Universitat d’Oviedo (1847), obtingué una llicència de quatre anys, que aprofità per treballar amb els químics de més renom d’aquell temps: Dumas, Berzelius, Bunsen i Fresenius.
En retornar a la Península fou nomenat professor de química del Real Instituto Industrial de Madrid, després passà a la càtedra d’anàlisi química de la Universidad Central.
És autor d’un treball sobre la fermentació alcohòlica i d’un altre sobre la composició de les aigües minerals. Fou un dels millors químics analistes de la seva època.
Dades dels Països Catalans 