(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 desembre 1599 – Madrid, 22 febrer 1671)
Jurisconsult. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Francesc i de Lluís.
Fou oficial de l’Audiència de València, i l’any 1642 passà a la cort com a regent del Consell d’Aragó. L’any 1652 en fou nomenat president i, com a tal, vice-canceller d’Aragó.
Formà part de la Junta de Govern que assessorava la regent Marianna d’Àustria en la minoritat de Carles II (des del 1665).
(Cocentaina, Comtat, 9 novembre 1544 – Madrid, 5 novembre 1607)
Vice-canceller de la corona catalano-aragonesa (1598-1607). Succeí en el càrrec el valencià Simó Frígola. Pertanyia a l’orde de Montesa -del qual era assessor general- i al consell reial de Felip II.
Adoptà una posició més aviat passiva davant els projectes d’expulsió dels moriscs.
A la seva mort, fou traslladat solemnement a la catedral de València i enterrat en un sumptuós sepulcre de marbre. El trasllat fou descrit per Pere Roio, d’Ontinyent.
(Palma de Mallorca, 24 novembre 1848 – Madrid, 21 agost 1927)
Polític. Fill de Ferran Cotoner i Chacón, i germà de Nicolau. Es casà el 1877 amb la filla del marquès de Mondéjar i comte de Sallent. Establert des de llavors a Madrid. Fou embaixador d’Espanya a Washington.
Encapçalà el partit conservador a les Illes Balears. Fou ininterrompudament diputat a corts espanyoles del 1879 al 1923. Secretari del Congrés dels Diputats el 1884-90 i director general d’Administració Local (1890-92).
(Almàssera, Horta, 16 febrer 1841 – Madrid, 6 novembre 1890)
Pintor. D’origen humil -conegut popularment com el Femateret-, fou ajudant de dibuix lineal de l’Acadèmia de Sant Carles (1885).
Pintor irregular, d’una gran retentiva i fantasia, les seves obres tenen una certa espontaneïtat; hom en destaca La conquesta de València (premiada a l’Exposició Regional del 1867).
Conreà la pintura mural.
(Alacant, 1567 – Madrid, 1637)
Militar i i historiador. Marquès de l’Espinar. Fill de Joan de Coloma i de Cardona i germà d’Antoni i d’Ildefons. Intervingué, d’ençà del 1588, en l’exèrcit dels Països Baixos a les ordres d’Alexandre Farnese i els seus successors, fins al 1599.
Fou virrei de Mallorca (1611-17) i ambaixador a Anglaterra (1622-24). Durant la guerra dels Trenta Anys lluità al costat del marquès de Spinola i dirigí la batalla de Valenza del Po, resolta favorablement. Formà part del consell reial.
En la seva obra La guerra de los Estados Bajos… (1622) reuní una important documentació històrica i estratègica-militar.
(Felanitx, Mallorca, 1 abril 1915 – Madrid, novembre 1936)
Combatent de l’Exèrcit Popular, durant la guerra civil. Membre de les joventuts d’Esquerra Republicana.
Prestà serveis a infanteria de marina i es distingí a la defensa de Madrid (novembre 1936) com a anti-tanquista utilitzant bombes de mà. Morí en combat.
(Gandia, Safor, 1 gener 1810 – Madrid, 14 febrer 1870)
Compositor i organista. És autor de música religiosa, de l’òpera La rosa màgica (1853) i de la sarsuela Tres para uno (1856).
Publicà una notable Gramática musical (1852).
(Titaigües, Serrans, 27 setembre 1777 – Madrid, 27 febrer 1827)
Botànic i agrònom. Professor d’àrab a Madrid, on tingué per deixeble Domènec Badia (Alí Bei), amb el qual viatjà per França i Anglaterra.
Restà a Andalusia, d’on estudià la flora, Retornà el 1812, després d’haver recollit nombrosos materials i escrit diverses obres de botànica i agricultura.
(Alacant, 1929 – Madrid, 20 febrer 2024)
Metge psiquiatre. Autor de les obres Psiquiatría y asistencia social, El punto de vista clínico y social en la epilepsia (1960), Salud mental y transtornos psíquicos (1962), La unidad psiquiátrica en el hospital general (1967) i Guía para auxiliares psiquiátricos (1967).
(Moixent, Costera, 7 juliol 1853 – Madrid, 1 maig 1920)
Militar. Cursà estudis de farmàcia. Participà (1875) en diverses campanyes als Països Catalans i a Navarra (contra els carlins i els cantonalistes), i a Cuba (1876).
Després d’una destinació a Filipines, tornà a Cuba (1894), on comandà les tropes en l’acció de Punta Brava (1896), on morí Antonio Maceo.
Retornat a la Península Ibèrica (1897), ascendí a general de brigada (1908) i de divisió (1914) i fou nomenat (1918) conseller del tribunal suprem de guerra i marina.
Dades dels Països Catalans 