(València, 29 octubre 1934 – Madrid, 24 desembre 1993)
Escultor. Format a València i actiu a Madrid. Inicialment realitzà decoracions murals.
La seva producció més tardana consisteix en la manipulació de figures humanes, que recobreix amb estuc cercant la suggestió eròtica.
(Torralba de Calatrava, Ciutat Real, Castella, 1889 – Guadarrama, Madrid, 13 gener 1934)
Advocat i polític. Era tradicionalista i seguidor polític de Vázquez de Mella.
Fundà el “Diario de Castellón”, “La Gaceta de Levante” i actuà intensament en la creació de sindicats catòlics a la comarca de Castelló de la Plana.
Fou elegit diputat carlí per Nules durant diverses legislatures i treballà per aconseguir la construcció del port de Borriana.
(Villena, Alt Vinalopó, 27 març 1851 – Madrid, 25 març 1909)
Compositor. Autor d’òperes, música de cambra i simfònica, peces per a cant i piano i, sobretot, sarsueles.
Amb Tomás Bretón assenyala un moment clàssic del gènere; està influït pel nacionalisme musical, per l’alliberament definitiu de l’òpera italiana i per la tradició viva del género chico, a la qual tant ell com Bretón es mantindran fidels.
De les 155 sarsueles de que és autor sobresurten: La tempestad (1882), La bruja (1887), El rey que rabió (1891), La revoltosa (1897) i El puñao de rosas (1902). El mateix any de la seva mort hom li estrenà l’òpera Margarita la tornera.
(Torrevella, Baix Segura, 26 octubre 1871 – Madrid, 15 octubre 1951)
Polític i financer. Ministre de Treball en el govern de García-Prieto (1922).
Durant la II República fou ministre d’Hisenda a l’últim gabinet de Lerroux, president del Consell (setembre-desembre 1935) i ministre d’Hisenda.
(Xàtiva, Costera, 1759 – Madrid, 1813)
Poeta i científic. Germà de Josep. Era membre de la Societat Econòmica d’Amics del País, de València.
És autor, entre altres poesies en castellà, d’una Oda al arte de escribir (1799), una Oda a la paz (1802), una Silva en elogio a las nobles artes i una memòria a l’esmentada societat sobre els estanys i aiguamolls del País Valencià.
(Torrent, Horta, 16 març 1855 – Madrid, 31 desembre 1916)
Metge. Destacà com a cirurgià i per les seves investigacions sobre el càncer, que el feren ingressar a la Societat Internacional de Berlín per combatre aquesta malaltia.
(Palma de Mallorca, 18 gener 1825 – Madrid, 13 abril 1860)
Dirigent obrer i periodista. S’establí a Madrid el 1846 i després d’unir-se a Francesc Pi i Margall, dirigí el 1848 “El Taller” i “El Amigo del Pueblo”.
Fundà el 1849 la Escuela del Trabajador, que durà uns quants anys i arribà a tenir uns 1.500 alumnes. Al costat de l’escola muntà una impremta i el periòdic quinzenal “El Trabajador” (1851-52), dins l’orientació del sector socialista del partit demòcrata al qual pertanyia.
Entre els subscriptors, que arribaren a uns 14.000 en tota la Península, sortiren nombroses associacions mútues obreres que s’estengueren principalment pel Principat, País Valencià i diversos punts d’Andalusia.
Com a editor, només es reservava el 10% dels beneficis; la resta es distribuïa entre les societats obreres. Tingué una actuació destacada en la revolució del 1854, i publicà “La Hoja de las Barricadas”, amb F. Garrido i Carbonari.
Al final del 1857 col·laborà en la fundació de la societat secreta El Falansterio, que es ramificà especialment per Catalunya i Andalusia.
(Sogorb, Alt Palància, 26 gener 1854 – Madrid, 24 juny 1927)
Enginyer militar i explorador. Acabades les guerres carlines i de Cuba, es dedicà a estudis científics i es traslladà al Marroc (1877), on hi tornà el 1884, i el 1886 un altre cop a la zona occidental del Sàhara, inexplorada fins aleshores.
Resultat d’aquest darrer viatge foren els tractats que serviren de base per al domini de Río de Oro per part de l’estat espanyol.
Retirat del servei actiu el 1903, s’instal·là a València per organitzar les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text. El 1908 fou diputat republicà a corts per València.
Publicà Geografía militar de Marruecos (1884) i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos (1885).
(Muro de Mallorca, Mallorca, 1812 – Madrid, 1891)
Metge. Llicenciat a Barcelona (1839), el 1840 s’establí a València, on fou un dels fundadors de l’Institut de Medicina i redactor del seu butlletí. Exercí posteriorment a Albacete, Cambil i Huelma, i el 1850, s’establí a Madrid.
Era membre de les acadèmies de medicina i cirurgia de Madrid, Barcelona, Granada i Mallorca. Col·laborà a “Siglo Médico”. Era admirador de Bacon.
Publicà diversos treballs sobre l’ús del cerat simple (1841), els tumors encefalítics (1846), el càncer, el còlera, les aigües termals, i tractats teòrics sobre la pràctica de la medicina, com: Tratado de la verdad en medicina (1853), ¿Es inútil la teoría en la práctica? (1854), Defensa de Hipócrates, en contra de Pere Mata i Fontanet.
(Castalla, Alcoià, 8 juny 1739 – Madrid, 5 gener 1800)
Erudit. Es llicencià en dret civil a València (1760). Fou escrivent (1766) i bibliotecari (1777) a la Biblioteca Real de Madrid. El 1775 ingressà a l’Academia de la Historia.
Preparà diverses edicions crítiques d’obres literàries i històriques, com De Aphrodisio expugnato, de Joan Cristòfor Calbet d’Estrella (1771), Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos…, de Francesc de Montcada (1772), La Diana enamorada, de Gaspar Gil i Polo (1778), remarcable per les notes al cant del Túria, fetes en col·laboració amb els germans Gregori i Joan Antoni Maians, Coplas de Don Jorge Manrique… (1779), etc.
Protegit per Manuel Godoy, sembla, assolí el càrrec de secretari del Consejo de Indias (1795).
Dades dels Països Catalans 