(València, 9 novembre 1845 – Madrid, 21 gener 1914)
Pintor i restaurador. Fill de Francesc Martínez i Yago. Expert en pintura antiga i retratista famós d’aristòcrates madrilenys. El 1869 fou nomenat restaurador del Museu del Prado, i el 1891, acadèmic de San Fernando.
Excel·lí pintant anècdotes històriques com Inés de Castro, La tornada del torneig o Guzmán el Bueno. Participà en la decoració de la cúpula de San Francisco el Grande de Madrid.
(València, 1822 – Madrid, 1898)
Gravador. Amplià estudis a París. Fou deixeble de Calamatta i de Rafael Esteve. Participà en diverses Exposicions Nacionals i obtingué una primera medalla el 1864. Copià amb èxit moltes obres de Murillo.
De la seva producció cal destacar La batalla de La Sagra i El somni del patrici.
Fou director dels tallers de gravat del Banc d’Espanya.
(València, 1880 – Madrid, 1963)
Autor teatral. Per bé que conreà el bilingüisme, provà de renovar el teatre valencià amb obres com ara L’ombra del xiprer (1910), Pobres milionaris (1936) i L’ase del poble (1936).
Una part de la seva obra per a l’escena ha estat aplegada a Teatro (1914-19).
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 13 abril 1840 – Madrid, febrer 1910)
Periodista i polític. Fou membre del partit republicà federal i fundà a Madrid el setmanari il·lustrat “El Siglo” (1865) i a València “La República Federal” (1868).
Traduí diversos poetes estrangers i col·laborà als diaris “La Discusión” i “La Democracia”.
(València, 9 setembre 1903 – Madrid, 3 maig 1973)
Actriu. Debutà al teatre Princesa de València a l’edat d’onze anys amb La alondra y el milano, i formà part després de la companyia de l’actor còmic Pedro Zorrilla. Casada (1928) amb l’actor Francesc Pierrà, tots dos formaren una companyia que funcionà durant més de vint anys.
Interpretà obres de Benavente, Arniches, José María Pemán, els germans Álvarez Quintero, etc. La seva darrera creació fou El tragaluz, d’Antonio Buero Vallejo.
Treballà també al cinema on interpretà diversos papers a Currito de la Cruz, Tarde de toros, París bien vale una moza, etc.
(València, 18 febrer 1571 – Madrid, 1 maig 1642)
Humanista. Poeta en llatí i en grec, d’una gran habilitat i una gran prolixitat. Estudià a València, i fou bibliotecari de la biblioteca d’El Escorial.
La seva obra, pràcticament inèdita, consta de 34 volums. Una petita part fou publicada a Tournon, el 1633, amb el títol Opera omnia poetica et oratoria, que inclou, a més de molts panegírics circumstancials dedicats a reis i a altes personalitats -de qui, en va, esperà favors-, una elegant versió llatina en dístics elegíacs dels cants d’Amor d’Ausiàs Marc.
Traduí del grec al llatí, sovint en vers, Homer, Hesíode, Píndar, Sòfocles, Eurípides, Apol·loni de Rodes, Teòcrit, etc, i del grec al castellà quasi tota l’obra d’Aristòtil i Arrià.
Fou elogiat per Lope de Vega i, sobretot, per Quevedo, que fou el seu únic mecenes. Dels 350.000 versos llatins i grecs que deixà, n’han estat conservats més de 271.000. Deixà, també inèdita, una història de l’imperi peruà, en llatí.
Humanista desplaçat ja del seu temps, no aconseguí, ni de la cort ni de l’alta noblesa per a la qual escriví la seva obra original, cap càrrec substanciós, i morí, finalment, en la misèria.
(Alacant, 10 febrer 1912 – Madrid, 19 agost 1980)
Compositor. És autor de cançons de caràcter popular. Usà el pseudònim de Laredo.
(Sardenya, Itàlia, segle XVIII – Madrid, 1750)
Primer comte del Castell, baró de Senis i de Nurachi. Defensor de la causa filipista. El 1709 organitzà la reconquesta de l’illa de Sardenya, ocupada pels austriacistes.
(València, 13 març 1830 – Madrid, 2 novembre 1895)
Escriptor i polític. Es casà amb la novel·lista Pilar Sinués. Residí a Madrid. Hi féu periodisme. Dirigí els quaderns “Pro Patria” i fundà la revista “España Musical y Literaria”.
Escriví nombroses obres teatrals amb una intenció moralitzant i de to humorístic, com Los flacos (1870), La mujer compuesta (1872), Figuras de cera (1876), El gato negro (1878), La feria de las mujeres (1883), Adán y Eva, etc.
Fou director general d’ultramar i ocupà càrrecs al ministeri d’instrucció pública.
(Santa Margalida, Mallorca, 4 octubre 1880 – Madrid, 10 març 1962)
Financer. Inicià la seva fortuna a partir del negoci familiar March Germans, dedicat a la compra i venda de productes agrícoles i ramaders, i amb el tràfic de tabac a tot el Mediterrani. L’any 1909 obtingué la concessió del Monopoli del Tabac del Marroc, en competència amb la Régie Française des Tabacs.
La Primera Guerra Mundial li proporcionà substanciosos beneficis: assegurances marítimes, transports, etc, en estret contacte amb els aliats. L’any 1926 fundà la Banca March.
Des del primer moment s’oposà a la República. Posteriorment fou processat i condemnat, però va evadir-se aviat de la presó de València. Durant la guerra civil, donà suport financer al règim de Franco. La seva consolidació com a financer de categoria internacional, a partir del 1931 ja fou definitiva.
L’any 1955 establí la Fundació March d’ajut científic i cultural, similar a les de Rockefeller i Ford. La dotà amb un capital inicial de 400 milions de pessetes, que passà a 2.000 milions pocs dies abans de morir, a conseqüència d’un accident d’automòbil.
Fou el pare de Joan March i Servera.
Dades dels Països Catalans 