(Xàtiva, Costera, 12 juny 1911 – Madrid, 19 desembre 1986)
Historiador. Catedràtic, des del 1953, d’història del pensament polític a la Universitat de Madrid.
Ha publicat entre d’altres: Carlos V y el pensamiento político del Renacimiento (1960), Comunidades de Castilla (1963), Estudios de historia del pensamiento español (1967), La oposición política bajo los Austrias (1972), Poder, honor y élites en el siglo XVIII (1979) i Utopía y reformismo en la España de los Austrias (1982).
(Llíria, Camp de Túria, 1898 – Madrid, 7 gener 1971)
Pintor i tractadista. Fou deixeble de Joaquim Sorolla, amb el qual amplià estudis a Madrid. Viatjà, pensionat, per l’estranger i visqué un quant temps a França.
Conreà, especialment, el paisatge i és autor del treball Crónica del pintor Joaquín Sorolla (1964).
(Alacant, 6 setembre 1840 – Madrid, 5 maig 1890)
Polític, advocat i periodista. Membre del partit republicà, fou tres vegades alcalde d’Alacant.
Durant la I República (1873) fou diputat a corts i ministre d’Estat i de Governació sota la presidència de Castelar, la política del qual secundà després del cop d’estat de Pavía (1874). Tornà a ésser diputat entre el 1879 i el 1881, i el 1886.
Dirigí el diari madrileny “El Globo” d’ençà del 1886, i fundà “El Derecho y el Deber” (1869) i “La República Española” (1870), en que sostenia campanyes sobre les idees republicanes.
És autor d’alguns estudis sobre dret mercantil.
(Vilanova d’Alcolea, Plana Alta, 1712 – Madrid, 1775)
Filòsof il·lustrat i jurista. Doctor en dret i teologia, exercí d’advocat a la cort. Seguidor del pensament de Locke i Condillac, s’oposà al del pare Isla.
Autor de la traducció del Verdadero método de estudiar para ser útil a la República y a la Iglesia (1760), del portuguès Barbadinho. És autor també d’alguns tractats de dret.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 18 maig 1857 – Madrid, 5 novembre 1936)
Metge. S’establí a Múrcia, on es distingí en la lluita contra el còlera, en l’epidèmia del 1885. El 1894 guanyà una plaça de metge forense a Madrid.
Fou catedràtic de medicina legal a la Universitat Central, director de l’Institut de Medicina Legal, Toxicologia i Psiquiatria d’aquest centre i membre de la Real Academia de Medicina.
Publicà estudis sobre dactilografia, l’al·legat Un error judicial… (1905) i una Introducción al estudio de la psicología positiva (1905), i estrenà l’obra teatral Los degenerados (1896).
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 31 agost 1866 – Madrid, 26 març 1933)
Polític. Estudià medicina, i treballà en negocis de mineria a Cartagena.
Afiliat al partit conservador, fou ministre de foment (1921-22), diputat a les corts i governador del Banco de España.
(València, 21 agost 1739 – Madrid, 10 maig 1819)
Pintor. Fou pintor de cambra de Carles III de Borbó (1774), però Ferran VII de Borbó el destituí (1815) pel fet d’haver col·laborat amb Josep I.
Excel·leixen els seus frescs del Palau Reial de Madrid, els del Pardo, els de la Casa del Labrador d’Aranjuez i les voltes de la Col·legiata de la Granja. Els seus retrats més importants són Carles III i La infanta Carlota Joaquima.
Pintor acadèmic, de dibuix correcte i color fred i suau, Maella representa la crisi estètica de la pintura espanyola de final del segle XVIII, que incorpora elements del rococó i el neoclassicisme amb poca convicció plàstica.
(València, agost 1759 – Madrid, 11 febrer 1826)
Pintor. Deixeble de l’escola de Sant Carles de Camaron. Treballà a Madrid amb Josep Piquer. Fou director de l’Academia de San Fernando (1819).
Sobresortí com a retratista (El pare Tosca, Joan de Ribera, Ferran VII, etc).
(València, 24 maig 1914 – Madrid, 13 març 1984)
Director cinematogràfic. Fill de Lluís Lúcia i Lúcia. S’inicià com a gerent de la firma Cifesa i actuà de cap de producció.
Des del 1943 va dirigir els més diversos gèneres, especialment els dedicats al lluïment o llançament de figures de la cançó. Cal destacar els films Lola la Piconera (1951), Morena Clara (1954), Tómbola (1962), etc.
(València, segle XVIII – Madrid, 1769)
Eclesiàstic. Deixà manuscrites moltes obres llatines i erudites, la majoria de les quals han restat inèdites.
Dades dels Països Catalans 