(Lleida, 1865 – Barcelona, 17 agost 1909)
Polític. Membre del Partit Republicà Nacionalista Català, durant la Setmana Tràgica fou el cap de la rebel·lió a Sant Andreu; dirigí en especial l’assalt a les casernes de la guàrdia civil i l’incendi de l’església parroquial.
Fou el primer executat en la repressió que seguí a aquests fets.
(Lleida, 1807 – 17 octubre 1889)
Dirigent carlí. Alcalde de Lleida, fou destituït durant la Revolució de 1868 i es passà al partit carlí, del qual presidí la junta provincial.
Fou vicepresident de la Diputació General de Catalunya (1874) i participà en la defensa de la Seu d’Urgell, durant la qual fou ferit i empresonat.
Fou un dels fundadors del “Diario de Lérida”, on defensà una postura catòlica integrista.
(Lleida, 1889 – 1918)
Pintor i dibuixant humorístic. Deixà els estudis de medicina.
Col·laborà a les revistes locals “Lo Gat del Famades” i “La Poticràcia”.
Anà a París (1913) amb Miquel Viladrich i hi treballà amb el pintor mexicà Diego Rivera i féu amistat amb Picasso.
De retorn (1916), dibuixà a l’estudi de Joaquim Xaudaró a Barcelona.
Morí tuberculós.
Aleix Mercè i de Fondevila (Lleida, 5 gener 1805 – 1871) Músic. Format a l’escolania de la catedral de Lleida, fou organista de l’església de Sant Joan d’aquesta ciutat. El 1828 anà a Madrid, on fou ordenat sacerdot. Perdé les oposicions a mestre de capella de la Real Capilla de Madrid -que guanyà Francesc Andreví-. Ocupà el càrrec de mestre de capella de la catedral de Lleida (1832-71), i escriví unes quatre-centes obres religioses, entre les quals destaca un Miserere. Publicà la revista musical “La Lira Sacro Hispana”.
Antoni Mercè i de Fondevila (Lleida, vers 1810 – 1876) Compositor. Autor d’una Missa per a gran orquestra, d’un Stabat Mater, d’una Salve i d’altres peces religioses d’un estil influït per l’òpera italiana, que assoliren una gran difusió. També escriví peces per a piano. El 1865 inicià la “Biblioteca Musical Religiosa”, col·lecció on edità diverses obres seves.
(Lleida, 9 maig 1933 – Barcelona, 25 novembre 2015)
Paleògrafa. Filla i deixebla de Felip Mateu i Llopis, al qual succeí a la càtedra de paleografia a la Universitat de Barcelona.
Tingué com a adjunta a la seva germana Maria Dolors Mateu i Ibars (València, 1938 – ), també paleògrafa.
(Lleida, 1844 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1893)
Polític i advocat. Fou membre de la Junta de Barcelona durant la revolució de setembre de 1868.
Presidí la diputació provincial de Barcelona i fou governador interí de la capital, i més tard ho fou titular, successivament, de les províncies de Saragossa i Tarragona.
(Lleida, 1840 – ? , 1900)
Compositor. Fou autor de diverses obres de valor bastant desigual, com la simfonia Emma (1877), l’himne La toma de la Bastilla, la sarsuela Por seguir a una mujer i l’elegia Pobre Mercedes! (1878), dedicada a la memòria de la reina d’Espanya d’aquest nom.
(Lleida, 1880 – Barcelona, 1932)
Pintor. Amplià estudis a París i a Venècia i s’especialitzà en la pintura d’interiors.
Fou influït per l’impressionisme.
Féu un plafó sobre Poblet per al Saló de Sant Jordi de la diputació de Barcelona.
(Lleida, 1860 – Catalunya ?, 1921)
Escriptor i frare dominicà. Féu estudis parcials de medicina i es llicencià en filosofia i lletres. Fou publicista actiu de la premsa catòlica.
El seu orde l’envià a les Filipines. Fou professor del Col·legi de Sant Tomàs, a Manila.
És autor de poesies diverses i d’obres teatrals en castellà, així com d’alguns llibres docents i d’uns Ensayos de una síntesis de los trabajos realizados por las corporaciones religiosas españolas en Filipinas.
(Lleida, vers 1414 – mar Mediterrània, 1454)
Frare mercenari. Tingué bon prestigi per les seves intenses activitats.
Navegant cap a Àfrica amb la missió de redimir captius, la seva nau fou capturada pels turcs. Aquests el martiritzaren amb sagetes i llançaren el seu cadàver al mar.
L’Església el declarà venerable.
Dades dels Països Catalans 