Arxiu d'etiquetes: Lleida (nascuts a)

Mias i Codina, Pere

Deixa un comentari

(Lleida, 19 abril 1880 – Montpeller, França, 25 abril 1941)

Polític i advocat. Fundador de l’Associació Escolar Republicana i de la Joventut Republicana de Lleida. Tinent d’alcalde delegat de finances de l’ajuntament de Lleida (1905-10). Fou diputat a la Mancomunitat per les Borges Blanques i dirigí el Departament d’Agricultura. Impulsà obres agràries importants, com el canal d’Urgell, i fou síndic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

Proclamà la República Catalana a les Borges Blanques, fou elegit, per Lleida, diputat d’ERC al Parlament català (novembre 1932), fou president de la Comissió de Pressupostos i director general d’Agricultura i Economia de la Generalitat i, després, sots-secretari del ministeri del treball del govern de la República.

El 1939 s’exilià a França.

Menal i Brufal, Pere

Deixa un comentari

(Lleida, 1951 – Cervera, Segarra, 4 abril 1991)

Matemàtic. Llicenciat en matemàtiques per la Universitat de Barcelona (1973), s’incorporà immediatament com a professor al departament de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ocupà el càrrec de catedràtic d’àlgebra des del 1983. El 1987 obtingué el grau de doctor en matemàtiques amb la tesi Sobre radicals finits i linealitat residual de grups nilpotents.

Treballà en grups lineals, anells de grup, anells regulars de von Neumann i C*-àlgebres; publicà més de trenta treballs en reconegudes revistes internacionals de matemàtiques, alguns d’ells en col·laboració amb d’altres prestigiosos algebristes. Fou iniciador impulsor de la teoria dels anells en el nostre país. L’any 1990 fou nomenat editor de la revista “Communications in Algebra”.

Morí en un accident de trànsit.

Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel

Deixa un comentari

(Lleida, 1946 – )

Historiador. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la mateixa universitat i president de l’Ateneu Popular de Ponent de Lleida.

Ha col·laborat amb l’equip de direcció del Grup Eiximenis de Lleida i amb l’IREL (Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida) en el tema de la relació entre fe cristiana i cultura contemporània.

Publicà, entre altres obres, El Congrés de Sants (1975), Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923 (1988), Sindicalistes i llibertaris: l’experiència de Camil Piñón (1989) i Carlins i liberals a Lleida (1833-1840) (1993).

El 1999 fou guardonat amb el premi Jaume I d’actuació cívica.

Granados i Campiña, Enric

40 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Font i Quer, Pius

15 Respostes

(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.

Florensa i Ferrer, Adolf

3 Respostes

(Lleida, 15 maig 1889 – Barcelona, 14 juliol 1968)

Arquitecte. Titulat el 1914, any en que guanyà una càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el 1924 fou arquitecte municipal de la ciutat.

Entre les seves obres, la majoria inspirades en el classicisme, cal citar el Casal del Metge (1919), el Palau de Comunicacions (1929) de Montjuïc, l’Escola de Nàutica, en col·laboració amb Joaquim Vilaseca, el Foment Nacional del Treball (1931-34), amb A. Barba i Miracle, i diverses cases de pisos (cases Cambó, 1921-25), totes a Barcelona. Restaurà edificis antics (Capitania General, 1928, i la Duana Nova) i fou el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona. Construí l’hospital de Lleida i restaurà el castell de Peralada.

Publicà nombroses treballs en les “Memòries” de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927; reuní en tres volums les restauracions municipals del 1927 al 1960 i en publicà diverses monografies des del 1958; i és autor, juntament amb d’altres arquitectes, de l’obra Architecture gothique civile en Catalogne (1935).

Bergós i Massó, Joan

2 Respostes

(Lleida, desembre 1894 – Barcelona, 18 abril 1974)

Arquitecte. Construí la cúpula del santuari del Cor de Maria a Barcelona, el retaule major de la nova seu de Lleida, i féu obres estimables d’influència renaixentista italiana, com també de l’art tradicional català i algunes de derivades de l’arquitecte Gaudí, a d’altres lloc del Principat, de Canàries, d’Osca i de Santander. És autor de l’eixample de la ciutat de la Seu d’Urgell i fou professor a l’Escola Superior dels Bells Oficis, de Barcelona.

Publicà diverses obres sobre tècnica i materials de construcció, sobre construccions urbanes i rurals, a més de Tabicados huecos. Entre les d’art i arqueologia sobresurten La catedral vella de Lleida (1928), L’escultura a la seu vella de Lleida (1935) i Antoni Gaudí, l’home i l’obra (1954).