(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, segle XIII – )
Jurisdicció que el segle XIII pertanyia als Montcada, als quals fou comprada el 1310 per Pere de Clasquerí i Palol, ciutadà de Barcelona i ambaixador.
A la fi del segle XVI passà als Meca, als Cortès d’Andrada, als Clariana, als Sentmenat i als Fontcuberta.
Despoblat, al sud-oest de la vila, a la capçalera del barranc de la Cunca; les ruïnes del castell i l’església de Sant Julià són al cim d’un turó.
Es despoblà a la fi del segle XV a causa d’una epidèmia.
La baronia de Carles i Alfama pertanyia al segle XVI a la ciutat de Tortosa.
(Catalunya, segle X – 1375)
Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.
Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.
El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.
El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.
Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.
El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció territorial (que comprenia Camarasa, Cubells, Llorenç de Montgai, Montgai, Privà, Santa Linya, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, Castelló de Meià, Anet, Fabregada) concedida el 1330 per Alfons III el Benigne al seu fill Ferran, a la mort del qual (1363) revertí a la corona; el 1368 fou concedida per Pere III el Cerimoniós al seu fill Martí, que el 1392, ja rei, la cedí a la seva muller Maria de Luna, la qual la vengué a la ciutat de Lleida el 1396; el marquesat tornà a la corona el 1414.
Adquirida la senyoria per Francesc d’Avinyó, secretari d’Alfons IV el Magnànim, el 1428 la cedí a Joan II de Navarra, futur rei de Catalunya-Aragó, a canvi de la meitat de Calaceit. El 1458 fou venuda a Lluís de Coscon, i per matrimoni passà als Luna, senyors de Ricla. El marquesat fou concedit de nou el 1543 a Diego de los Cobos i a la seva muller Francisca Luisa de Luna, senyora de Camarasa i de Ricla.
La grandesa d’Espanya sobre el marquesat fou atorgada el 1626 a llur nét i sisè titular Diego Sarmiento de los Cobos Luna y Gusmán. Fou setè marquès el seu neboder Manuel Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, lloctinent de València i de Sardenya. El fill d’aquest i vuitè marquès, Baltasar Gómez Manrique de Mendoza de los Cobos y Luna, fou general de les galeres de Nàpols i lloctinent d’Aragó.
Ha donat nom a la regió de la Noguera anomenada el Marquesat.
(Noguera, segle XI – segle XIV)
Territori del comtat de Barcelona, creat el 1050, que comprenia els termes de Camarasa, Cubells i Montgai, adquirit el 1059 per Ramon Berenguer I per conveni amb el rei de Lleida, al-Mudaffar.
Separat de la resta del comtat per territori urgellès, el mateix any fou infeudada la castlania al vescomte d’Àger, Arnau Mir de Tost, la qual conservaren els seus successors, els Cabrera.
Pere I el Catòlic donà la senyoria de la marca a la seva filla Constança; recuperada per Jaume I el Conqueridor el 1247, esdevingué batllia reial, nucli de la vegueria de Camarasa.
El 1314 fou lliurada per Jaume II el Just als comtes d’Urgell (els quals eren des del 1290 propietaris de les rendes reials) com a penyora de la compra del comtat d’Urgell, però retornà pocs anys després a la corona.
(Catalunya, segle XV – )
Jurisdicció territorial, concedida el 1474 a Martí Guerau de Cruïlles, baró de Llagostera i senyor de Calonge (des del 1463, tot i que no arribà mai a possessionar-la), conseller reial.
Fou tornada a conferir, il·legalment (1488), a Galceran de Requesens i Joan de Soler, després comte de Palamós.
Passà als Cardona, ducs de Somma (cognominats Fernández de Córdoba), als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira i als Casanova, comtes de Cabra.
(Sardenya, Itàlia, 1324 – 1717)
Ciutat molt important durant la influència catalana de l’illa.
L’infant Alfons (futur Alfons III el Benigne), assetjà Càller (1324) i ocupa el Castell (1326), on, des de llavors, només habitaren catalans. Fou introduïda l’administració catalana, amb un governador i diversos oficials; el municipi fou organitzat segons les institucions del de Barcelona.
Els jutges d’Arborea l’assetjaren el 1375, però fou alliberada per l’estol català. Al seu port es reuniren les flotes de les expedicions a Tunis d’Alfons IV el Magnànim (1432) i de Carles I de Catalunya (1535) i la dels sards que participaren a la batalla de Lepant (1571).
Durant la guerra de Successió, Càller, partidària de Felip V de Borbó, passà al bàndol austriacista després d’un bombardeig de l’esquadra anglesa (1708). Després del tractat d’Utrecht (1713) s’organitzà una expedició que assetjà la ciutat, la qual es rendí a Felip V el 1717, després d’una heroica defensa dirigida pel coronel català Jaume de Carreres.
La biblioteca de la Università di Cagliari conserva els volums del bibliòfil Montserrat Rosselló, del segle XVI. La catedral gòtica conserva el mausoleu barroc (1675-86) del rei Martí I el Jove (mort el 1409).
La llengua catalana hi fou oficial fins ben entrat el segle XVII. Les armes de la ciutat, fins al 1766, foren les quatre barres catalanes.
(Osona)
Subcomarca i terme jurisdiccional del castell de Cabrera, que comprenia les parròquies de Santa Maria de Corcó, Sant Martí Sescorts, Roda de Ter, Sant Llorenç Dosmunts i Sant Julià de Cabrera i incloïa el castell de Barrés, prop de l’Esquirol; era el nucli patrimonial del vescomtat de Cabrera.
Posteriorment hom hi inclogué dins la denominació de Cabrerès els termes de Tavertet, Sant Bartomeu Sesgorgues, Pruit, Rupit, Sant Joan de Fàbregues i, per extensió, fora de la demarcació geogràfica, Susqueda i Sant Martí Sacalm, que mai no formaren part dels dominis dels Cabrera.
Contemporàniament, el nom topogràfic de Collsacabra s’ha estès a tota la regió. Aquesta identificació ha fet, igualment, que, en limitar geogràficament Collsacabra a l’altiplà, situat a l’est del massís de Cabrera i del pla d’Aiats, sovint el Cabrerès històric hagi restat exclòs del territori així anomenat.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Jurisdicció feudal. S’estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-65), per les conques del Ter, de la Tordera i del Fluvià.
Aquest patrimoni jurisdiccional s’havia anat formant a base de les baronies del Cabrerès i d’altres baronies que anaren infeudant-se durant els segle XI i XII els vescomtes de Girona, posant sota llur potestat altres barons. Enllaços matrimonials i compres i, sobretot, la creació del comtat d’Osona el 1356, amb la ciutat de Vic i els territoris d’una llegua al voltant seu, i la unió del vescomtat de Bas el 1352, completaren el conjunt.
Alguns dels territoris eren subinfeudats, per contra, la senyoria major pertanyia als hospitalers, i els Cabrera n’eren només subfeudataris, altres llocs eren quadres amb domini compartit.
A conseqüència del procés del 1365 (Bernat II de Cabrera) foren confiscats els béns de la casa de Cabrera; la devolució del 1373 es limità a l’estricte vescomtat de Cabrera, i la del 1381, al vescomtat de Bas; el comtat d’Osona i la ciutat de Vic no tornaren als Cabrera, malgrat una donació nominal d’Alfons IV el Magnànim.
Hostalric era el centre administratiu del vescomtat estricte.
(Catalunya, 1812 – 1814)
Antic departament, Un dels quatre en què fou dividit el Principat durant la seva annexió a l’Imperi francès.
Comprenia els corregiments de Lleida, Tortosa i Tarragona i part del de Cervera. El prefecte residia a Lleida.
Havia de comprendre 31 cantons i 165 nous municipis, però només el districte de Tortosa s’establí totalment l’administració francesa.
El primer prefecte fou el vescomte Alban de Villeneuve.
Dades dels Països Catalans 