(Illes Balears, segle XVI – Palma de Mallorca, 1594)
Religiós. Es graduà en teologia a la universitat de València, on fou capellà de l’arquebisbe de València, Tomás de Villanueva.
Tornat a Mallorca el 1555, ensenyà Sagrada Escriptura. Fou director espiritual de Caterina Tomàs.
Vinculat al Sant Ofici des del 1565, fou nomenat inquisidor titular el 1593.
Autor d’una Vida de la Venerable Sor Catalina Tomàs, en castellà.
(Morvedre, Camp de Morvedre, 1444 – Bunyol, Foia de Bunyol, 9 juny 1516)
Eclesiàstic i conseller reial. Doctor en dret per Salamanca, el 1468 es féu cartoixà a Valldecrist, en la qual exercí de mestre de novicis i procurador. Fou visitador de la província de Catalunya i de les cartoixes alemanyes.
Ambaixador prop d’Alexandre VI per encàrrec de Ferran II el Catòlic, el qual el nomenà (1504) conseller i confessor seu. Nomenat prior d’Escaladei, no hi residí mai a causa de les constants missions reials, i això motivà la censura del capítol general de l’orde.
Ferran II aconseguí el seu nomenament com a bisbe de Tortosa (1513-16) i inquisidor general d’Aragó i de Navarra (1513-16).
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Frare dominicà. Fou inquisidor general dels regnes en temps de Jaume II el Just.
El 1308 assistí a la reunió de prelats celebrada a València per tractar de la supressió de l’orde del Temple.
(Castella, segle XV)
Frare dominicà. El 1484 fou nomenat inquisidor de Barcelona per Tomás de Torquemada, juntament amb Guillem Caselles.
Trobaren l’oposició del Consell de Cent de Barcelona, que no volia la introducció de la inquisició castellana; després de moltes gestions Franco fou destituït a mitjan 1486.
(Toro, Castella, 1443 – Sevilla, Andalusia, 1523)
Eclesiàstic dominic. Inquisidor general de Catalunya-Aragó, del 1499 al 1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor.
(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)
Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.
Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.
Escriví l’obra De educatione principum.
(Barcelona, segle XVII)
Eclesiàstic.
Fou canonge de la seu de Barcelona i, posteriorment, inquisidor de València, on fundà un convent de caputxines, i de Múrcia, on publicà Aforismos místicos sacados de las obras de Santa Teresa (1647).
Fou germà seu Lluís de Boixadors i Llull (Catalunya, segle XVII) Senyor de Sant Miquel de Pontons (Alt Penedès). Protector del braç militar de Catalunya. Pare de Josep de Boixadors i Casademunt (Catalunya, segle XVIII) Per raons de vinculació es digué Josep de Casademunt i fou regent de la cancelleria de Catalunya.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).
Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.
És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.
(Fonts, Aragó, 1774 – 1845)
Epigrafista. Besnét de Francesc de Moner i Miret.
Fou comissari ordenador de la inquisició de Barcelona.
El 1806 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on presentà un estudi sobre la vila d’Isona, publicat el 1868.
Lluità a la guerra del Francès, i després fou diputat pel districte de Talarn i castlà del seu castell.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1645 – Milà, Itàlia, 11 gener 1719)
Eclesiàstic. Fou rector de l’església del Pi de Barcelona, regent de la Sagrada Penitenciaria, i auditor de la Rota, a Roma, on defensà la difícil causa de Felip V de Borbó amb la Santa Seu; algunes de les seves gestions foren desaprovades pel rei.
Ocupà el deganat del Tribunal de la Rota i, del 1713 al 1719, fou inquisidor general. Refusà diversos bisbats.
Algunes de les seves sentències a la Rota foren recollides i publicades per Francesc Carazza, a Roma, l’any 1728.
Dades dels Països Catalans 