(Castella, segle XV)
Frare dominicà. El 1484 fou nomenat inquisidor de Barcelona per Tomás de Torquemada, juntament amb Guillem Caselles.
Trobaren l’oposició del Consell de Cent de Barcelona, que no volia la introducció de la inquisició castellana; després de moltes gestions Franco fou destituït a mitjan 1486.
(Toro, Castella, 1443 – Sevilla, Andalusia, 1523)
Eclesiàstic dominic. Inquisidor general de Catalunya-Aragó, del 1499 al 1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor.
(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)
Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.
Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.
Escriví l’obra De educatione principum.
(Barcelona, segle XVII)
Eclesiàstic.
Fou canonge de la seu de Barcelona i, posteriorment, inquisidor de València, on fundà un convent de caputxines, i de Múrcia, on publicà Aforismos místicos sacados de las obras de Santa Teresa (1647).
Fou germà seu Lluís de Boixadors i Llull (Catalunya, segle XVII) Senyor de Sant Miquel de Pontons (Alt Penedès). Protector del braç militar de Catalunya. Pare de Josep de Boixadors i Casademunt (Catalunya, segle XVIII) Per raons de vinculació es digué Josep de Casademunt i fou regent de la cancelleria de Catalunya.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).
Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.
És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.
(Barcelona, segle XV)
Frare dominicà. Mestre en teologia, fou inquisidor a València.
Prior del convent barceloní i conseller del príncep de Viana. Després de l’empresonament i la mort del qual, en predicà la santedat i arribà a justificar la licitud del tiranicidi i la necessitat de recórrer a les armes.
Se li atribueix el Tractat de les turbacions o revolucions de Catalunya, avui perdut.
Fou germà seu, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i de Setantí (Barcelona, segle XV) Eclesiàstic. Prior de Santa Anna de Barcelona.
(Castella, segle XV – Palència ?, Castella, després 1495)
Inquisidor. Fou delegat de Tomás de Torquemada a Barcelona (1487-90).
Les seves primeres disposicions foren encaminades a evitar la fugida de conversos i a emparar-se de llurs béns.
Inaugurà, amb espectacular solemnitat, el tribunal de la nova inquisició, amb un acte de desgreuge, i el 1488 inicià una sèrie d’actes de fe, a la plaça del Rei de Barcelona, que se seguiren fins el 1489.
(País Valencià, segle XV – Valladolid, Castella, 15 febrer 1513)
Eclesiàstic. Bisbe de Vic (1505-10) i confessor de Ferran II el Catòlic.
Nomenat bisbe de Lleida (1510-12), el rei Ferran el féu inquisidor general de la corona catalano-aragonesa (1507-13).
Fou promogut a la seu de Tortosa (1512), però morí abans de prendre’n possessió.
(Girona, 1320 – 4 gener 1399)
Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.
Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.
Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.
Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.
(Aragó, segle XV – Catalunya, segle XV)
Mestre en teologia. Canonge i xantre del Pilar de Saragossa, inquisidor de les diòcesis de Lleida i d’Osca el 1486.
En qualitat de tal, topà amb l’inquisidor del nou tribunal a Catalunya, Juan Franco, que li disputava la jurisdicció lleidatana, i amb el regent de la cancelleria reial, Antoni de Bardaixí, per la qual cosa fou momentàniament citat a comparèixer per la cort de Roma.
Féu condemnar més d’un centenar de conversos, fugitius o absents, entre els quals el canonge de la seu de Lleida, Gabriel Bertran, i executar diversos reus, quatre dels quals sacerdots.
Dades dels Països Catalans 