Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Domènech i Gallissà, Rafael

Deixa un comentari

(Tivissa, Ribera d’Ebre, 21 desembre 1874 – Madrid, 20 desembre 1929)

Crític i historiador d’art. Fou catedràtic de teoria i història de l’art a l’Escola de Belles Arts de València (1898) i a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid (1903).

El 1913 fou nomenat director del Museu Nacional d’Arts Industrials i Decoratives. També fou membre de l’Acadèmia de San Fernando de Madrid. Li fou confiat el catàleg artístico-monumental de la província de Tarragona.

Col·laborà com a crític d’art en els períodics “Abc” i “El Liberal” i en les revistes “Forma” i “Vell i Nou”. Dirigí la “Biblioteca de Arte español” i la publicació “Las obras maestras de Arquitectura y de la decoración en España”, i és autor de Sorolla, su vida y su arte (1910) i El nacionalismo en arte (1928).

Domènec, Antoni Vicenç

Deixa un comentari

(Grions, Selva, 1553 – Girona, 30 octubre 1607)

Historiador i eclesiàstic. Dominicà, el 1605 fou nomenat mestre de filosofia i de teologia al convent que l’orde tenia a Llutxent (Vall d’Albaida).

Estudià en diversos arxius del Principat, publicà Flos sanctorum o historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602) i traduí al castellà les vides dels sants dominicans escrites per Antoni.

Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim

2 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1455 – 1478)

Dietari privat. Un dels més antics i més importants escrits en català. El seu autor, que fou nomenat capellà d’Alfons IV de Catalunya el 25 d’octubre de 1435, ha estat identificat amb Melcior Miralles.

L’obra és constituïda per set unitats pràcticament independents l’una de l’altra, llevat de la quarta, que es representa com a continuació de la segona. La primera és una compilació de texts més o menys historiogràfics preexistents, que arriba fins al 1474; la segona, que té poc encara de dietari, arriba fins al 1471; les altres arriben, respectivament, fins al 1478, fins al 1461, fins al 1470, fins al 1476 i fins al 1478, data en que sembla que el dietari fou deixat ja per llest.

L’Institut d’Estudis Catalans n’encomanà l’edició, publicada a despeses de la Fundació Rabell i Cibils, a Josep Sanchis i Sivera i Francesc Martorell i Trabal, el darrer dels quals l’anotà abundantment; hom en tirà nombrosos plecs.

Interrompuda, però, la impressió, Josep Sanchis i Sivera edità la totalitat de l’obra el 1932.

Dietari de la Generalitat

1 Resposta

(Catalunya, 1411 – 1713)

Dietari on figuren els esdeveniments de caràcter militar, polític o religiós més importants per al Principat de Catalunya i més significatius de la vida ciutadana de Barcelona o de la generalitat.

L’autor fou, teòricament, l’escrivà major de la diputació del general, bé que sovint en tingué cura un dels ajudants de l’escrivania, com en el cas de Jaume Safont. En algunes ocasions els autors afegiren al text observacions personals i dibuixos al·lusius als fets comentats.

Les anotacions van agrupades per triennis, que comencen el primer d’agost i acaben el 31 de juliol. La sèrie comprèn 109 volums, del 1411 al 1711 (els posteriors foren destruïts a l’època borbònica), i 40 volums de minutes o esborranys amb notes del 1611 al 1713.

Ha estat editat fragmentàriament per Josep Coroleu (1888), que en féu un resum en castellà fins el 1598, i per l’Associació de Bibliòfils (1950), amb transcripció i comentari de Marina Mitjà, que contés la part de Jaume Safont (1454-72).

L’Institut d’Estudis Catalans n’havia començat una edició crítica comentada, però els plecs tirats foren destruïts el 1939.

L’Arxiu de la Corona d’Aragó n’ha emprès una col·lecció completa dins la “Colección de Documentos Inéditos”, de la qual han estat publicats dos volums: el primer fins el 1458 i el segon fins el 1512.

Díaz-Plaja i Contestí, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 abril 1918 – Montevideo, Uruguai, 31 octubre 2012)

Escriptor i historiador. Membre de l’Academia de la Historia.

Fou principalment autor d’obres de tema històric: España en sus documentos (1954-65), La sociedad española desde sus orígenes hasta nuestros días (1972).

També ha destacat en l’assaig (El español y los siete pecados capitales, 1966) i en la narrativa (El desfile de la victoria, 1975; Un río demasiado ancho…, 1991).

Díaz i Carbonell, Romuald M.

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 1914 – Montserrat, Bages, 12 març 2008)

Biblista i historiador. Monjo de Montserrat, estudià teologia a Friburg i a Salamanca i s’especialitzà a Jerusalem.

Ha escrit les biografies de l’abat Antoni Maria Marcet (1951), de Bonaventura Ubach (1962) i de Pere Tarrés (1973), i una monografia (El Sant Crist d’Igualada, 1965). També ha escrit la guia Pelegrins de la Paraula a Terra Santa (1982).

Descoll, Bernat

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – vers 1390)

Dignatari reial i cronista. Funcionari de la cancelleria de Pere III el Cerimoniós.

Fou un dels redactors de la Crònica d’aquesta monarca i va intervenir, sobretot, en la redacció de la primera part, escrita entre el 1371 i el 1382.

Sembla que portà el pes de la redacció general, els responsables de la qual foren el monarca mateix i altres col·laboradors, com Bernat Ramon Descavall, Arnau de Torrelles i Ramon de Vilanova.

Desclot, Bernat

13 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1288)

Cronista. Autor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes, la que porta el seu nom, coneguda també a través d’un manuscrit amb el títol de Llibre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, probablement originari del vescomtat de Castellnou i relacionat amb el bisbe de València Jaspert de Botonac i de Castellnou.

L’únic testimoniatge personal que en resta és el seu nom, que surt al començament de la Crònica. A través d’aquesta, però, es pot deduir que tenia accés als documents de l’arxiu reial.

Segons els estudis de M. Coll i Alentorn, sembla que l’autor pot ésser identificat amb una certa seguretat amb Bernat Escrivà, cavaller del seguici reial.

Danés i Torras, Joaquim

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 8 juny 1888 – 11 febrer 1960)

Metge i historiador. Des de molt jove fins a la seva mort dirigí el Museu-Biblioteca d’Olot. També fou director de l’hospital olotí de Sant Jaume.

Publicà bon nombre de treballs mèdics i diverses obres d’investigació sobre temes referents a Olot i la Garrotxa, com: El centenari d’un manuscrit olotí, Historial bibliogràfic de la premsa olotina, L’epigrafia domèstica i rural, Pretèrits olotins, La plaça de braus d’Olot i El llibre d’Olot.

Gran part dels seus escrits han restat inèdits, entre ells una història extensíssima de la ciutat d’Olot.

Dalmases i Ros, Pau Ignasi de

4 Respostes

(Barcelona, 8 setembre 1670 – 10 juny 1718)

Diplomàtic i historiador. Fill d’un acabalat comerciant.

Doctorat en arts i filosofia (1688), formà una gran biblioteca i promogué la creació de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).

A les Corts Catalanes del 1701-02 fou nomenat primer cronista de Catalunya; l’any 1705 actuà d’ambaixador a Madrid, per obtenir la llibertat d’uns presos, però també ell fou empresonat. Alliberat pocs mesos després, es passà al partit dels Àustries i participà en diverses gestions durant la guerra de Successió.

El 1713 fou ambaixador català a Londres i tractà d’aconseguir l’ajut d’Anglaterra. Però les dilacions de la Regència anglesa, després de la mort de la reina Anna, feren fracassar la missió. Un cop capitulà Barcelona (1714), passà a París, se sotmeté a Felip V de Borbó i retornà a Barcelona.

Entre les seves obres cal remarcar Disertación histórica sobre la patria de Paulo Orosia (1702), Historia general de Cataluña i Notas a la biblioteca de Nicolás Antonio.