Arxiu d'etiquetes: heraldistes

Esquerdo i Sapena, Onofre

2 Respostes

(València, 1635 – 17 agost 1699)

Erudit, genealogista i heraldista. Germanastre de Vicent Esquerdo i Pastor. Ciutadà de València. Ocupà, entre altres càrrecs, el de jutge de contrafurs, síndic i jurat en cap.

Deixà manuscrites diverses memòries, cròniques i catàlegs bibliogràfics, perduts, llevat d’una relació dels justícies i els jurats de València i d’un nobiliari valencià (publicat el 1963).

Se li atribueix el poema heràldic Trobes de mossèn Jaume Febrer en què tracta dels llinatges de la conquista de la ciutat de València (publicat el 1796), que fingí traduir i posar en prosa castellana a partir d’un manuscrit català d’un seu avantpassat.

Castellví -llinatge-

11 Respostes

(País Valencià, segle XIV – segle XVI)

Llinatge militar, establert al Regne de València arran de la conquesta al segle XIII.

En fou l’estirp documentada Gonçal de Castellví (País Valencià, segle XIV – 1391)  Primer senyor de Carlet i uixer d’armes del rei.

Altres membres d’aquest llinatge foren:

Gaspar de Castellví  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. Era senyor de Carlet. El 1473 formava part de les forces de Joan II el Sense Fe que entraren a Perpinyà i que hi foren assetjades pels francesos.

Gilabert de Castellví  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. Com altres tres cavallers del seu llinatge, figura entre les forces que resistiren a Perpinyà el setge francès de 1473.

Jaume de Castellví  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1399, a Saragossa, assistí a la coronació bastant retardada que hi celebraren Martí I l’Humà i la reina Maria de Luna.

Lluís de Castellví  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. El 1452 fou nomenat, per Alfons IV el Magnànim, membre del consell de la reina Maria de Castella al Principat.

Miquel de Castellví  (València, segle XVI)  Heraldista. De família noble. Honorat Joan II encarregà, per al príncep Carles d’Aragó, fill de Felip II, el Libro de linajes, escudos, armas, devisas y sellos.

Pere de Castellví  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. Féu la guerra contra Castella en temps de Pere III el Cerimoniós. Després de caure Carinyena el 1363, entrà a Aragó amb els grans reforços catalans que acudiren aleshores al front.

Basili de Castellví i de Ponç  (País Valencià, segle XVII)  Governador de València i lloctinent interí del regne. Pertangué a la branca de Villatorcas, d’origen no conegut. Fou el pare de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja.

Mestre, Bernat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – abans 1602)

Heraldista i eclesiàstic. Domer de l’església de Sant Pere de les Puel·les.

Fruit dels seus estudis d’heràldica és el llibre Nobiliari de Catalunya o Armeria catalana.

Colomer -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Colomer  (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902)  Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).

Gaspar Colomer  (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900)  Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.

Jaume Colomer  (Grècia, segle XIV)  Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.

Joan Pau Colomer  (Catalunya, segle XVII)  Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.

Llucià Colomer  (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640)  Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.

Avilés y del Fierro, Gabriel de

1 Resposta

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Avilés e Iturbide, José de

1 Resposta

(Sevilla, Andalusia, 1683 – Madrid, 1767)

Militar i heraldista. Tinent coronel de dragons de l’exèrcit de Felip V de Borbó a Catalunya. El 1761 li fou concedit el títol de marquès d’Avilés.

És autor d’un important tractat d’heràldica en dos volums Ciencia heroica reducida a las leyes heráldicas del blasón (Barcelona, 1725).

Fou el pare de José Miguel i de Gabriel de Avilés y del Fierro.

Vila, Jaume Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 1570 – 1638)

Heraldista. Sacerdot, donzell de llinatge empordanès.

És autor d’un tractat, en català, d’Armoria del Principat de Catalunya, en quatre volums, en el qual començà a treballar el 1602, il·lustrat amb nombrosos escuts policromats, abundants notes genealògiques i expresses digressions històriques que denoten el seu exaltat nacionalisme, i d’una Vida del canonge barceloní Pere Font (1614).

En el seu afany de recollir dades per contrarestar el partidisme anticatalà dels historiadors castellans, féu copiar i prologà la Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa (1603), la Crònica de Jaume I (1619) i la coneguda amb el nom de La fi del comte d’Urgell (1624, 1631), de qui es declara enyorat i fervent partidari.

Vicente y Cascante, Ignacio Alfonso

Deixa un comentari

(Saragossa, Aragó, 1886 – Barcelona ?, segle XX)

Dibuixant i heraldista. Passà el 1904 a Barcelona, on es formà artísticament. Fou ajudant de dibuix de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

Col·laborà en nombroses revistes barcelonines i altres publicacions sobre arquitectura, arqueologia i heràldica. Participà també artísticament en la construcció del Poble Espanyol de Barcelona.

És autor de l’Heráldica general y fuentes de las armas de España (Barcelona 1956).

Turell, Gabriel

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV)

Historiador i heraldista. És l’autor d’una crònica titulada Record, que, acabada el 1476, restà inèdita fins que l’any 1893 fou publicada per la revista “L’Avenç” de Barcelona.

El Record de Turell es distingeix de les cròniques dels seus coetanis per la brevetat. A la primera part de l’obra, fins al regnat de Jaume I, Turell s’inspira en la Crònica de Sant Joan de la Penya, i en molts altres passatges del Record no fa sinó copiar de Tomic, amb el qual es poden trobar moltes coincidències temàtiques i personals.

Segons Torres Amat, Turell fou també autor d’Història dels antichs comtes de Barcelona i dels Comtes-reis d’Aragó fins a Ferran I, d’un Tractat de la Armeria fet per Gabriel Turell, de la ciutat de Barcelona, amb escuts d’armes il·luminats, i del tractat Dels set honors del món.

Tamburini, Esteve

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – segle XVI)

Heraldista. Probablement clergue.

Autor d’un treball del blasó o armorial en català, compost durant el regnat de Carles V en 1516-19 (publicat en 1961/62). Utilitzà fonts italianes i franceses.

Ha estat identificat amb Pere de Clariana-Seva, doctor en drets i assessor de l’audiència de Barcelona.