(Copons ?, Anoia, vers 1800 – Berga ?, Berguedà, 1839)
“el Llarg de Copons“ Guerriller. Capitost carlí. Participà en l’alçament dels Malcontents (1826-27).
Empresonat, fou enviat pel comte d’Espanya a un presidi de Ceuta. Amnistiat (1832), tornà a Catalunya i participà en la primera guerra carlina.
El 1837 obtingué un triomf important contra els voluntaris liberals de Reus.
(Valls, Alt Camp, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Guerriller. Lluità contra Felip V al Principat, en 1719-20.
El 1726, aprofitant el descontentament provocat per la pau entre l’emperador Carles VI i Felip V, s’alçà de nou i fou capitost d’un grup d’uns cinquanta homes.
(Catalunya, segle XV)
Destacat cap remença, establert a Llambilles (Gironès).
Era un dels homes més intransigents davant la política de Ferran II el Catòlic per arranjar els problemes de la pagesia del Principat. Al front d’un grup d’homes decidits s’emparà de les fortaleses de Llagostera i Castell d’Empordà.
Fou condemnat a mort arran de la sentència de Guadalupe (1486), però no pogueren detenir-lo i continuà en rebel·lia, manant una partida armada de la qual formava part el seu fill.
Intensament perseguit com a malfactor públic, reeixí a mantenir-se sobre les armes almenys fins al 1491, any en què és coneguda la darrera referència sobre ell, en ocasió d’un combat a les Abelles.
En l’endemig realitzà nombrosos cops de mà que han restat documentats. Un d’ells consistí a capturar el famós canonge de Girona Andreu Alfonsello i a tallar-li un dit com a represàlia per la seva actitud hostil als remences.
(Prats de Lluçanès, Osona, 14 juny 1814 – Girona, 8 novembre 1855)
Guerriller carlí. Conegut per Marsal. Excel·lí en la primera guerra carlina i en la dels Matiners.
Va emigrar a França el 1840, després del conveni de Vergara. El 1847 tornà a Espanya i, amb el grau de coronel, participà en les accions d’Aiguaviva, Fornells, Banyoles i el Pasteral.
Féu presoner el general Manuel Gutiérrez de la Concha, però l’indultà. Detingut pel general Hore (1849), fou condemnat a mort, però Isabel II de Borbó l’indultà i s’exilià a França.
Altre cop a Espanya (1855), en un intent de revitalitzar el carlisme en el Bienni Progressista, va caure ferit en l’acció d’Orriols i, fet presoner per les tropes isabelines, fou afusellat.
(Catalunya, segle XV)
Cap remença. Sostingué una actitud rebel constant en contra de les disposicions reials.
Per la sentència de Guadalupe (1486), fou condemnat a mort, però marxà a Perpinyà, on fou detingut per les autoritats franceses.
Almenys fins a l’any 1491 va mantenir una actitud hostil contra la política de Ferran II el Catòlic, referent a la pagesia del Principat.
(Catalunya, segle XVII)
Dirigent destacat del Corpus de Sang, que havien de desfermar la guerra de Separació.
Havia estat a la presó, condemnat a mort per causes desconegudes, i n’escapà durant els avalots del 22 de maig de 1640.
Era considerat el cap dels grups rebels del Prat de Llobregat. Sembla haver estat el principal organitzador de l’esmentada revolta del dia de Corpus (7 juny 1640).
Dirigí la crema de les cases d’alguns jutges, que precisament havien intervingut a la seva condemna precedent.
(Figueres, Alt Empordà, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)
Guerriller. Era secretari del jutjat de primera instància de Figueres.
Durant la guerra del Francès (1808-14) fou secretari de la Junta de Defensa de Figueres. Creà la Companyia dels Almogàvers (1810), i en fou nomenat comandant.
Va ésser designat cap del regiment d’infanteria anomenat dels Lleials Manresans, i fou vocal del Consell de guerra permanent del Principat de Catalunya.
(Igualada, Anoia, 9 agost 1778 – 18 març 1855)
Guerriller. Propietari de terres, fou el primer a organitzar una partida contra les tropes de Napoleó a la guerra del Francès.
Juntament amb el manresà Maurici Carrió dirigí els sometents que venceren les tropes franceses als combats del Bruc (juny 1808). Des de llavors lluità en diverses accions i fou batlle d’Igualada.
Posteriorment, el 1814, entrà a l’exèrcit regular com a coronel d’infanteria.
Des del 1902 figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de Barcelona.
(Ulldecona, Montsià, 20 gener 1800 – juliol 1866)
Guerriller carlí. Voluntari reialista durant els anys 1820-23, a les ordres de Romà Chambó assolí el grau de tinent.
A la mort de Ferran VII de Borbó s’uní al baró d’Hervàs a favor de Don Carlos. Col·laborà (1833-40) amb Ramon Cabrera al Maestrat dirigint una partida de 400 homes. El 1838 féu una expedició a terres murcianes i ocupà Oriola, Elx i Almansa.
A la fi de la Primera Guerra Carlina (1840) s’exilià a França, juntament amb Cabrera, amb qui retornà durant la guerra dels Matiners (1848). El maig de 1848 derrotà l’exèrcit isabelí a Sant Jaume de Frontanyà.
Fou vençut al Pinell de Solsonès, i, acabada la guerra, s’exilià novament a França.
(Catalunya, segle XVIII)
Guerriller. Nom amb què fou conegut un dels que prengueren les armes contra Felip V de Borbó en 1718-20. Fou capità destacat del Carrasclet.
Quant el cardenal Alberoni, destituït, anava a França, el féu objecte d’una emboscada al lloc de Trentapasses, prop de Sant Celoni (Vallès Oriental).
Dades dels Països Catalans 