Arxiu d'etiquetes: Grècia

Cefís, batalla del -1311-

6 Respostes

(plana de Beòcia, Grècia, 13 març 1311)

Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.

Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.

Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.

La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.

Caldes, Guillem Peris de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Cavaller. Fou figura destacada de la Companyia Catalana a Orient.

A la darreria de maig de 1305, quan els catalans eren assetjats a Gal·lípoli i Berenguer d’Entença féu la seva terrible incursió per mar contra Heraclea, ell fou un dels sis cavallers que restaren a la primera de les ciutats esmentades, fent costat a Bernat de Rocafort i a Ramon Muntaner a la direcció de la defensa.

Després de la captura d’Entença, participà al consell de guerra de Gal·lípoli on fou decidit de restar a Orient i de venjar els companys caiguts.

Li fou confiada la senyera catalana a la decisiva batalla de l’istme d’Hexamílion, el 5 de juny de 1305.

Bellarbre, Romeu de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Militar. Fou una figura important de la Grècia catalana. Era capità d’Atenes, no sols de la ciutat sinó també del castell, la famosa Acròpolis.

Pertanyia al grup polític que preconitzà i aconseguí la reconeixença de la sobirania de Pere III de Catalunya sobre els ducats d’Atenes i Neopàtria.

El monarca li escriví el 1379 perquè es disposés a donar la potestat de la seva governació al vescomte de Rocabertí, que llavors es disposava a anar a Grècia com a lloctinent reial. El vescomte confirmaria Bellarbre als seus càrrecs.

El 1380 rebé, per donació del rei, alguns béns a la ciutat d’Atenes.

El 1383 expressà el desig de retirar-se del servei i de tornar a Catalunya. Pere III li atorgà aleshores una bona pensió.

Asclepi d’Empúries

4 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle V aC)

Estàtua grega trobada l’any 1909, durant les excavacions, partida en dos trossos, ara al Museu Arqueològic de Barcelona. És de marbre blanc, pentèlic.

Se’n conserven bé el cos i el cap, i resten només fragments del bastó, que li servia per a sostenir la mà esquerra, i de la serp que s’hi enroscava. Fa 2,15 m d’alçada.

És l’obra d’art grega més important trobada fins ara als Països Catalans. El déu es representat segons la forma habitual.

Segons Carpenter i Philadelphius, l’estàtua pot ésser datada vers la fi del segle V aC, datació que fou seguida per l’escola catalana d’arqueologia. Després García y Bellido ha suposat que és més tardana, d’època hel·lenística.

Sovint és citada amb el nom d’Escolapi d’Empúries.

almogàver

19 Respostes

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)

Guerrer d’ofici d’una tropa seleccionada destinada durant la Reconquesta a guarnir les fronteres i a fer incursions i promoure avalots per terres dels enemics.

Si bé hi hagué almogàvers en tots els regnes cristians d’Espanya, hom coneix especialment amb aquest nom els soldats professionals catalans i aragonesos que, després d’intervenir en les lluites de la reconquesta peninsular, empreses per Catalunya-Aragó, foren utilitzats en la conquesta de Sicília (1282-1302).

Quan aquesta fou confirmada per la pau de Caltabellotta (1302), els almogàvers en nombre de 4.000 formaren, amb 1.500 cavallers i 1.000 d’altres peons, la gran Companyia Catalana, cos mercenari que tingué una famosa intervenció en l’Imperi d’Orient i Grècia (Expedició Catalana a Orient).

Alfons Frederic

10 Respostes

(Catània, Sicília, 1294 – Salona, Itàlia, 1338)

Vicari general del ducat d’Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II.

La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n’eixamplà el territori.

Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l’illa d’Egina.

El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d’aprofitar l’extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria.

El 1330 fou substituït per Ot de Novelles i es retirà al castell de Salona.