Arxiu d'etiquetes: Grècia

Rodonella, Guerau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble.

El 1379 lluità en la defensa d’Atenes contra els navarresos. Fou premiat amb les propietats de Joan Conomines, que havia traït els catalans.

El 1380 fou enviat a Catalunya, amb el bisbe Joan Boïl, per posar el ducat d’Atenes sota la sobirania directa de Pere III de Catalunya-Aragó, si aquest aprovava els articles d’Atenes (que hom ha qualificat de Carta Magna d’Atenes), cosa que aquest féu a Lleida.

Tornà a Grècia i el 1386 fou novament enviat a Catalunya per demanar socors per a Atenes, assetjada pels florentins; arribà a Barcelona quan Joan I ja ocupava el tron, i reté homenatge al nou rei en nom d’Atenes. Hom no sap si arribà a tornar a Atenes.

Rocafort, Bernat de

9 Respostes

(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Aversa, Itàlia, 1309)

Guerrer. Feudatari del rei Frederic II de Sicília a Calàbria, per la pau de Caltabellotta cedí els seus castells al rei Robert I de Nàpols, però exigí una forta indemnització i es guanyà l’antipatia d’aquest (1302).

Al davant de mil almogàvers i mil dos-cents homes a cavall, en dues galeres, es traslladà a Orient. Ramon Muntaner els anà a rebre a Ània i passaren a Efes. Roger de Flor el nomenà senescal de la host i el prometé amb la seva filla. Combaté valerosament els turcs a la batalla del Taurus i arribà entre els altres catalans a la Porta de Cilícia (1304).

Assassinats Roger i l’almirall Ferran d’Aunés i empresonat, a Gènova, Berenguer d’Entença, Rocafort esdevingué pràcticament el cap de la Companyia catalana (1305). Durant dos anys romangueren a Gal·lípoli, defensant-se dels bizantins i derrotant els búlgars.

En retornar Entença es trencà la unitat militar: Rocafort no reconeixia el seu cabdillatge, com d’ell no feia cas Ferran Eiximenis d’Arenós. La major part de la Companyia seguí Rocafort, el qual col·laborà en la defensa de Constantinoble contra els búlgars, mentre aquests li oferien per muller la germana de llur tsar.

Arribat Ferran de Mallorca, Rocafort no l’acceptà com a representant de Frederic de Sicília; però Ferran mantingué la seva fidelitat i preferí d’abandonar la Companyia, la qual emprengué una campanya a Macedònia. Rocafort i els seus saquejaren Nestos. Per un malentès, durant la batalla caigué Entença a mans del seu germà Asbert i un oncle de Rocafort (1307).

Arenós passà al servei d’Andrònic i Rocafort es trobà de fet com a únic cap de la Companyia. No podent comptar amb la sobirania de l’infant Ferran, escollí la de Carles de Valois, emperador titular de Constantinoble, benvista de Jaume II, i prestà homenatge al seu vicari general Thibault de Chepoy, a Cassàndria.

Junts combateren durant dos anys més, amb el projecte de conquerir el mont Athos i Salònica, on Rocafort pensava ésser coronat rei. No ho aconseguiren, com també fracassà el seu projectat matrimoni amb Joana de Brienne, germanastra de Guiu II d’Atenes.

Era ambiciós, però fou encara més odiat per la seva tirania. Chepoy, d’acord amb els altres caps de la Companyia, damunt la qual exercia l’autoritat efectiva, detingué Rocafort i el seu germà Asbert i els envià a Nàpols. El rei Robert, que no havia oblidat l’afer dels castells de Calàbria, els tancà al castell d’Aversa, on moriren de fam.

Rius, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)

Prelat i religiós agustí.

Fou nomenat arquebisbe de Neopàtria el 1381, succeint a Mateu. El 1384 anà a Catalunya i Aragó. Tornava a ser a Grècia el 1387 o ja abans.

Fou sens dubte el darrer arquebisbe català en aquelles terres.

Puigpardines, Galceran de

(Grècia, segle XIV)

Noble de la Grècia catalana. Era un dels senyors feudals més poderosos del territori.

Devers el 1380 tenia les senyories de Karditza i Atalanti, a la Beòcia. Poc després les seves possessions sucumbiren davant la gran invasió de les companyies navarreses.

S’havia destacat entre els partidaris de reconèixer la sobirania directa del rei Pere III el Cerimoniós.

Era el germà gran de Francesc de Puigpardines  (Grècia, segle XIV)  Noble. Devers el 1380 vivia amb el seu germà a les seves possessions de la Beòcia. El secundà en l’actitud de reconèixer la sobirania de Pere III sobre els territoris grecs de domini català.

Pou, Tomàs de

(Catalunya ?, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)

Cavaller. Probablement de la família del lloctinent dels ducats Pere de Pou.

Era una figura destacada de la Grècia catalana. S’oposà al reconeixement de la sobirania de Pere III sobre Atenes i Neopàtria, però no pogué evitar-lo.

Capitanejà un petit grup d’oposició caracteritzat en aquell sentit, que fracassaria en imposar-se el parer general favorable al rei Pere ja el 1377.

Pou, Pere de

(Grècia, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)

Senyor de la Grècia catalana. Lloctinent del vicari general Mateu de Montcada als ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria.

Les injustícies que cometé contra la població catalano-grega aixecaren una revolta que acabdillà Roger de Lloria, un dels nobles perjudicats.

Pere de Pou trobà la mort en un enfrontament prop de Tebes.

Porcell

(Catalunya, s XIII – Grècia, s XIV)

Almogàver. Combaté contra els angevins a les guerres de Sicília.

Fou un dels herois de la victoriosa batalla de Falconara (1299), en la qual, d’un sol cop de coltell, tallà la cama armada d’un cavaller francès i ferí profundament el cavall.

Serví a la Companyia Catalana d’Orient.

Peralta, Galceran de

(Sicília, Itàlia, segle XIV – després 1416)

Noble. Possiblement fill de Guillem de Peralta, segon comte de Caltabellotta. Es traslladà, molt jove, a Grècia.

Nomenat veguer, capità i castellà d’Atenes ja abans del 1371, Frederic III li féu concessió vitalícia dels càrrecs (1372). Els catalans de Tebes protestaren al·legant que els estatuts de la Companyia preveien la durada dels càrrecs per tres anys, i Galceran fou destituït (1374).

Però el 1377 ja tornava a exercir-los, amb Romeu de Bellarbre com a associat per als afers militars quedant per a ell els civils i administratius. Per acord amb el vicari Lluís Frederic d’Aragó, féu que Atenes obtingués una certa independència de Tebes i Livàdia.

Anà a ajudar els assetjats de Tebes i fou pres, amb el notari Pere Balter, pels navarresos de Juan de Urtubia, els quals demanaren per ell un alt rescat (1379). Els Capítols d’Atenes fan esment d’aquest fet, i el parlament demanà al rei ajut per a l’alliberament de Galceran (1380). Pere III intercedí per mitjà de Joan Fernández de Heredia i Galceran fou alliberat (1381).

No pogué recuperar els seus càrrecs ni els seus béns, i tornà a Sicília, on vivia encara el 1416, any del matrimoni del seu fill Nicolau.

Pau, Pere de

(Empordà ?, segle XIV – Catalunya ?, segle XIV)

Cavaller. Cap de la guarnició catalana de l’Acròpolis d’Atenes, el qual durant un any i mig resistí el setge que hi posaren les tropes de Ranieri Acciaiuoli.

Convertida en capital del mateix ducat, Atenes fou el clos on s’havien anat a refugiar molts catalans que fugiren de Tebes i Livàdia en ésser perdudes, i on pogueren aturar l’escomesa del navarrès Urtubia.

La rendició de Pere de Pau fou la fi del domini català a Atenes (1388).

Oller, Miquel

(Catalunya, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)

Canonge degà de l’arquebisbat de Tebes (Grècia catalana).

Sostingué bones relacions amb Pere III el Cerimoniós, que li recomanà un missatger seu als ducats.

Morí durant els fets revolucionaris que deposaren el tirànic lloctinent Pere de Pou.