(Girona, segle XVI – segle XVII)
Jurista. Autor d’un Compendio de la práctica criminal (Milà, 1622).
Traduí a l’italià El rosario de Nuestra Señora (Nàpols, 1611), de Francesco Panogarola, i Reglas militares sobre el gobierno y servicio particular de caballería (Milà, 1619), de Ludovico Melzo.
(Barcelona, 9 març 1916 – Girona, 4 gener 2007)
Escenògraf, il·lustrador i dibuixant de publicitat.
Sobresortí com a cartellista en la guerra civil (1936-39). Exposà a Perpinyà i executà decoracions per al Casino de Canet de Rosselló (1939).
Instal·lat a París, alternà el dibuix de còmics amb l’escenografia, la pintura i la litografia. A Mèxic produí una revista de tipus parisenc de gran espectacle (1948).
A Nova York, durant vint anys, practicà la fotografia i el periodisme, activitats que prosseguí després del seu retorn a Catalunya (1973).
(França, segle XIV – Girona, 1518)
Pintor actiu a Barcelona i a Girona. El 1511 pintà les portes de l’orgue de Santa Caterina, i el 1513 dictaminà sobre l’obra de Joan de Borgonya a Santa Maria del Mar.
El 1514 pintà una cortina per a la catedral de Barcelona, i el 1517 començà el retaule de Sant Feliu de Girona, del qual féu la pradel·la i les portes.
El seu estil és fortament inspirat en gravadors alemanys, decorat amb motius renaixentistes.
(Besalú, Garrotxa, 24 juliol 1896 – Girona, 17 abril 1980)
Eclesiàstic i historiador de l’art. Xantre de la catedral de Girona (1942) i prelat domèstic del papa (1962).
Ha estat director del Secretariat Catequístic Nacional (1956-65), i és autor del mètode JECEL.
Entre les seves publicacions cal remarcar L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols (1929), Gerona, la catedral y el museo diocesano (1952) i, amb col·laboració, El tema eucarístico en el arte de España (1952).
(Prats de Lluçanès, Osona, 13 agost 1879 – Girona, 30 octubre 1936)
Escriptor. Germà de Josep. Era mestre. Fou catedràtic de les Escoles Normals de Cadis i Girona. En aquesta ciutat fou diverses vegades regidor municipal.
Fundà i dirigí la revista gironina “El Tradicionalista” (1908), transformada després en el diari “El Norte”.
És autor del recull poètic Rebrolls, d’unes Nociones de Aritmética de caràcter docent, i d’unes Notas pedagógicas.
Morí afusellat al començament de la guerra civil.
(Girona, 10 agost 1927 – 9 novembre 2020)
Escultor. Estudià a les escoles de belles arts d’Olot i de Barcelona.
Evolucionà des de l’estil figuratiu de les seves primeres escultures (Crist jacent de la catedral de Girona, 1958) cap a composicions més abstractes, molt lliures i personals (Blocs de ciment, 1968; Mòmies, 1973).
Ha treballat en l’execució de vidrieres per a edificis diversos (Vila-roja, 1966; església de Campredó, 1984), en un intent d’integració de les arts de la qual és partidari. També ha tractat la ceràmica i ha conreat la pintura.
Pertanyia a la Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1985).
(Girona, 26 juliol 1935 – 17 febrer 2006)
Polític i assagista. S’ha destacat en les seves campanyes i accions per la defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Ha publicat, entre altres treballs, La persecució política de la llengua catalana (1985) i, en col·laboració amb F. Cruañas, Els drets lingüístics dels catalans.
A partir del 1977 ha estat repetides vegades senador per Girona en les llistes del Partit dels Socialistes de Catalunya i també diputat al Parlament de Catalunya per ERC.
(Girona, 1851 – 1901)
Jurisconsult i poeta. Membre fundador i president de l’Associació Literària de Girona (1872-1901), va dedicar-se a escriure a diverses revistes de Girona i de Barcelona.
Afiliat al partit conservador, presidí la diputació de Girona en 1884-90.
Col·laborà a la premsa catalana. Publicà diverses obres com el romanç històric Lo siti de Girona, el quadre de costums en vers L’hereu (1875), el recull Poesies catalanes (1875) i el poema La derrota de Bellefonds.
(Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV)
Mestre d’obres i escultor. Treballà a Girona i al Llenguadoc, del 1309 al 1336.
Mestre major de les seus de Narbona i Girona (1321-30), on possiblement acabà l’absis que el seu germà Enric havia iniciat el 1312.
L’any 1322 realitzà el sepulcre del bisbe gironí Guillem de Vilamarí, li són atribuïts també els sepulcres de Bernat de Vilamarí (1291-1312) i de Pere de Rocabertí (1318-24), tots tres a la catedral de Girona.
Fou germà seu Enric de Faveran (Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV) Arquitecte. Treballà a les catedrals de Narbona i de Girona. En aquesta dirigí les obres fins al 1321, data en que fou succeït al càrrec pel seu germà Jaume, amb el qual col·laborà.
(Girona, 1160 – 1238)
Figura central del cercle cabalístic de Girona. Continuador i divulgador de les doctrines esotèriques elaborades a Provença.
És autor de comentaris a les Hagador talmúdiques, d’un famós comentari al Càntic dels càntics i de dues cartes sobre doctrina cabalística.
Dades dels Països Catalans 