Arxiu d'etiquetes: França (morts a)

Brasillach, Robert

Deixa un comentari

(Perpinyà, 31 març 1909 – Fort de Montrouge, França, 9 febrer 1945)

Escriptor i polític. Alumne de l’École Normale Supérieure, en sortir-ne es dedicà al periodisme. El 1932 Charles Maurras l’encarregà del fulletó literari de “L’Action Française”. Brasillach recollí les millors cròniques d’aquesta publicació en el llibre Les quatre jeudis (1934).

A partir del 1934 es posà a fer política activa i es decantà vers el feixisme (a la novel·la Les sept couleurs, 1939, evoca un congrés de Nurenberg; escriví la crònica Le siège de L’Alcazar, 1939, i la parcial Histoire de la guerre d’Espagne).

Esdevingué un dels periodistes més coneguts de la col·laboració amb Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Era redactor en cap del setmanari “Je suis partout” (1937-43).

Fou detingut el 1944, condemnat i afusellat l’any següent.

Bousquet, Jordi

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1818 – Saint-Cloud, París, França, 1854)

Compositor i crític musical. Obtingué el premi Roma amb la cantata La vendetta (1838).

Fou director d’orquestra a l’Opéra de París i al Théâtre Italien.

Escriví música d’església i les òperes L’hôtesse de Lyon (1844), Le mousquetaire (1844), Tabarin (1852).

Bouin, Jules

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1822 – París, França, 1886)

Químic. Fou membre de l’Acadèmie de Mèdecine i professor a l’École Supérieure de Pharmacie.

És autor de Cours de chimie analytique (1871) i de Traité élémentaire de chimie légale (1873).

Bouin, Jean

1 Resposta

(Marsella, França, 1888 – el Marne, França, 1914)

Atleta especialitzat en curses de fons. Va morir al front del Marne durant la Primera Guerra Mundial.

A la seva memòria es disputa a Barcelona des del 1920 el gran premi de cursa de fons Jean Bouin.

Borja-Centelles i Ponce de León, Carles de

Deixa un comentari

(Gandia, Safor, 29 abril 1663 – La Granja, Castella, 8 agost 1733)

Cardenal (1720), membre del consell suprem d’Itàlia. Fill de Francesc de Borja-Centelles i Dòria, duc de Gandia.

El 1701 acompanyà Felip V de Borbó a Barcelona i a Itàlia. Fou nomenat arquebisbe de Trebisonda (1705), patriarca de les Índies (1708) i almoiner major de palau.

Fou germà seu Lluís de Borja-Centelles i Ponce de León (Gandia, Safor, 1665 – Anvers, Flandes, França, 1718)  Governador d’Anvers. Per matrimoni esdevingué príncep de Squillace (1701). Austriacista, li foren segrestats els béns a la península ibèrica.

Bonnefoy, Lluís de

Deixa un comentari

(Perpinyà, 9 setembre 1815 – Tolosa, Llenguadoc, 21 març 1887)

Historiador i epigrafista. Continuà la publicació del periòdic rossellonès “Le Publicateur”, i és autor d’estudis arqueològics i, sobretot, de l’important treball L’epigraphie roussillonnaise (1856 a 1866), treball complet i seriós, amb notes històriques que en faciliten la lectura.

Fou l’ànima del XXXV Congrés Arqueològic de França, celebrat el 1868 a Perpinyà.

Des del 1869 visqué a Tolosa.

Boïl i Codinats -germans-

1 Resposta

Eren fills de Pere Boïl i Colom.

Felip Boïl i Codinats  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cavaller errant en la seva joventut. Combaté a Ceuta contra Lope Alonso de Montemolín, de Castella (1415). Tant ell com els seus successors procuraren d’incrementar la fabricació de ceràmica de Manises.

Jofre Boïl i Codinats  (València, segle XIV – Avinyó, França, 1400)  Prelat. Fou creat cardenal (1397) pel papa Benet XIII, prop del qual fou procurador del rei de Catalunya-Aragó a la cúria.

Boachon-Joffre, Yvonne

Deixa un comentari

(Elna, Rosselló, 3 setembre 1896 – Neuilly-sur-Seine, França, 27 març 1975)

Escriptora en francès.

Les seves obres La palombe (1947), Jep le trabucaire (1951), Rencontre à Grenade (1956) i Les griffes du destin (1959), han merescut premis de l’Académie Française.

Blasco i Ibáñez, Vicent

39 Respostes

(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)

Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.

Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).

La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.

A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.

Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.

Blanc, Joan-Climent

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1 octubre 1897 – París, França, 21 desembre 1982)

Militar de l’exèrcit francès. Participà en la batalla de la Somme durant la Primera Guerra Mundial (1916). El 1941 s’incorporà a l’exèrcit del Marroc, i el 1942, a Algèria, fou nomenat sots-cap d’estat major general.

Desembarcà a Provença amb el general De Lattre de Tassigny (1944) i el seguí a la campanya del Rin i del Danubi. Fou cap d’estat major dels exèrcits aliats a l’Europa occidental (1944).

El 1949 fou cap d’estat major de l’exèrcit francès. El 1953 fou promogut a general de cinc estrelles.