(Perpinyà, 1822 – París, França, 1886)
Químic. Fou membre de l’Acadèmie de Mèdecine i professor a l’École Supérieure de Pharmacie.
És autor de Cours de chimie analytique (1871) i de Traité élémentaire de chimie légale (1873).
(Marsella, França, 1888 – el Marne, França, 1914)
Atleta especialitzat en curses de fons. Va morir al front del Marne durant la Primera Guerra Mundial.
A la seva memòria es disputa a Barcelona des del 1920 el gran premi de cursa de fons Jean Bouin.
(Gandia, Safor, 29 abril 1663 – La Granja, Castella, 8 agost 1733)
Cardenal (1720), membre del consell suprem d’Itàlia. Fill de Francesc de Borja-Centelles i Dòria, duc de Gandia.
El 1701 acompanyà Felip V de Borbó a Barcelona i a Itàlia. Fou nomenat arquebisbe de Trebisonda (1705), patriarca de les Índies (1708) i almoiner major de palau.
Fou germà seu Lluís de Borja-Centelles i Ponce de León (Gandia, Safor, 1665 – Anvers, Flandes, França, 1718) Governador d’Anvers. Per matrimoni esdevingué príncep de Squillace (1701). Austriacista, li foren segrestats els béns a la península ibèrica.
(Perpinyà, 9 setembre 1815 – Tolosa, Llenguadoc, 21 març 1887)
Historiador i epigrafista. Continuà la publicació del periòdic rossellonès “Le Publicateur”, i és autor d’estudis arqueològics i, sobretot, de l’important treball L’epigraphie roussillonnaise (1856 a 1866), treball complet i seriós, amb notes històriques que en faciliten la lectura.
Fou l’ànima del XXXV Congrés Arqueològic de França, celebrat el 1868 a Perpinyà.
Des del 1869 visqué a Tolosa.
Eren fills de Pere Boïl i Colom.
Felip Boïl i Codinats (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cavaller errant en la seva joventut. Combaté a Ceuta contra Lope Alonso de Montemolín, de Castella (1415). Tant ell com els seus successors procuraren d’incrementar la fabricació de ceràmica de Manises.
Jofre Boïl i Codinats (València, segle XIV – Avinyó, França, 1400) Prelat. Fou creat cardenal (1397) pel papa Benet XIII, prop del qual fou procurador del rei de Catalunya-Aragó a la cúria.
(Elna, Rosselló, 3 setembre 1896 – Neuilly-sur-Seine, França, 27 març 1975)
Escriptora en francès.
Les seves obres La palombe (1947), Jep le trabucaire (1951), Rencontre à Grenade (1956) i Les griffes du destin (1959), han merescut premis de l’Académie Française.
(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)
Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.
Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).
La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.
A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.
Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.
(Perpinyà, 1 octubre 1897 – París, França, 21 desembre 1982)
Militar de l’exèrcit francès. Participà en la batalla de la Somme durant la Primera Guerra Mundial (1916). El 1941 s’incorporà a l’exèrcit del Marroc, i el 1942, a Algèria, fou nomenat sots-cap d’estat major general.
Desembarcà a Provença amb el general De Lattre de Tassigny (1944) i el seguí a la campanya del Rin i del Danubi. Fou cap d’estat major dels exèrcits aliats a l’Europa occidental (1944).
El 1949 fou cap d’estat major de l’exèrcit francès. El 1953 fou promogut a general de cinc estrelles.
(Perpinyà, 21 octubre 1758 – Bordeus, França, 24 octubre 1793)
Advocat i polític. Germà de Josep. Administrador del departament dels Pirineus Orientals i cap d’una companyia de milícies durant la Revolució Francesa, fou elegit diputat a la Convenció (1792).
Afiliat a la fracció més moderada dels girondins, lluità contra els excessos de la repressió i el monopoli polític de París. Proscrit i empresonat, assolí d’escapar, però intentà, vanament, d’aixecar el país des de Lió; capturat prop de Bordeus, morí guillotinat.
(Pesillà de la Ribera, Rosselló, 19 novembre 1866 – Royan, França, 24 maig 1948)
Poeta i gramàtic. Fou partidari d’adoptar, com a llengua literària, el català del Principat.
Publicà poemes i treballs a “La Revue Catalane” i és autor de les obres Fables de la Fontaine traduites en vers catalans (1909), amb un estudi sobre l’ortografia catalana, i La Mare-Terra (1913), llibre de poemes de to popular i ambient rural.
També publicà Études critiques sur les chansons catalanes (1911-12) i Les voyelles o et u en catalan (1912).
Dades dels Països Catalans 