Arxiu d'etiquetes: folkloristes

castells -tradició-

7 Respostes

(Valls, Alt Camp)

Manifestació cultural originària de finals del segle XVIII. Es tracta d’una torre humana, enfilats els uns damunt les espatlles dels altres, en un joc acrobàtic. Els orígens es remunten a una torre de homes que es feia al final del ball de valencianes.

Una primera època d’or es produí els anys 70 i 80 del segle XIX, amb castells de nou pisos. La tradició decaigué fins ben entrat el segle XX, en que fou recuperada.

A partir del 1980 es produí una segona època d’or, amb castells altra vegada de nou i un primer castell de deu (1998), coincidint amb la popularització del fenomen arreu de Catalunya.

D’entre les colles actuals destaquen les colles Vella i Joves dels Xiquets de Valls, Xiquets de Tarragona, Nens del Vendrell, Castellers de Vilafranca, Castellers de Barcelona i Minyons de Terrassa.

Enllaç web:  Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya 

Capmany i Farrés, Aureli

6 Respostes

(Barcelona, 26 febrer 1868 – 9 octubre 1954)

Folklorista i escriptor. De formació autodidacta, s’interessà en l’estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars.

Va treballar durant molts anys a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i va ser un dels fundadors de l’Esbart de Dansaires (1907) i de l’Orfeó Català (1891), i dirigí l’Esbart Català (1909).

També va fundar i va dirigir “En Patufet” (1904) i col·laborà en altres publicacions infantils, com “La Rondalla del Dijous” (1909), “La Mainada” (1921-23) i “Plançons” (1933), i també a les revistes “D’Ací i d’Allà” i “Esplai”.

Entre altres títols, va publicar Cançoner popular (1901-13), Rondalles per a nois (1904), Cançons i jocs cantats per la infantesa (1923), Com es bella la sardana (1924), De marionetes i titelles (1928), La sardana a Catalunya (1948), El ball i la dansa popular a Catalunya (1948), La dansa a Catalunya (1935-53), i estudis sobre costums populars: Baladrers de Barcelona (1947) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).

Fou el pare de Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).

barretina

Deixa un comentari

(Països Catalans, segle XIV)

Cofadura allargada i que es plega sobre el cap de diverses maneres. També anomenada gorra en zones septentrionals i de la qual hi ha diferents variants, tant pel color com per la forma o la manera de cofar-se (vermella, musca, de mariner, llarga, de niu, de capellà, etc).

barretinaHa estat històricament un dels signes distintius de la indumentària catalana, si bé exclusiu de l’home, i també un símbol patriòtic, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX i des de l’inici de la Renaixença (cal recordar que ja Verdaguer va recollir cofat amb la barretina els primers premis obtinguts als Jocs Florals).

Des del començament del segle XX, amb una desaparició progressiva en els usos tradicionals, la barretina ha esdevingut un signe identificador del folklore català.

barretina2Estesa en diferents formes i també amb noms diversos per tota la conca mediterrània (des de Catalunya fins a la Dalmàcia) i no restringida al camp, sinó també habitual entre mariners.

És difícil d’establir-ne l’origen, si bé s’ha demostrat que ja al segle XIV era d’ús completament corrent a les zones on ha tingut més llarga vida, és a dir, a les regions de muntanya, del pla i la marina de la Catalunya Vella, bé amb extensió fins a l’Ebre i també a Eivissa i Mallorca; també va ser usada entre la pagesia valenciana i de Foix.

La literatura de la Renaixença li dedicà un gran nombre d’obres, i el seu nom apareix en el títol de diverses publicacions literàries i patriòtiques.

Amades i Gelat, Joan

8 Respostes

(Barcelona, 23 juliol 1890 – 17 gener 1959)

Folklorista. Va iniciar la seva producció l’any 1918 amb la publicació de cançons, balls, teatre i vocabulari populars. La part més important de la seva obra comprèn el període del 1936 al 1959.

Entre els seus escrits sobresurten tres obres molt extenses: Biblioteca de tradicions populars (1933-37), Folklore de Catalunya (1950) i Costumari Català (1950-56). Entre les nombroses publicacions seves cal destacar llibres de divulgació com Les cent millors cançons populars, Els cent millors romanços catalans i Refranyer català. Fou col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, i de l’Obra del Cançoner Popular.

Va ocupar el càrrec de conservador del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars de Barcelona.

Agrupament d’Esbarts Dansaires

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1985 – )

Institució. Creada per iniciativa dels mateixos esbarts, segons decisió presa en el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981 i 1982). Té per objectiu unir els grups que practiquen la dansa popular i tradicional catalana per a la seva promoció, millora i dignificació.

D’ençà de la seva constitució, ha celebrat diversos seminaris monogràfics i jornades d’estudis folklòrics per a perfeccionar l’art dels seus grups i l’any 1988, amb la col·laboració del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, organitzà el Primer Congrés de Dansa Catalana d’Arrel Tradicional, celebrat a Sant Cugat del Vallès.

Els seus òrgans de comunicació són “Trencadansa” i “Punt informatiu”. Actualment té més de cent vint esbarts afiliats.

Enllaç web:  Agrupament d’Esbarts Dansaires

Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya

1 Resposta

(Sallent de Llobregat, Bages, 1984 – )

Entitat. Creada arran de la elaboració d’un complet arxiu de fotografies i historials dels gegants i nans dels Països Catalans.

Actualment té més de quatre-centes colles afiliades i la seva organització interna es basa en diverses coordinadores comarcals.

L’any 2000 rebé el Premi Nacional de cultura popular que atorga la Generalitat de Catalunya.

Enllaç web:  Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya