Arxiu d'etiquetes: folkloristes

Bertran i Bros, Pau

2 Respostes

(Collbató, Baix Llobregat, 2 juliol 1853 – Esparreguera, Baix Llobregat, 7 febrer 1891)

Folklorista i poeta. Dedicat a la poesia popular, compongué el recull de poesies De flor a flor (1877).

Els seus estudis folklòrics, en especial sobre les rondalles iniciat a “La Il·lustració Catalana”, no se cenyiren a l’àrea catalana, sinó també a d’altres països.

Són obres seves La filosofia de la filosa (1884), Cançons i follies (inèdites) recollides al peu de Montserrat (1885), La poesia popular búlgara (1887), Rondallística, estudi de literatura popular amb mostres catalanes inèdites (1888) i El Rondallari català (1903).

Barrillón i Polina, Lluís

1 Resposta

(Gràcia, Barcelona, 9 maig 1875 – Barcelona, 1931)

Folklorista i escriptor. Pare de Josep Barrillón i Paradell.

Destacà com a figurista original, utilitzant sovint materials comestibles i infonent a les seves composicions una gran intenció satírica. Obtingué premis importants.

Treballà també com a decorador i excel·lí com a pessebrista.

Barrillón i Paradell, Josep

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 14 març 1898 – Barcelona, 1972)

Folklorista, ceramista i dibuixant. Fill de Lluís Barrillón i Polina.

S’interessà pels costums i la història de Gràcia i fou president del Club Excursionista de Gràcia.

Dirigí el butlletí “Mai enrera”, que publicava aquesta entitat, i fou l’editor de “Crònica de Gràcia” (1947-49).

Baldó i Massanet, Maria

Deixa un comentari

(Hellín, Castella, 2 juliol 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 17 febrer 1964)

Pedagoga i folklorista. Intervingué en el moviment feminista català del principi del segle XX.

Col·laborà en diverses revistes i institucions pedagògiques. Dirigí el primer grup escolar femení de Barcelona, La Farigola, del patronat escolar de l’ajuntament. Fou degana del Casal del Mestre.

Durant la guerra civil treballà a la conselleria de Cultura de la Generalitat.

S’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on morí.

Àguila, ball de l’

Deixa un comentari

(Berga, Berguedà)

Ball que és realitza durant la Patum. Ho realitza el ninot de l’àguila el dia de Corpus.

De manera semblant a Pollença (Mallorca) se celebra, per l’agost, el ball de les àguiles.

Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona

Deixa un comentari

(Barcelona, 1922 – )

Entitat cultural. Fundada amb el nom d’Agrupació Sardanista de Barcelona, amb el propòsit de promoure i divulgar la sardana.

Té uns arxius que contenen més de 3.000 sardanes i obres per a cobla. A part té secció d’excursionisme, l’Esbart Barcelona i els Amics dels Concerts.

Convoca el concurs musical Joaquim Serra.

Enllaç web:  Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona

Serra i Boldú, Valeri

3 Respostes

(Castellserà, Urgell, 7 juliol 1875 – Barcelona, 23 juny 1938)

Folklorista. Estudià dret a Barcelona, carrera que acabà l’any 1893. Juntament amb Jacint Verdaguer, fundà i publicà la revista “La Veu del Montseny” i col·laborà a “Lo Teatro Regional”. Retirat a la comarca de l’Urgell, es dedicà al conreu de la terra, alhora que es dedicava a recopilar el folklore.

Dirigí durant deu anys el setmanari agrícola “Lo Pla d’Urgell”, a les planes del qual publicà Lo Calendari Folklòric d’Urgell. Col·laborà a “La Renaixensa”, a “La Veu de Catalunya” i a “D’Ací i d’Allà”, fou redactor de “La Vanguardia” i del “Diario de Barcelona” i fundà l'”Arxiu de Tradicions Populars”.

Autor de biografies i d’estudis folklòrics, tasca a la qual es dedicà durant tot el primer terç del segle XX. Obres principals: Cançons de ronda (1899), Culte popular a la Mare de Déu (1903), Cançons de pandero (1907), Calendari folklòric d’Urgell (1915) i Rondalles meravelloses (1924), destinades als infants. A més, en edició de luxe, Llibre d’or del rosari a Catalunya (1925) i Rondalles populars (1932-33).

La seva amistat amb Jacint Verdaguer el dugué a escriure llibres biogràfics i de memòries sobre aquest, com Jacint Verdaguer. Records dels set anys darrers de la seva vida i Biografia de Mn. Jacint Verdaguer.

sardana

11 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.

Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.

La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

sardana2El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).

La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

Raguer i Fossas, Tomàs

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 3 juliol 1861 – 21 març 1946)

Folklorista i historiador. Fill d’Eudald Raguer i Batlle. Féu estudis de farmàcia a Barcelona i, establert a Ripoll, inicià la recerca, recopilació i classificació dels documents i llibres dipositats a l’arxiu parroquial de l’església de Sant Pere i aplegà materials i objectes diversos relatius al folklore i a la història de la seva contrada.

Juntament amb d’altres estudiosos, creà el 1929, l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll. Fou també l’ànima de la revista “Scriptorium”, de la qual en fou un dels fundadors (1922) i hi publicà nombrosos treballs.

Vinculat al Centre Excursionista de Catalunya, en rebé, el 1933, la medalla d’or.

Maspons i Labrós, Francesc

3 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 23 abril 1840 – Bigues, Vallès Oriental, 1 setembre 1901)

Folklorista i escriptor. Pot ésser considerat com el capdavanter dels estudis folklòrics durant el darrer terç del segle XIX. Es donà a conèixer abans del 1870, i confirmà la seva vocació amb Lo rondallaire (1871).

El coneixement i el contacte de matèries amb folkloristes italians i francesos, i la coneixença de la bibliografia europea, el feren autor d’una obra important per l’interès de la rondallística popular.

És autor d’altres obres, com Jocs d’infància (1874), Tradicions del Vallès (1876), Contes populars catalans (1885) i Lo Vallès (1882). Juntament amb Francesc Pelagi Briz formà part del nucli director de “Lo Gay Saber” i del “Calendari Català”. Fou a més col·laborador de “La Renaixensa” i editor de monografies històriques com la de la Crònica de Bruniquer (1885).

Fou president de l’Associació Catalana d’Excursions (1883-91) i del Centre Excursionista de Catalunya (1892-96).