(Carraig, Irlanda, 1797 – Barcelona, 1857)
Filòleg. Establert a Barcelona des del 1821, on exercí de professor d’idiomes.
Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1822. Residí també a Maó.
Publicà una Disertación filosófica, histórica y razonada sobre el origen, la formación y la propagación de las lenguas (1836) i una poesia, en anglès, dedicada a Antoni de Capmany a “La España Católica” (1857).
(Barcelona, 23 març 1860 – 2 gener 1931)
Musicòleg, historiador i filòleg.
Estudià l’obra d’Haendel, de Cherubini i de Domènec Terradelles, col·laborà a la “Revista Musical Catalana”, i publicà El oratorio musical (1906), obra bàsica per a la història del gènere.
Amb materials inèdits edità Carles d’Àustria i Elisabet de Brunswick a Barcelona i Girona (1902), L’Acadèmia Desconfiada i sons acadèmics (1922) i Antoni de Villarroel, Rafael de Casanova i Sebastià de Dalmau, heroics defensors de Barcelona en el setge de 1714 (1912).
També publicà, en el camp de la filologia, L’article definit en la llengua catalana i una història de la llengua castellana.
(Cambrils, Baix Camp, 17 maig 1952 – )
Polític. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona.
Ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya el 1987. Diputat al Parlament de Catalunya i portaveu del grup parlamentari des del 1988, el novembre 1996 va ser elegit secretari general del partit, després de l’escissió protagonitzada per Àngel Colom.
Ha estat vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 i conseller en cap de 2003 a 2004.
El 2011 es va donar de baixa d’ERC.
(Barcelona, 1913 – 1936)
(BDC) Revista especialitzada en dialectologia, toponímia, etimologia.
Fou publicada inicialment per les oficines del Diccionari General de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’objecte d’informar els col·lectors de materials lingüístics i publicar els resultats dels estudis sobre aquests materials. Antoni Griera en tingué principalment cura en la primera època (1913-30).
La segona època (1931-36) fou preparada per Joan Coromines i aparegué amb el subtítol de “Revista Catalana de Lingüística”.
(Barcelona, 19 desembre 1947 – )
Crític literari. Llicenciat en filologia romànica, s’ha especialitzat en la crítica literària dels autors del segle XX.
Ha escrit en diversos diaris i revistes i ha publicat Literatura catalana dels setanta (1980), Literatura catalana: balanç de futur (1985), Poesia Catalana. Antologia 1936-1968 (1985), Literatura catalana dels anys vuitanta (1991), Forma i idea en la literatura contemporània (1993) i diverses antologies de prosa i de poesia.
Fou secretari del Centre Català del PEN Club Internacional (1979-85), i posteriorment, director literari adjunt d’Edicions 62.
(Tremp, Pallars Jussà, 1799 – Barcelona, 3 abril 1873)
(o Joaquim Vicenç) Polígraf, filòleg i erudit. Va popularitzar els coneixements i les curiositats de l’arqueologia i de la història.
Entre les seves obres: Diccionario Històrico-Enciclopédico (1833), Curso de Arqueología. Tratado de Declamación (1843), Historia de los Templarios (1834), La sabiduria de las naciones (1862-67), Memorándum anual y perpetuo de todos los acontecimientos naturales o extraordinarios, históricos, civiles, etc. (1855-56).
Censor reial a Catalunya (1836) i censor de teatres des del 1853, col·laborà a la premsa barcelonina i fou director d’“El Guardia Nacional”.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1835), de l’Arcàdia de Roma (amb el nom d’Irenio Tespiano) i de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, on llegí una memòria sobre la màquina de vapor (1835).
(Barcelona, 1675 – Girona, 1737)
Filòleg. Doctor en filosofia i en drets civil i canònic. Fou canonge i sagristà major de la seu de Girona i examinador sinodal de la diòcesi. Residí a Roma (1709-24) on estudià els cançoners provençals.
És autor de l’obra La Crusca Provenzale (1724), estudi de la llengua, la literatura i els poetes de Provença, incloent-hi els catalans; d’una ortografia comparada del provençal i l’italià; d’una llista de paraules provençals manllevades als trobadors pels antics escriptors toscans.
Deixà, a més, uns quaranta volums manuscrits, avui repartits entre les biblioteques de l’Acadèmia de Bones Lletres i de la Universitat de Barcelona, com una gramàtica catalana, una Història de la llengua catalana, i d’una Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català.
El 1729 ingressà a l’acadèmia barcelonina que després fou anomenada de Bones Lletres.
(Barcelona, 11 novembre 1844 – 1 juliol 1904)
Filòleg, historiador i taquígraf. Llicenciat en dret i en filosofia i lletres, exercí d’advocat. Deixeble de Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de les Cases.
Catedràtic de grec a la Universitat de Barcelona (1881-1901), estudià taquigrafia amb Pere Garriga, el sistema del qual es dedicà a propagar.
La seva obra més important és Orígenes históricos de Cataluña (1897), guanyadora del premi Martorell i que dóna un gran pas en els estudis d’onomàstica. Altres treballs són Crítica de la estenografía española (1877), Etimologies catalanes (1885), Influencia de la civilización romana en Cataluña, comprobada por la orografía (1888) i Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes (1895). Deixà material per a la publicació d’un diccionari català.
Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1893-1901).
(Barcelona, 22 març 1951 – )
Filòloga medievalista. Especialista en Ramon Llull i la poesia posterior als trobadors.
Entre les seves obres destaquen: Poesia catalana del segle XIV, Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll (1983), Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària (1988), Tradició i modernitat als segles XIV i XV, Estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March (1992).
(Barcelona, juliol 1890 – segle XX)
Campanya iniciada amb una sèrie d’articles d’Eudald Canivell (La rutina del català escrit) i de Joaquim Casas i Carbó (Estudis de llengua catalana), publicats a la revista “L’Avenç”, campanya encarrilada “a millorar d’ortografia i a posar el llenguatge escrit d’acord amb el llenguatge parlat“.
Tant la campanya de la revista com l’aparició de l’Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) foren rebudes més aviat amb fredor: gairebé no hi hagué controvèrsia.
Tot i això, la majoria de les reformes proposades foren adoptades després per l’Institut d’Estudis Catalans i incorporades, l’any 1913, a les seves Normes ortogràfiques.
Dades dels Països Catalans 