(Newcastle upon Tyne, Anglaterra, 26 setembre 1748 – en mar, davant Maó, Menorca, 7 març 1810)
Almirall anglès titulat lord Collingwood.
El 1808, essent comandant general de l’esquadra anglesa de la Mediterrània, amb base a Maó, acceptà l’armistici que li proposà la Junta Suprema de Mallorca i mantingué el blocatge de l’esquadra francesa de Toló, assegurant així la independència de les Illes Balears durant la Guerra del Francès.
La casa on visqué, prop de Maó, es conserva convertida en hotel.
(Lisboa, Portugal, 1583 – Madrid, 28 novembre 1665)
Lloctinent d’Aragó i de València (1635-40). Fill de Joan de Borja i de Castro.
Durant la lloctinència a València contribuí a evitar-hi l’extensió de la revolta del Principat (1640).
(Vevey, Suïssa, 27 juny 1870 – París, França, 2 octubre 1931)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Jaume III. Fill de Carles de Borbó i d’Àustria-Este, a la mort del qual (1909), proclamà els seus drets i reorganitzà el carlisme.
Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins.
No contragué matrimoni.
(Colònia, Alemanya, 12 abril 1925 – Santa Eulària des Riu, Eivissa, 2 setembre 2022)
Pintor i decorador. L’any 1958 fixà la seva residència a Eivissa. Participà al primer Saló de Maig (1956) i estigué molt relacionat amb els grups Dau al Set i El Paso.
Exposà regularment a Barcelona des del 1960. Pertangué al grup SYN. L’any 1979 presentà el muntatge àudio-visual Monoserie que obria una nova etapa de la seva obra.
També exercí com a grafista i com a interiorista.
(Bruges, Bèlgica, segle XV – València, 1460)
Pintor. Documentat a València des del 1439, on fou l’introductor de l’estil flamenc juntament amb Lluís Dalmau.
Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat -el tríptic de l’Encarnació (Museu del Prado, Madrid) i el Calvari de l’antiga col·lecció Bauzá (Madrid)- es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa.
Fou el pare de Jordi Alimbroot (València, segle XV) Pintor. Documentat des del 1463 fins al 1474. No en resta cap obra d’atribució segura.
(Zadar, Croàcia, 26 juny 1373 – Nàpols, Itàlia, 2 febrer 1435)
Reina de Nàpols (1414-35). Filla de Carles III i de Margarida de Durazzo. Succeí en el tron al seu germà Ladislau I. Volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I d’Antequera, amb la benvolença de Benet XIII, però finalment preferí per marit Jaume II de Borbó, comte de la Marca (1415).
Ben rebut pel poble i malvist pels favorits, Jaume els eliminà tots, donà alts càrrecs a personatges francesos i tingué quasi presonera a la reina. Els patricis napolitans es revoltaren i alliberaren la reina; Jaume passà a l’oposició i acabà tornant a França (1419) i entrant en religió.
El papa Martí V s’alià amb Joana i li confià la tutela de Roma, que havia ocupat Sforza en nom d’ella. El papa declarà (1420) el duc Lluís d’Anjou, comte de Provença, hereu de Joana (Lluís III de Nàpols).
Aquest assetjà Nàpols i proposà a Alfons IV el Magnànim una aliança o bé la neutralitat, però aquest s’hi negà, al·legant l’amistat de Lluís amb Gènova, perquè els napolitans li havien demanat ajuda contra Lluís i, a més, li interessava de continuar la campanya després de la de Còrsega, i, davant la promesa de Joana d’atorgar-li el govern, envià un estol comandat per Ramon de Perellós, que desblocà la ciutat, on entrà més tard el rei (1421), que fou adoptat com a hereu per Joana.
Però aquesta començà a témer que el rei no volgués suplantar-la. Alfons IV atacà els seus adversaris i la reina hagué de fugir, mentre Sforza perseguia els catalans, sense poder evitar que Alfons IV saquegés la ciutat.
La reina revocà aleshores l’adopció i tornà a nomenar hereu Lluís d’Anjou. Mentrestant, per altres afers, Alfons IV tornà a Catalunya, i deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent; però aquest hagué de retre la ciutat als napolitans (1424).
Lluís d’Anjou fou fet capità general de Calàbria, però els patricis descontents gestionaren el retorn d’Alfons IV a Nàpols, amb el beneplàcit de la reina, ja malalta, que veia en els francesos un perill.
Alfons IV hi acudí i fou novament nomenat successor (1432); però, vist amb poca simpatia pel papa Eugeni IV, ajornà la qüestió, féu treva amb la reina i se n’anà a Sicília.
Joana tornà a decantar-se per Lluís d’Anjou i l’adoptà novament (1433), però aquest morí (novembre 1434) i la reina reconegué com a successor el seu germà Renat I, duc de Lorena, poc abans de morir.
(Alemanya, segle XIV – Catalunya ?, segle XIV)
Músic. Actuà a la cort de Pere III de Catalunya.
La seva música conservada mostra una tècnica similar a la de l’escola d’Avinyó.
(Nord d’Europa, segle XV – Barcelona ?, segle XV)
Tallista d’origen nòrdic, actiu a Catalunya. Treballà als cadirats del cor del monestir de Poblet i de la cartoixa d’Escaladei (1443).
(Portugal, 1468 – Sogorb, Alt Palància, 1 agost 1516)
Infanta. Era la muller de l’infant Enric “Fortuna”, el qual la sobrevisqué sis anys. Compartí el destí atzarós del seu marit. Fou enterrada a Poblet.
Fill seu fou Alfons d’Empúries.
Dades dels Països Catalans 