Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Cardona i Castro, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 setembre 1934 – Stuttgart, Alemanya, 2 juliol 2014)

Físic. Llicenciat a Barcelona el 1955. Amplià estudis als EUA, on el 1959 obtingué el doctorat, a Harvard, i fou catedràtic de la Brown University de Providence (Rhode Island) del 1964 al 1971. Dedicat a la investigació de la física de l’estat sòlid, fou, des d’aquest darrer any, director del Max Planck Institut für Festkörperforschang, a Stuttgart. Fou fellow de l’American Physical Society i del consell directiu de la Deutsche Physikalische Gesellschaft.

Ha publicat nombrosos treballs i llibres, entre els quals destaquen Modulation Spectroscopy i Light Scattering in Solids. La seva especialitat és la física dels semiconductors, sobre la qual ha publicat més de 400 treballs. Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el premi F. Isakson de la American Physical Society (1984), i és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Madrid (1985).

Canudas i Busquets, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 28 desembre 1894 – Friburg, Suïssa, juny 1975)

Aviador. L’any 1911 fundà l’Aeri Club de Barcelona. Fou el primer que obtingué el títol de pilot a Catalunya (1917).

Professor i director de l’Escola Catalana d’Aviació, fou un dels fundadors de l’Escola d’Aviació Barcelona (1929). Organitzà la línia aèria d’Andorra (1932) i, per encàrrec de la Generalitat, l’aviació catalana (1933).

Exiliat a França el 1939, se n’anà després a Amèrica i des del 1963 va residir a Suïssa.

Va publicar diversos treballs sobre aviació, entre els quals es destaca Història de l’aviació catalana (1908-1936) (1983).

Cabrera i Grinyó, Ramon

44 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)

Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.

Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.

No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.

Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).

Barceló i Anguera, Pere Joan

10 Respostes

(Capçanes, Priorat, 1682 – Breisach el Vell, Hongria, 4 setembre 1741)

“el Carrasclet”  Guerriller. De jove fou carboner i llenyataire. L’any 1705 s’incorporà, amb el seu germà Josep, als cossos de voluntaris reclutats per defensar la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Lluita durant tota la guerra de Successió contra els borbònics i, un cop retirats els aliats, continuà la lluita. Després de la capitulació de Barcelona (1714) s’acollí a l’indult però a causa d’un petit incident amb un oficial borbònic fou empresonat. Aconseguí de fugir i aixecà una partida amb la qual lluità pel restabliment de les institucions tradicionals de Catalunya, suprimides pel decret de Nova Planta.

El 1718 França tractà d’oposar-se a la política expansionista d’Alberoni i es valgué de Carrasclet, el qual s’entrevistà amb el duc de Berwick a Perpinyà. Ajudat amb equip i diners, arribà a enquadrar uns 8.000 homes i actuà amb força èxit, sobretot al Priorat i al Camp de Tarragona, i també al Pallars, la Cerdanya i el Rosselló. El 1720 s’acabaren les hostilitats entre França i Espanya, i Carrasclet no pogué fer altra cosa que retirar-se a Àustria, on fou protegit per l’emperador Carles III, l’antic arxiduc, que el nomenà coronel de l’exèrcit imperial.

L’any 1734, quan Felip V de Borbó va atacar Nàpols, es formà, a Àustria, una companyia de catalans sota el comandament de Carrasclet, però el vaixell que el conduïa fou capturat. Fet presoner i dut a Cadis, no fou reconegut, per la qual cosa en ésser alliberat, el 1738, pogué tornar a Àustria. Posteriorment s’establí a Hongria.

Ardiaca i Martí, Pere

1 Resposta

(Balaguer, Noguera, 29 juny  1909 – Moscou, Rússia, 5 novembre 1986)

Polític. Fill de camperols, ingressà al seminari de la Seu d’Urgell, però en sortí sense acabar els estudis i emigrà a França fins al 1932 que s’establí a Balaguer, on creà una secció del Partit Comunista de Catalunya, mentre es guanyava la vida com a pintor de parets. Posteriorment passà a Barcelona on fundà el PSUC (1936). En acabar la guerra civil (1936-39) s’exilià.

En tornar a Catalunya, fou detingut a Barcelona el desembre de 1962 i condemnat a 23 anys de presó per un consell de guerra celebrat el 30 març de 1963 i empresonat (1962-71).

Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980. Elegit president del PSUC el gener de 1981, fou expulsat de la presidència a causa de la seva línia prosoviètica (juliol) i del partit (desembre), juntament amb els partidaris d’aquest corrent, els quals fundaren el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), del qual Ardiaca esdevingué president (abril 1982).