(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

“el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.