Arxiu d'etiquetes: espais urbans

Paral·lel, el

13 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Via de la ciutat entre Hostafrancs i la mar, tangent en la seva part més propera a aquesta amb el nucli antic de la ciutat. Definida ja al pla Cerdà (1855) com a límit sud-oest de la ciutat i l’Eixample previst, separa aquest conjunt del Poble-sec.

El nom de Paral·lel el va rebre de l’astrònom Comas i Solà, que va determinar que per aquest carrer passava exactament el paral·lel 41° 44′ de latitud nord, hi ha sobreviscut -es recuperà oficialment el 1980- als imposats oficialment segons les èpoques.

A la part baixa és flanquejat a una banda per la muralla medieval -porta de Santa Madrona-, i a l’altra per la central tèrmica de la FECSA, reconvertida en oficines de la mateixa companyia.

La part que s’estén d’aquí fins a l’inici de la ronda de Sant Pau és la zona d’espectacles i diversions més popular de la ciutat, de fet, de seguida es feren als marges de les amples calçades de la avinguda barracons d’espectacles i cases amb porxos que li donaren un aspecte singular.

Durant tot el primer quart del segle XX esdevingué el centre de les diversions barcelonines fins al punt que se’l batejà amb el nom del Montmartre barceloní. Al costat d’aquests teatres hi havia diferents cabarets.

La proximitat amb el Barri Xinès i l’animació dels seus cabarets i cafès atragueren escriptors estrangers que li donaren dimensió literària.

Metrònom, sala

1 Resposta

(Barcelona, 1980 – )

Fundació, creada per Isabel de Pedro i Rafael Tous. Espai obert a tot tipus d’activitats culturals relacionades amb les últimes tendències artístiques. Durant la seva primera etapa, fins al 1983, ocupà un local al Carrer Berlinès, i l’any següent es traslladà al Born.

Com a fundació privada d’art contemporani disposa d’una important col·lecció d’art conceptual català, recopilada durant els anys 1970 i 1980, amb obres d’artistes catalans. També dóna suport a la creació contemporània per mitjà d’un programa d’exposicions, producció de projectes artístics, conferències i lectures teòriques, dansa i les setmanes de música contemporània on intervenen els compositors i intèrprets més importants del moment.

L’any 1982 l’Associació Catalana de Crítics d’Art li atorgà el premi a la millor programació d’exposicions de la temporada. Té també un centre de documentació d’art actual que inclou una col·lecció de llibres originals de diversos artistes.

La sala estigué tancada al públic del 1990 al 1995. Des del 1995 rep el suport d’institucions públiques com l’ajuntament de Barcelona, la Generalitat, el Ministeri de Cultura i la Fundació Vila Casas.

El 2001 es creà Metrònom Lab, amb tres espais: un per a donar suport a l’experimentació i producció per a les creacions d’artistes residents; un segon per a ajudar en la creació de nous camps de comunicació en vídeo, i un tercer per al disseny tècnic de so.

Güell, parc

12 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)

Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.

Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.

Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.

Gràcia, Passeig de

28 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa l’Eixample de la ciutat, des de la plaça de Catalunya al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de Barcelona.

Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola.

Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (1840), els Camps Elisis (1853), el Teatre Tívoli (1855, reconstruït de nou el 1874), El Jardí d’Euterpe (1857-60), el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), el Teatre Novetats (1884-1938), el jardí La Font de Jesús, etc.

Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i Bonaventura Bassegoda entre la plaça de Catalunya i la Granvia, l’illa de cases anomenada la “Manzana” de la discòrdia, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), la Casa Milà o la Pedrera, de Gaudí (1905), el palau Robert, i la casa Fuster, de Domènech i Montaner (1912).

El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric a base dels fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués. Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial.

A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia -formada sobretot per comerciants- sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.

Entre els edificis de la postguerra sobresurten el Banc Vitalici, de Bonet i Garí, la Banca Catalana (1968), d’Enric Tous i Josep M. Fargas i el Banc Transatlàntic, de Balcells i Gorina.

Eixample de Barcelona, l’

25 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Sector de la ciutat. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica trama urbana en forma de quadrícula.

Hom sol distingir la dreta i l’esquerra de l’Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada en gran part durant la segona meitat del segle XIX per la burgesia industrial i comercial, ha sofert des del 1960 un procés de reconversió de l’ús d’habitatges residencials en serveis (oficines, bancs, hotels); l’esquerra, d’edificació més tardana, fou zona mixta d’habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però l’oposició és entre el centre i els extrems, on s’han anat concentrant establiments industrials i l’hàbitat més deteriorat.

La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l’espectacular creixement demogràfic de Barcelona (del 1850 al 1900 triplicà la població). A l’ajuntament fou creada la Comissió de l’Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana.

Les adulteracions del pla (augment de l’alçada prevista, edificació dels quatre costats d’illa, anul·lació del passatges per a vianants, edificació de l’interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei de l’Eixample del 1856.

Diagonal, la

15 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa la ciutat de llevant a ponent. Inclosa en el Pla Cerdà, trenca la quadrícula de l’Eixample. Conserva popularment el nom que Cerdà li donà.

El 1924 fou oberta i urbanitzada fins al Palau Reial, i el 1958 hom hi inicià, a banda i banda, la Ciutat Universitària. Vers el 1968 hom començà a edificar-hi habitatges de luxe. És també zona d’esplai de l’alta burgesia (Club de Polo, Tennis del Turó) i d’universitaris.

Del passeig de Sant Joan fins a la plaça Calvo Sotelo és una artèria comercial i de negocis. Del passeig de Sant Joan a la plaça de les Glòries té una població més popular. És una de les vies barcelonines de més circulació i, també l’enllaç entre les autopistes de llevant i de ponent.

Cal destacar-ne diversos edificis modernistes d’importants arquitectes d’inicis del segle XX, així com d’altres interessants edificis construïts a mitjans del mateix segle.

Devesa de Girona, la

7 Respostes

(Girona, Gironès)

Parc de la ciutat, entre els rius Ter, Onyar i Güell, al nord-oest del nucli urbà; té unes 40 ha d’extensió i ha estat declarat (1943) parc artístic nacional.

Disposa d’instal·lacions esportives, concentrades a la zona anomenada el Camp de Mart (antic lloc d’exercicis militars), amb jardins i amb 9 ha de passeigs ombrejats per grans plàtans.

Durant el darrer terç del segle XVIII foren ja plantats arbres a la terrassa al·luvial del Ter, extramurs, i el sector de davant la porta de Figuerola aviat fou utilitzat com a passeig.

Per necessitats tàctiques, els arbres foren talats el 1808; durant la dominació napoleònica, el general Maximilien Lamarque féu (1813) la urbanització, que encara persisteix, d’acord amb models francesos.

Collserola, torre de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Torre de telecomunicacions, construïda l’any 1988 a la serra de Collserola, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Fou dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster amb la col·laboració de la companyia Ove Grup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1988.

L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en diferents sostres sobre el terra, els quals havien d’ésser hissats per l’eix central de formigó prèviament construït fins a llur emplaçament a més de 70 m d’alçada sobre el sòl. Amb els seus 268 m alt, és l’edifici més alt de la ciutat. Entrà en funcionament la primavera del 1992.

Ciutadella, parc de la

38 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Conjunt de jardins públics, edificats damunt els terrenys de l’antiga Ciutadella de Barcelona. Fou planejat per Josep Fontserè i Mestre el 1872; els jardins i els passeigs, ornamentats amb escultures i monuments, foren centrats a la plaça d’armes, amb una extensió de 60 ha. Fou habilitat per a recinte d’exposicions i certàmens, especialment per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Conserva la capella de la Ciutadella (des del 1968, capella castrense de Barcelona), el palau del governador (convertit el 1932 en Institut-Escola de la Generalitat i el 1939 en institut femení per al batxillerat) i l’arsenal (habilitat el 1894 com a residència de Maria Cristina, el 1915 com a Museu d’Art i Arqueologia, transformat el 1932 en seu del Parlament de Catalunya, el 1939 en Museu d’Art Modern) i a partir del 1978 altra cop com a seu del Parlament català).

Dins el recinte hi ha el Zoo de Barcelona, el Museu de Zoologia (a l’antic restaurant del Parc, obra de Domènech i Montaner, del 1888), el Museu de Geologia o Museu Martorell, l’umbracle botànic i diversos monuments: el del general Prim (obra de Lluís Puiggener, el 1884, refet per Frederic Marès el 1940), els dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial (Josep Clarà, el 1932), el Desconsol (Josep Llimona, el 1906), la Senyoreta del paraigua (Joan Roig i Solé, el 1884) i la cascada monumental, projectada per Josep Fontserè, amb escultures de Venanci Vallmitjana, coronada per l’Aurora de Rossend Nobas (1882).

El Palau de Belles Arts, d’interessant estructura metàl·lica, d’August Font i Carreras (1888), fora del recinte del parc, fou enderrocat el 1940.

Cerdà, pla

22 Respostes

(Barcelona, 1855)

Pla de reforma i d’eixamplament de la ciutat, projectat per Ildefons Cerdà i Sunyer. Aquest pla fou imposat pel govern (1859-60) contra la decisió de l’ajuntament de Barcelona, el qual havia premiat en el concurs previ (1859) el projecte de l’arquitecte Antoni Rovira.

Consistia en l’ordenació de tot el pla de Barcelona (limitat pels pobles de Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí) en carrers perpendiculars encreuats per dues diagonals. A la zona del barri antic preveia també una remodelació, amb el traçat de dues noves vies dirigides de mar a muntanya (Via Laietana i avinguda de les Drassanes) i tres més horitzontals, dirigides de Montjuïc a la Ciutadella.

Les illes de cases que Cerdà havia planejat no s’havien d’edificar totalment, sinó simplement en dos dels seus costats, per tal de permetre d’aquesta manera l’aprofitament de l’espai interior per fer-hi parcs i jardins. El pla, però, sofrí diverses modificacions segons els interessos polítics i econòmics de cada moment.