Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Clavé i Sanmartí, Antoni

6 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Clarà i Ayats, Josep

8 Respostes

(Olot, Garrotxa, 16 desembre 1878 – Barcelona, 4 novembre 1958)

Escultor. Germà de Joan. Estudià a les escoles de belles arts de Tolosa i de París, on hi residí el 1900, i on conegué Maillol, Bourdella i Rodín. Aquest darrer l’ajudà a superar el modernisme inicial i evolucionà cap a un classicisme d’arrel mediterrània, del qual fou un dels màxims representants de la primera meitat del segle XX.

Com Maillol, Clarà considera el nu femení com el tema que li permet de conquerir les harmonies de volum i superfícies més perfectes.

Considerat com el típic escultor del noucentisme, d’entre les seves obres destaquen La deessa (1928), Repòs (1929), Nu de noia (1934) i Puixança (1936), o les seves darreres escultures, on estudia la figura asseguda.

Membre de l’Academia de San Fernando, rebé el premi March d’Escultura l’any 1958.

Causaràs i Tarazona, Lluís

Deixa un comentari

(València, 24 juliol 1902 – Madrid, 12 maig 1985)

Escultor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. Obtingué diversos premis (1924), entre els quals viatges d’estudis per Espanya, Itàlia i Europa. El 1933 fou comisionat de Belles Arts, a la Conferència Econòmica Internacional de Londres.

Desenvolupà una extensa carrera docent; l’any 1940 fou nomenat ajudant meritori d’escultura de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts i obtingué el títol de professor de dibuix artístic. El 1951, fou nomenat professor de terme interí de dibuix artístic, de l’Escola de Llotja. Es casà amb la cantant lírica Filomena Castelló Lloret.

Entre 1940 i 1947 treballà al Cementiri de Les Corts de Barcelona, fent nombroses làpides de marbre i pedra i les escultures de marbre blanc a tamany natural com L’enterrador i La vida i la mort.

Entre d’altres, és autor d’un bust de Vicent Blasco Ibáñez (1928), del bust Cabeza de niña (1930), de l’estàtua La Pau (1931), del bust de bronze Trallero (1933), de l’estàtua Nueva Aurora (1934), de l’escultura Alegoria naval (1935), de l’escultura Neptuno niño (1944), adquirida per Carles de Godó i Valls, del nou original de terracota i guix de l’imatge sacre medieval de Nostra Senyora Maria de Valvanera de la Rioja (1953), de l’esbós original de les cinc imatges sacres del pas La Presa de Jesús, de la Confraria de Pescadors de Tarragona (1955-56) i de l’esbós original de les cinc imatges i un gall sacres del pas La negació de Pere, per a la Confraria de Sant Pere Apòstol de Reus (1957).

Jaume Cascalls

Cascalls, Jaume

8 Respostes

(Berga ?, Berguedà, segle XIV – Catalunya, vers 1378)

Escultor. Documentat entre el 1341 i el 1377. Tingué residència a Barcelona i treballà, per encàrrec de Pere III de Catalunya, primerament en l’obra d’unes imatges a Perpinyà (1345), i després, mentre visqué, en les sepultures reials de Poblet, juntament amb el mestre Aloi de Montbrai.

És un dels grans creadors dels retaules de pedra, entre els quals el més antic és el de la Mare de Déu de l’església de Cornellà de Conflent (1345). A Girona es conserven dues obres molt importants que li són atribuïdes: el Sant Carlemany (en realitat retrat d’un sobirà català, possiblement Pere III) en alabastre (Museu de la Catedral de Girona), i el Crist jacent de l’església de Sant Feliu (una de les primeres i importants manifestacions d’estudi anatòmic).

Casat amb Francesca, filla del pintor Ferrer Bassa (1345), col·laborà, sembla, amb aquest en la pintura d’un retaule (1352) per a la capella de la reina Elionor de Sicília de l’església del Palau Reial Major de Barcelona.

Treballà també a Lleida (retaule de Santa Úrsula, a l’església de Sant Llorenç) i a Tarragona, on des del 1375 va esculpir les monumentals figures dels apòstols que hi ha a la façana de la seu. Altres obres que li han estat atribuïdes són l’estàtua de sant Antoni Abat, de la Figuera (Priorat), al Museu d’Art de Catalunya; i, amb menys certesa, els sepulcres d’Entença i de Lloria al Puig de Santa Maria (Horta).

Representant destacat de l’escola catalana d’escultura gòtica, sabé donar dolcesa a les imatges femenines i vigoria a les masculines, dotades aquestes de barbes abundoses i actituds baronívoles, avesat com estava a la representació convencional de personatges reials. En els relleus fou minuciosament narratiu, i en les figures complementàries, bon animalista.

Casamor i d’Espona, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 setembre 1907 – Cervià de Ter, Gironès, 12 juny 1979)

Escultor i col·leccionista d’art. Es formà a l’Escola de Llotja amb Josep Junyach. Dins la tònica noucentista, a la qual s’estroncà tardanament, la seva obra se centra al voltant de la figura femenina, bé amb característiques al·legòriques, bé retrats. Hi és perceptible una certa influència de Maillol.

Concorregué a diversos certàmens oficials (1932-35) i immediatament després de la guerra civil impulsà l’anomenada Agrupació d’Artistes Mediterranis.

Realitzà diverses escultures per al recinte de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). Féu també alguns notables exemplars d’imatgeria religiosa per a esglésies i convents, així com per a la façana de la catedral de Girona.

Cañas i Cañas, Josep

Deixa un comentari

(Banyeres del Penedès, Baix Penedès, 23 maig 1905 – el Vendrell, Baix Penedès, 5 gener 2001)

Escultor i dibuixant. De formació autodidacta, exposà individualment per primera vegada a Barcelona l’any 1931 (Sala Parés). Becat per la Generalitat, el 1935 feu estades a Londres i a París. Després de la guerra civil féu una llarga estada a Mèxic, on recreà el tema indigenista i que ha influït notablement la seva producció posterior. Té obra als museus d’art modern de Barcelona, Madrid, Bilbao, Mèxic, etc.

Entre les seves obres més populars, cal destacar-ne els monuments A fra Ginebre Serra (a Carmel, Monterrey, Califòrnia), La Sardana (parc de Montjuïc de Barcelona) i el monument Als castellers (Vilafranca del Penedès, 1963). És autor del llibre El Vandalismo glorificado (1975).

Campeny i Estrany, Damià

10 Respostes

(Mataró, Maresme, 18 abril 1771 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 7 juliol 1855)

Escultor. Treballà dins la concepció neoclàssica desenvolupada per Canova, de qui fou amic, a Itàlia. Residí a Roma del 1797 al 1815 pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona.

lucrecia
Lucrècia moribunda

Tornat a Barcelona, fou nomenat professor d’escultura i director de la secció d’escultura (1819) de l’Escola de Llotja, on el 1840 li fou oferta la direcció que no acceptà. Després d’una breu estada a Madrid, s’establí definitivament a Barcelona i inicià un període de gran producció.

Bon tallista, sobretot de marbre, féu conèixer als seus deixebles barcelonins el cànon de Policret. Féu també talles d’imatgeria per a algunes esglésies.

Qualificat com un dels grans escultors neoclàssics d’Europa, d’entre la seva obra destacà sobretot una Lucrècia moribunda, i també Diana, Cleopatra, Marc Antoni i Cleopatra, Fe conjugal, La primavera, etc.

Busquets i Ódena, Josep

Deixa un comentari

(Fontscaldes, Valls, Alt Camp, 14 juny 1914 – Barcelona, 11 gener 1998)

Escultor. Estudià a l’escola de pintura i escultura de Tarragona sota la direcció de Joan Rebull i exposà per primera vegada l’any 1943. No obstant això, la major part de la seva obra la realitzà per encàrrec.

D’entre la producció religiosa sobresurt la imatgeria per a diverses esglésies vallenques. És igualment l’autor de monuments, com ara el dedicat als Xiquets de Valls (1969).

El seu estil personal, influït per l’obra de Manolo Hugué, arrenca del noucentisme tardà bé que ha tendit vers una suau estilització.

Ha estat un dels principals impulsors del Museu de la Ciutat de Valls i conreà la temàtica femenina en escultures de petit format.

Bonifaç i Massó, Lluís

13 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1730 – 6 novembre 1786)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui vivia i estudià, fill de Baltasar Bonifaç i Anglès, i germà de Francesc.

Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i, fins als 58 anys que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico.

Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar amb plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes.

Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de la Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79).

Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva.

D’entre les seves obres conservades, sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769), el relleu de Sant Sebastià, a l’Academia de San Fernando, de Madrid (1763), els passos de la Solitud (1755) i del Devallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de l’Assumpta de la seu de Girona (1773).

Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el seu fill i successor Simforià Bonifaç i Miracle, i el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).

Blay i Fàbregas, Miquel

4 Respostes

(Olot, Garrotxa, 4 octubre 1866 – Madrid, 22 gener 1936)

Escultor. Treballà vuit anys al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. Fortament influenciat per l’escola olotina i pel seu mestre Josep Berga i Boix, la seva obra és una expressiva síntesi del realisme amb el primer modernisme i el simbolisme per derivar finalment cap al classicisme, marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Residí a París, Roma i Buenos Aires, i finalment (1906) s’instal·là a Madrid.

Són obres seves: Els primers freds (1892) i Flor silvestre (1896), al Museu d’Art Modern de Barcelona, Eclosió (1908) i La cançó popular, instal·lada a l’angle de la façana del Palau de la Música Catalana. També és autor de les escultures que adornen la font monumental de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires.

A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la de Madrid i obtingué nombrosos premis.