(el Masnou, Maresme, 1895 – Barcelona, 1972)
Escultor. De jove fou picapedrer.
Deixeble de Joan Borrell i Nicolau, s’especialitzà en escultures d’animals (Bisons, Foques, 1936; Museu d’Art Modern de Barcelona).
Treballà la pedra, el marbre, la fusta, el bronze i el coure.
S’exilià el 1937, després d’un sojorn a Anglaterra, residí i treballà a la República de Sud-àfrica fins el 1967, que tornà a Barcelona.
(Os de Balaguer, Noguera, 8 juny 1908 – Lleida, 19 agost 1998)
Escultor. Des dels anys 1950 va practicar la talla.
S’inicià en un corrent expressionista (1930-36), que poc temps després féu conviure amb obres d’abstracció geomètrica (1932-40), entre les quals alguns mòbils.
Va fer exposicions des del 1930, i participà el 1936 a l’exposició logicofobista presentada per ADLAN a Barcelona.
Va ser professor de dibuix al Cercle de Belles Arts de Lleida.
(Vic, Osona, 1693 – Berga, Berguedà, 1761)
Escultor i arquitecte. Fill de Pau Costa. Fou el primer artista català que ingressà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1754).
El 1730 projectà l’acabament del frontis de la catedral de Girona, i, més endavant, la façana de l’església de Sant Agustí de Barcelona, obres que no foren acabades.
Entre els molts retaules que realitzà cal remarcar el major de l’església de Jonqueres, de Barcelona (1721), amb el qual s’introduí a Catalunya un tipus de retaule d’estructura arquitectònica que fou molt repetit.
Si bé arquitectònicament té tendències classicistes -que acusen la influència dels artistes vinguts a Barcelona durant el regnat de l’arxiduc Carles-, les seves escultures són encara barroques.
Entre elles es destaca la Caritat de la façana de l’església de l’Hospital de la Santa Creu, de Barcelona.
(Vic, Osona, juny 1663 – Cadaqués, Alt Empordà, 6 novembre 1726)
Escultor. Autor del gran retaule de fusta policromada d’Arenys de Mar, iniciat el 1706. una de les peces cabdals del barroc català.
També és autor dels retaules de Sant Martí de Palafrugell i de Cadaqués (1723), projectat per Jacint Morató i acabat per Joan Torres.
És un exemple típic del barroc exuberant de principis del segle XVIII.
Fou el pare del també escultor i arquitecte Pere Costa i Cases.
(Graus, Aragó, 17 agost 1880 – Barcelona, 10 juliol 1940)
Escultor. Deixeble de l’escultor Josep Llimona, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on s’establí després d’una llarga estada a Xile.
Destacat imatger, esculpí, entre altres obres, una imatge de Crist, un pas monumental de Jesús pres i lligat, encàrrec de la ciutat d’Osca, i la imatge de Sant Joan de Déu per a l’hospital d’aquest nom, de Barcelona.
També fou autor teatral: El pes de la raça (1922), La pubilla (1936).
Fou el pare de l’actriu Roser Coscolla i Ferrer.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 11 maig 1890 – 27 setembre 1919)
Ceramista, pintor i escultor.
El 1908 fou presentat a Girona juntament amb Ricard Guinó i amb l’arquitecte Rafael Masó, amb qui feu, des d’aleshores, la part més considerable de la seva obra.
Fou director de l’Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell (1912-17).
(Barcelona, 13 juny 1935 – 24 abril 2017)
Escultor. Fill de Xavier Corberó i Trepat. S’inicià en l’aprenentatge artístic al taller del seu pare i a l’Escola Massana, de Barcelona.
Anà a Londres, on estudià a la Central School of Arts and Crafts i entrà en contacte amb l’obra d’Henri Moore. Residí un quant temps a Lausana (Suïssa), on treballà a la foneria Medici, període que fou d’una gran importància en la seva formació.
Conreà de bon principi l’informalisme bidimensional (predomini de les superfícies planes), i evolucionà més tard vers la tercera i la quarta dimensions (exaltació del volum i el moviment de l’objecte en l’espai, respectivament).
Dirigí un taller, que creà el 1972 a Esplugues de Llobregat, per a artistes i artesans de diverses disciplines.
Ha exposat en diferents mostres col·lectives i individuals europees.
(Barcelona, 23 febrer 1962 – )
Artista plàstic. Estudià història de l’art i arquitectura a la Universitat de Barcelona, i també seguí els cursos de l’escola de disseny Eina. Realitzà el disseny gràfic de la revista “Artics” i col·laborà en altres publicacions.
Treballà primer com a pintor, però aviat es decantà cap a l’escultura en ferro de gran format; després se centrà en l’assamblage d’objectes diferents. Des del 1991 visquè entre Barcelona i París.
Ha col·laborat sovint en teatre, amb el disseny de vestuaris i d’escenografies, fruït d’això fou l’exposició Alta comèdia, al Tinglado 2 de Tarragona (1993).
En les seves obres s’intueixen moltes referències privades.
(Onex, Suïssa, 16 abril 1902 – Barcelona, 1983)
Escultor. El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer.
Es presentà el 1928 en un col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol.
Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma de Mallorca, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66).
Participà del noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció.
La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra, Suïssa, 1901 – Barcelona, 1973) era ceramista i orfebre, i exposà sovint amb ell. El 1943 es presentà com a pintora a Barcelona.
(Barcelona, 2 febrer 1844 – Londres, Anglaterra, 1911)
Escultor i pintor. Germà de Ramon. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, treballà en l’ornamentació escultòrica de la Universitat de Barcelona.
Cap al 1868 es traslladà a París i el 1877 s’establí a Londres, on féu pintures per a l’església catòlica de Sant Felip Neri a Brompton Road, per als hotels Continental i Metropole, els teatres Empire i Trocadero i els palaus Rothschild i Somerset.
A Barcelona pintà al fresc la cúpula de la basílica de la Mercè.
Conreà també amb èxit la pintura de cartons per a tapissos (La conversió de Sant Patrici).
Dades dels Països Catalans 