Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Albert i Pey, Salvador

Deixa un comentari

(Palamós, Baix Empordà, 2 desembre 1868 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1944)

Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicano-socialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).

És autor d’una obra lírica de filiació maragalliana: Florida de tardor (1918), Confins (1921), Òpals (1924), etc; de la novel·la Ideal (1898); d’alguna peça teatral, El despertar d’un cor (1896), i, sobretot, dels estudis Amiel (1919) i El tesoro dramático de Henrik Ibsen (1920), aquest darrer d’un gran interès.

Albert i Montaner, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 1930 – 6 juny 2015)

Escriptor. Ha conreat el periodisme i, sobretot, el guió radiofònic. En aquest gènere ha esdevingut un dels especialistes més fecunds i coneguts.

També ha escrit obres per al teatre escènic, com la titulada L’arbre caigut, en col·laboració amb Lluís Coquard, publicada en 1957.

Alberic i Cases, Josep

2 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 maig 1824 – Madrid, 5 gener 1879)

Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”.

Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia.

Va ser diputat a Corts per Reus.

Albanell i Tortades, Josep

2 Respostes

(Vic, Osona, 25 desembre 1945 – )

Escriptor. El 1973 guanyà el premi Víctor Català amb Les parets de l’insomni, el 1974 el Sant Jordi amb Pinyol tot salivat (publicat el 1975 amb el títol Calidoscopi sentimental), el 1976 el Joaquim Ruyra, amb El barcelonauta, i el Manacor, amb Qualsevol-cosa-ficció, i el 1978 el Crítica Serra d’Or de novel·la, amb Ventada de Morts (Habitants de la nit), a més de moltes més novel·les i narracions.

Fou membre i un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs, i amb el pseudònim de Joles Sennell ha escrit novel·les i contes juvenils, com: Ara us n’explicaré una (1980), inclòs a la llista d’honor del premi Internacional Andersen, La rosa de Sant Jordi (1988, guardonat el 1990 amb el premi Nacional de Literatura Infantil), etc.

Col·laborador de “Cavall Fort”, “Tretzevents” i “Rodamón”.

Alba, Víctor *

Deixa un comentari

Pseudònim de l’escriptor i polític català Pere Pagès i Elies  (1916-2003).

Agut i Rico, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 novembre 1934 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 6 novembre 2011)

Editor i escriptor. Procedent d’una família de comerciants, la seva escolarització, en l’ambient de la immediata postguerra, fou molt irregular, raó per la qual la seva formació fou autodidàctica.

S’incorporà al món del treball a catorze anys, visqué a París entre el 1959 i el 1961, i exercí oficis diferents al llarg de la seva vida, entre els quals el d’editor durant trenta-cinc anys a les editorials Bruguera, Edhasa, Barcanova i Thassàlia.

El 1995 inicià una nova etapa com a escriptor que, en només deu anys, el dugué a publicar diverses novel·les: Rescatats de l’ombra (1999), La mirada del cec (2000, El mestre de Taüll (2001), La Via Làctia (2001), Gombó i mister Belvedere (2001), L’arbre de la memòria (2002), Pastís de noces (2003, premi Carlemany), Coses de família (2004), Rosa de foc (2005), Paradís (2006) i Wagons-lits (2007) i reculls de contes: El dia que es va cremar el Liceu (1995) i Matadors & cia (2003).

Fou també crític literari al diari “Avui”.

Agustí i Peypoch, Ignasi

3 Respostes

(Lliçà de Vall, Vallès Oriental, 3 setembre 1913 – Barcelona, 26 febrer 1974)

Escriptor i periodista. Començà la seva obra literària en català: El veler (1932), recull de poemes, L’esfondrada (1934), drama en vers, i Benaventurats els lladres (1935), narració.

Després de la guerra civil començà una nova etapa exclusivament en castellà, en què descrivia l’ambient de la burgesia barcelonina: Mariona Rebull (1944), El Viudo Rius (1945), Desiderio (1957), 19 de julio (1965) i Guerra civil (1972). També publicà unes memòries: Ganas de hablar.

Aguilar i Serrat, Francesc d’Assís

1 Resposta

(Manlleu, Osona, 4 octubre 1826 – Sogorb, Alt Palància, 16 desembre 1899)

Eclesiàstic, escriptor apologètic i historiador. Féu estudis eclesiàstics a Vic i de ciències naturals a la universitat de Barcelona.

Rector del seminari de Còrdova (1876) i bisbe de Sogorb des del 1881, escriví, en castellà, entre altres obres, una Historia eclesiástica i, en català, una Plants de la llengua catalana (1861).

Adrià i Acosta, Ferran

Deixa un comentari

(l’Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 14 maig 1962 – )

Cuiner. Treballà en diversos restaurants, i el 1983 fou contractat per El Bulli de Roses. Al capdavant del restaurant des del 1990, imposà amb Juli Soler un nou estil de cuina, basat en una original mescla de textures i sabors.

Ha reflectit el seu estil a “El Bulli”, el sabor del Mediterrani (1993), premiat per l’Academia Internacional de Gastronomía, Cocinar en 10 minutos (1998), Celebrando el Milenio con Arzak y Adrià (1999), Las 50 nuevas tapas de Ferran Adrià (1998), Los secretos de El Bulli (1997), Les postres d’El Bulli (1998), la crònica gastronòmica dels anys 1983-2005 en cinc volums El Bulli, escrit conjuntament amb Juli Soler i Albert Adrià, i El menjar de la família (2012). El 1996 El Bulli va obtenir la tercera estrella Michelin.

El juliol de 2011 procedí al tancament d’El Bulli per a reconvertir-lo en un centre de recerca gastronòmica, iniciativa que materialitzà el febrer de 2013 amb la constitució d’El Bulli Foundation. Vinculada a aquesta, el 2017 presentà el primer dels 35 volums previstos de la Bullipèdia, un vast projecte en versions en paper i digital de documentació i consulta sobre temes gastronòmics adreçat als professionals, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona. És també co-impulsor de la Fundació Alícia, de la qual presideix el consell assessor des dels seus inicis (2003).

L’any 2002 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2003 rebé, juntament amb Juan Mari Arzak, la Cullera d’Argent, el guardó més prestigiós del món en l’àmbit gastronòmic. El 2011 rebé la Gran Creu del mèrit civil del govern espanyol, compartit amb els també cuiners Arzak i Jaume Santamaria i Puig.

Abraham ben Semuel ibn Hasday

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIII – 1240)

Escriptor hebreu. Visqué la major part de la seva vida a Barcelona.

És autor de diverses traduccions de l’àrab a l’hebreu, però la seva fama prové de la refosa que féu, en prosa rimada, de la llegenda aràbiga de Buda, coneguda per Barlaam i Josafat, que intitulà Ben ha-mélek we ha-nazir (El fill del rei i el monjo).