(Banyoles, Pla de l’Estany, 2 juny 1932 – 23 maig 2003)
Escriptor i enginyer tèxtil. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
El 1965 guanyà el premi Maspons i Camarasa amb el seu llibre Banyoles vora el llac, publicat l’any següent.
(el Masnou, Maresme, 11 agost 1876 – Barcelona, 5 juny 1955)
Veterinari i metge. Estudià simultàniament les dues disciplines a Saragossa.
Ingressà al Cos de Sanitat Militar (1900) i, juntament amb el seu germà Josep, fundà (1906) la “Revista Pasteur”, anomenada un any després “Revista Veterinaria de España”.
Traduí i publicà les obres veterinàries estrangeres més importants aparegudes durant la primera meitat del segle XX a la Biblioteca Veterinaria de España (fundada el 1912).
Fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona (1928-30), ponent i integrant del comitè organitzador del primer congrés veterinari espanyol (1929) i acadèmic corresponsal de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
És autor de nombrosos treballs doctrinals de ciència veterinària.
(Solsona, Solsonès, 31 maig 1878 – Barcelona, 3 octubre 1913)
Metge i escriptor. Fou fundador i president de la Lliga Vegetariana de Catalunya i director de la “Revista Vegetariana” (1908-09).
Per la seva Topografía médica de Solsona li fou concedit el premi de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Fundador de la revista “Atlàntida”, entre els seus poemes excel·leix Lo Geni Català (1905), de to popular i floralesc.
(Figueres, Alt Empordà, 17 maig 1902 – 1 octubre 1968)
Escriptor. Fill d’Ignasi Fages i de Climent. Doctor en llengües clàssiques.
Excel·lent i mordaç epigramista, poeta de gran rigor formal, es destacà pel joc de rimes i la riquesa idiomàtica.
Les bruixes de Llers (1924), Tamarius i roses (1925), Sonet a Maria Clara (1938) i Balada del sabater d’Ordis (1954), càntic al cap de Creus, sobresurten entre les seves millors obres.
També publicà teatre històric (El bruel, 1928; La dama d’Aragó, 1955) i una cruel biografia dels seus avantpassats, Climent (1933).
(Cervera, Segarra, 3 febrer 1933 – Lleida, 30 desembre 2024)
Escriptora. Es doctorà en farmàcia a Barcelona i s’especialitzà a Alemanya,
Ha conreat una poesia de caire intimista, reunida el 1994 a Ancorada en la boira: obra poètica (1953-1993), que continuen Cartes descloses (1998) i Rèquiem per un poeta (1999).
Com a narradora, ha provat diversos registres, des de l’autobiogràfic –Laberints de seda (1981)- fins a la ciència-ficció –Embrió humà ultracongelat núm. F-77 (1984) i Pel camí de l’arbre de la vida (1985)-, passant per la novel·la –La capellana (1988), La dama dels glaç (1997)-.
(Lloret de Mar, Selva, 9 setembre 1910 – 16 agost 1999)
Escriptor i historiador. Els seus estudis se centren a l’àrea de la Costa Brava: Lloret de Mar (1859), Dos segles de marina catalana (1961) i Vint anys de turisme a la Costa Brava (1970).
Ha escrit també una detallada biografia del pintor Josep de Togores (1970).
Altres obres seves són: Alba de prima (1977), La serp es mossega la cua (1978), Boira il·luminada (1980), etc.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(Barcelona, juliol 1684 – Ourense, Galicia, 11 desembre 1763)
Prelat i escriptor. Professà en l’orde dels agustins l’any 1699 i obtingué el títol de mestre en teologia el 1720.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1732), aquell mateix any fou nomenat bisbe d’Ourense, ciutat on va residir la resta de la seva vida.
Escriví composicions poètiques en castellà i dues obres en llatí, de caràcter polèmic. Figura de l’època de la decadència, com a poeta en català en destaquen les obres religioses Anatomia mental del cos humà i En memòria d’una sepultura, l’extens poema Descripció de la Muntanya e Santuari de Montserrat i, sobretot, un Art de ben morir, que obtingué una gran difusió.
Traduí al català les Lamentacions de Jeremies profeta i una heroida d’Ovidi. Li és atribuït també Lo tractat de la llengua catalana, perdut. La seva obra resta manuscrita, excepte la Descripció…, publicada el 1859.
(Monistrol de Montserrat, Bages, 4 octubre 1870 – Sabadell, Vallès Occidental, 14 octubre 1954)
Pastor episcopalià. Acabada la seva formació eclesiàstica a Madrid, fou ordenat diaca (1895) i prevere (1897).
Exercí a Monistrol (1897-1903). Fundà una parròquia i una escola per a infants, a Sabadell (1903) i hi bastí un temple (1923). Reorganitzà la congregació de Barcelona i tingué cura de la que hi havia a Terrassa.
Escriví en català i en castellà.
(Sallent, Bages, 14 març 1923 – Avinyó, Bages, 13 abril 2016)
Escriptor i científic. Fou president de la secció de dret aeronàutic i de l’espai del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1992-96).
Ha publicat: Una guerra civil (1961, narracions), les novel·les per a joves Més enllà no hi ha fronteres (1966), Astronàutica (1970) i Quan tornis, pinta una mica de pluja (1996), i ha col·laborat a “Cavall Fort”.
Dades dels Països Catalans 