(Barcelona, 1852 – 21 novembre 1900)
Escriptor. Col·laborà a “La Rondalla” (1874) i “La Bandera Catalana” (1875).
Escriví en castellà per al teatre i la premsa.
Traduí al català, i les publicà a “Lo Gai Saber”, Èdip, rei, de Sòfocles (1878), Ifigènia a Tàurida, d’Eurípides (1880), Els cavallers, d’Aristòfanes (1882-83), Rimes de Bécquer i els Cantars de Campoamor.
(Lleida, 1891 – Mèxic, 1966)
Escriptor. De família de militars castellans, fou autodidacte i es dedicà al periodisme.
Col·laborà assíduament a la premsa catalana del seu temps. Dirigí durant alguns anys la pàgina literària del diari “La Humanitat”.
En 1943 anà a residir a Mèxic. D’allà estant col·laborà també a la premsa catalana a l’exili, principalment de Mèxic.
La seva producció en llibres comprèn tres novel·les, La rossa del mal pèl (1929), La guerra dels sants i Retorn al sol (sd), unes Memorias de un cero a la izquierda (1962), de caràcter autobiogràfic, i alguns reculls de contes o bé de petites biografies, traduïts sovint del català, com Trece cuentos y medio.
També és autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
(Barcelona, 1929 – 9 febrer 2021)
Metge. Es llicencià (1954) i es doctorà (1965) a Barcelona.
Ha estat nomenat professor de patologia general de la Universitat Autònoma de Barcelona (1973), catedràtic a la de La Laguna (1979) i catedràtic a la UAB (1980).
Ha estat president (1971-73), de l’Associació d’Endocrinologia i Nutrició de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i director de les revistes “Endocrinología” (1977) i “Medicina clínica” (1983). Ha estat designat membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1985).
Ha publicat més d’un centenar de treballs sobre qüestions de medicina interna, preferentment d’endocrinologia.
(Barcelona, 1872 – 1931)
Escriptor, baró d’Esponellà.
Escriví obres diverses, divertides i costumistes, com les novel·les Daltabaix (1907), Després del ball (1908), En Poudor (1908) i Miratges (1915), i d’altres com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), Els catalans a Bascònia (1906), Pro Pàtria. Estudis polítics i sociològics (1907), Del meu carnet. Gent coneguda (1907) i Aristocràtiques (1910).
Fou el pare d’Epifani de Fortuny i de Salazar.
(Reus, Baix Camp, 28 desembre 1873 – 4 novembre 1955)
Escriptor. Fundà el diari “El Heraldo de Reus” (1916) i el setmanari “El Heraldo de Cataluña” (1917).
És autor dels llibres de narracions Por tierras africanas (1914), Del teatro de la guerra (1915) i de diverses obres teatrals de caràcter històric.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 11 abril 1908 – Barcelona, 1979)
Escriptor i erudit. Fou un dels primers promotors de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus i de la restauració del monestir i el suport de la col·lecció “Analecta Selvatana”.
Va publicar nombrosos llibres d’erudició i de divulgació sobre aquest monestir i de l’anàlisi del passat del seu poble (més de cinquanta títols), a més d’extensos treballs erudits en revistes. Escriví també poesia.
De la seva extensa bibliografia, cal destacar Santes Creus. Notes històriques i descriptives (1930), El beat Claret i l’arquebisbe de Tarragona (1949), Margarida de Prades (1960), El llibre de Valldossera (1968), Santes Creus de l’exclaustració ençà (1972), El senyoriu de Santes Creus (1973), El llegendari de Santes Creus (1974), Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació (1977), Ventura Gassol, un home de cor al servei de Catalunya (1979) i Sant Bernat Calbó, abat de Santes Creus i bisbe de Vic (1979).
Publicà volums de la sèrie “Episodis de la Història”, sota els pseudònims d’Artemi Folch i de Francesc A. Miquel.
Fou el pare de Xavier Fort i Bufill (Barcelona, 1940 – ) Escriptor. Ha publicat una biografia de Prat de la Riba (1967).
(Pineda, Maresme, 1843 – Buenos Aires, Argentina, 1916)
Polític i escriptor. Llicenciat en dret. Va prendre part en l’alçament republicà del 1866 i hagué d’exiliar-se a Montevideo, a Buenos Aires i a l’Havana, on intervingué activament en política.
Proclamada la I República, va ésser nomenat cap polític del Ministeri d’Ultramar, càrrec que renuncià, i fundà “El Federalista”, on defensà l’autonomia de Cuba.
Abolida la República, intentà en va un alçament republicà a Andalusia (1874). Se’n tornà cap a Amèrica, on continuà actiu en política.
Va escriure diverses obres literàries, de jurisprudència i, sobretot, de caràcter polític: Cartas políticas (1872), Diccionario enciclopédico de la masonería (1883), Tierra y tipos (1897) i Exégesis de la mayor revolución humana (1897).
(Pineda, Maresme, 1809 – Calella, Maresme, 1889)
Escriptor. Fou periodista actiu, traductor i poeta en català, castellà i italià.
Escriví els llibrets de les òperes Editta di Belcourt, de Marià Obiols, i L’ultimo abenzerragio, de Felip Pedrell.
(Igualada, Anoia, 10 març 1886 – Òdena, Anoia, 18 agost 1936)
Escriptor i eclesiàstic. Traduí la Imitació de Crist, de Kempis, i diverses obres d’escriptors catòlics moderns.
Escriví, en col·laboració amb mossèn Fitó, el llibre Dijous i Divendres Sants (1917).
Fou assassinat per un grup de milicians al començament de la guerra civil.
(Granollers, Vallès Oriental, 23 juny 1887 – Buenos Aires, Argentina, 18 maig 1957)
Periodista i escriptor. Fou redactor de “La Tribuna”, “La Publicidad” i “L’Esquella de la Torratxa”, fou corresponsal a França del “Diario Gráfico”, durant la Primera Guerra Mundial. Arribà a director d'”El Heraldo de Madrid” (1927).
S’exilià el 1939 a l’Argentina, on publicà a “Catalunya”, de Buenos Aires, records de la vida bohèmia de Barcelona.
És autor de diverses obres teatrals, entre les quals El cavaller immoral, La dona verge i Les dones del music-hall, i altres de tipus musical.
Dades dels Països Catalans 