(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 11 novembre 1662 – 26 agost 1733)
Escriptor. Era doctor en lleis. Fou mestre de gramàtica, però renuncià a aquesta càtedra a la universitat de València.
És autor de les obres Rhetorica brevis et compendiosa (1689), Poesías varias (1697), Diaria y verídica relación de lo sucedido en los asedios de la Villa de San Mateo… en los años 1649, 1705 y 1706 (1706) i Quatro diálogos latinos, els darrers manuscrits.
(Perpinyà, segle XIII)
Rabí, poeta i cabalista jueu. De família procedent d’Aurenja (Provença), fundà escola a Perpinyà.
És autor de tres poesies litúrgiques i d’un poema didàctic de 130 versos, dedicat al seu fill, Qa’arat ha-Késef, molt famós en el Renaixement, però eixut d’inspiració. D’un anònim deixeble seu es conserva un comentari al llibre de Job que conté algunes paraules en català.
(Rosselló, 1795 – 1885)
Escriptora. És autora d’un elogi de Mme. de Sevigné premiat per l’Acadèmia Francesa.
La seva poesia L’ange gardien adquirí una certa popularitat.
(València, 23 febrer 1926 – Madrid, 2 novembre 2003)
Advocat i escriptor en castellà. Doctor en dret, s’especialitzà en legislació sobre teatre i cinema. Ha col·laborat en “ABC”, “Pueblo”, “Gaceta Ilustrada” i altres periòdics.
Per al teatre escriví La senda iluminada (1949), El baile de los muñecos (1950), El escultor de sus sueños (premi València 1953), Las luciérnagas (1963) i moltes altres obres. En el camp del cinema ha publicat Derecho cinematográfico español (1952) i altres texts sobre el mateix tema, així com un Diccionario del cine español (1966).
És també autor de diverses narracions i reportatges: La España de la postguerra, Niñas, ¡al salón!, De camisa vieja a “chaqueta nueva” (1976), Al tercer año resucitó (1978), Un año menos (1979), etc.
Eren fills de l’arxiver Francesc Vives i Julià.
Francesc Vives i Liern (València, 1859 – 1915) Escriptor. Advocat (1880), pertangué al partit liberal, dirigí “El Liberal Valenciano” i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació provincial de València. Fou membre del Centre de Cultura Valenciana. Publicà nombrosos poemes, en castellà, en periòdics valencians.
Vicent Vives i Liern (València, 1862 – 1930) Arxiver i erudit. Doctor en dret i filosofia i lletres, des del 1888 fou arxiver municipal de València. Publicà Lo rat-penat en el escudo de armas de Valencia (1900), Las casas de los Estudios en Valencia (1907), La puerta de Serranos (1915) i altres monografies.
(Dénia, Marina Alta, 13 agost 1650 – Roma, Itàlia, 22 maig 1709)
Pintor, gravador i escriptor en italià. Fill d’un comerciant italià. Es formà a Roma amb Carlo Maratta i fou pintor de Cosme III de Toscana. A Roma assolí la canongia de la col·legiata de Xàtiva i retornà a València.
Pintà a la capella del sagrari i a la de Sant Pere de la seu de València, i a la capella dels Jesuïtes, també a València. És autor dels catorze quadres de l’orde franciscà al convent de Sant Francesc de València, de la Confessió de sant Pere i el Naixement de sant Ambròs (augustiniants de Morella).
Tornà a Roma el 1700 i hi publicà Osservazioni sopra il libro de la Felsina Pitrice (1703), impugnant l’obra de Carlo Cesare Malvasia, i Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri (1705).
(l’Alguer, 1870 – Roma, Itàlia, 1916)
Escriptor. Llicenciat en dret. Publicà poesia, d’arrel popular, sobretot a revistes perpinyaneses.
Traduí al català Dante, Leopardi, Carducci i Heine, i a l’italià, poetes catalans. Escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès.
(Las Pedrosas, Aragó, 1698 – València, 1746)
Metge i escriptor. Estudià a la Universitat de València, on es doctorà i fou catedràtic. També fou metge de l’hospital general de la ciutat.
Publicà obres de tema mèdic, com Tirocinimo práctico médico-químico-galénico (1737), Palma febril médico-práctica (1739) i Manual de cirugía práctica (1743), que foren reeditades.
(Alacant, 7 febrer 1836 – 15 març 1908)
Escriptor. Fou cronista oficial d’Alacant.
És autor dels estudis Crónica de la muy ilustre y siempre fiel ciudad de Alicante (1876) i Rebelión militar de 1844 en Alicante (1899).
(Tuïr, Rosselló, 18 juliol 1873 – Perpinyà, 14 agost 1952)
Escultor i escriptor. Format a les classes d’arquitectura de l’Académie des Beaux-Arts de París, aviat preferí l’escultura. S’abocà a un art anti-acadèmic, basat en l’expressió del que ell anomenava la raça catalana i on hom a detectat l’influx de Constantin Meunier. Treballà la pedra, el marbre, el bronze, el coure i, sobretot, la terra cuita, patinada sovint amb aspecte de bronze.
Entre les seves obres grans hi ha el Monument als morts de Perpinyà, l’estàtua funerària de Monsenyor Carsalade i els relleus de la porta de l’Escola Normal de Perpinyà. Si bé exposà a París, on el 1902 rebé menció honorífica al Salon des Artistes Français, preferí l’arrelament a la seva Catalunya, sense fer distincions entre un o altre estat: aprofità la tradició ceramista de Quart d’Onyar per a produir escultures seriades de qualitat, i a Prada tingué un quant temps per ajudant Miquel Oslé.
Exposà a Barcelona (Sala Parés) el 1905. Descobrí i revalorà a Prada el Crucifix d’El Greco actualment al Louvre de París. Fou, després de Maillol, el principal escultor modern del Rosselló.
La seva obra pot assimilar-se al corrent postmodernista català. És representat al Museu Jacint Rigau de Perpinya i al d’Art Modern de Barcelona. Amb Josep Sebastià Pons escriví La font de l’Albera, que fou estrenada a Ceret amb música d’Enric Morera.
Dades dels Països Catalans 