(Barcelona, 1698 – 1779)
Notari i erudit. Es doctorà en filosofia a Tolosa de Llenguadoc.
Fou catedràtic del seminari de Barcelona i notari major de la cúria barcelonina. Era expert en paleografia i numismàtica.
Escriví una Disquisitio methodi consignandi, annos aerae christianae (1766) i un Speculum dels títols eclesiàstic de la diòcesi.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 abril 1890 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 8 desembre 1964)
Gramàtic i erudit. Membre de la Companyia de Jesús, fou secretari (1927-36) de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura de la Biblioteca Balmes, en l'”Anuari” de la qual publicà alguns articles sobre els pronoms relatius i les preposicions del català.
Recollí treballs seus a Consultes de llenguatge (1933), i publicà La reconstrucció del llenguatge literari català (1928).
Després del 1939 publicà a la revista “Manresa”, de la qual fou director, importants treballs d’erudició relacionats amb els exercicis espirituals de sant Ignasi, l’edició crítica dels quals aparegué pòstuma el 1969 dins la col·lecció “Monumenta Historica Societatis Jesu”.
(Torí, Itàlia, 1790 – Barcelona, 1847)
Escriptor, erudit i comerciant de família catalana. Fou cònsol de Sardenya a Palma de Mallorca (1832-35) i a Barcelona (1835-45). Parlava onze idiomes.
És autor d’un Diccionario teórico-práctico, histórico y geográfico del comercio (4 volums, 1839-40), patrocinat per la Junta de Comerç barcelonina, i Tesoro de juventud (1839).
(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)
Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.
Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.
Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.
(Barcelona, 6 agost 1883 – 3 octubre 1962)
Erudit i jesuïta. Professor d’història a les institucions de l’orde a Saragossa, Palma de Mallorca, València i Barcelona, i a la Universitat Lul·liana.
Va publicar els catàlegs de documentació jesuística catalana guardats als arxius de la Corona d’Aragó, del Regne de València i del Histórico Nacional (1943-44), i Notes sobre la popularitat de Sant Francesc Xavier a Catalunya (1931).
(Tremp, Pallars Jussà, 1799 – Barcelona, 3 abril 1873)
(o Joaquim Vicenç) Polígraf, filòleg i erudit. Va popularitzar els coneixements i les curiositats de l’arqueologia i de la història.
Entre les seves obres: Diccionario Històrico-Enciclopédico (1833), Curso de Arqueología. Tratado de Declamación (1843), Historia de los Templarios (1834), La sabiduria de las naciones (1862-67), Memorándum anual y perpetuo de todos los acontecimientos naturales o extraordinarios, históricos, civiles, etc. (1855-56).
Censor reial a Catalunya (1836) i censor de teatres des del 1853, col·laborà a la premsa barcelonina i fou director d’“El Guardia Nacional”.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1835), de l’Arcàdia de Roma (amb el nom d’Irenio Tespiano) i de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, on llegí una memòria sobre la màquina de vapor (1835).
(Barcelona, 1624 – 1662)
Frare caputxí. Destacà pel seu saber. Introduí a la província catalana de l’orde l’estudi de les doctrines de sant Bonaventura.
És autor d’una Instrucció de predicadors que seria publicada bastants anys després, el 1679, i traduïda al castellà.
El seu cognom era Sembesart, i pertanyia a una família barcelonina força coneguda al seu temps.
(Barcelona, 31 octubre 1848 – 5 octubre 1883)
Erudit i publicista. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1876) i mantenidor dels Jocs Florals del 1877, fou un dels fundadors del grup radical La Jove Catalunya.
Entre altres temes escriví sobre qüestions medievals com De la mort de l’infant en Carles… Príncep de Viana (1873), Les ordinacions i bans del comtat d’Empúries (1879), Don Pedro el condestable de Portugal (1881).
Col·laborà a “La Renaixença” amb articles d’història literària i medieval.
(Sant Adrià de Besós, Barcelonès, 1730 – Madrid, 12 juliol 1797)
Matemàtic i erudit il·lustrat. Format a Tolosa de Llenguadoc i París.
Difusor del pensament matemàtic de la Il·lustració amb una obra que exercí notable influència en l’Espanya del segle XVIII: Elementos de matemáticas (10 volums, 1772-83), basada en part en l’obra Cours de Mathématiques, d’Étienne Bézout.
Fou director de la secció de matemàtiques de l’Academia de San Fernando i director de “Mercurio Histórico y Político”.
Altres obres: Lecciones de clave y principios de armonía (Madrid, 1775), Principios de Matemáticas (3 volums, 1776) i Instrucciones de Geometría Práctica (1795).
Pel març de 1792 va tenir una topada amb la Inquisició, que el desterrà a Granada. Però pel mes de novembre del mateix any li fou concedit l’indult.
Pertanyia a l’Academia Española, a l’Academia de la Historia i a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
Dades dels Països Catalans 