(Barcelona, 1875 – 20 març 1930)
Metge i editor. Fill de Josep Espasa i Anguera.
Juntament amb els seus germans Josep i Lluís es féu càrrec de l’editorial Josep Espasa i Fills; hi impulsà la publicació d’obres de medicina i contribuí a la creació de l’Enciclopedia Espasa.
El papa Pius IX el féu cavaller de l’orde pontifici de Sant Gregori el Magne.
(la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1840 – Barcelona, 4 juliol 1911)
Editor. Amb el seu germà Pau, i mostrant un notable esperit d’empresa que li feia suplir la manca inicial de mitjans, posà les bases de la poderosa editorial del seu nom.
El seu germà fou Pau Espasa i Anguera (la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1835 – Barcelona, 1927) Editor. Col·laborà a les primeres iniciatives del seu germà fins al 1879, any en què es retirà del negoci.
(Alòs de Balaguer, Noguera, 1888 – Buenos Aires, Argentina, 1971)
Editor. El 1905 emigrà a l’Argentina. Des del 1907 treballà al Centre Català de Rosario de Santa Fe. Més tard fou bibliotecari del Casal Català de Buenos Aires.
Ha editat llibres catalans, com Ciutadania catalana (1857), de Manuel Serra i Moret, i n’ha distribuït per tota l’Amèrica Llatina.
(Barcelona, 31 agost 1920 – 11 abril 1995)
Perit mercantil i editor. Mobilitzat el 1937 durant la guerra civil, el 1945 s’incorporà al món editorial de Barcelona, a les editorials Carroggio i Reverté.
El 1959 entrà en contacte amb l’equip de mestres de l’Escola Talitha, creada feia poc, i el 1963 fundà l’editorial La Galera, que publicà els dos primers llibres infantils amb l’assessorament de Marta Mata.
Fou el primer editor que publicà, el 1965, llibres en les quatre llengües de l’estat alhora: català, castellà, gallec i èuscar. El 1988 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
Quan el 1992 La Galera s’incorporà al Grup Enciclopèdia Catalana, abandonà la seva relació directa amb el món editorial.
També escriví tres contes infantils.
(Barcelona, 1904 – 28 octubre 1976)
Editor i escriptor. Va pertànyer a Estat Català i fou secretari de la Unió Catalanista.
Fundà les Edicions Mediterrània (1935), l’Editorial Dalmau i Jover (1945) i finalment Rafael Dalmau.
Ha publicat Memòries d’un aprenent d’antiquari (1946). Cal remarcar la col·lecció, creada per ell, “Episodis de la Història”.
(Sant Cebrià dels Alls, Baix Empordà, 20 abril 1857 – Girona, 18 novembre 1928)
Pedagog i editor.
Fou el promotor de l’editorial Dalmau Carles Pla, que publicà nombroses obres pedagògiques, d’una gran difusió en tota la Península i en alguns països sud-americans, i que el 1931 inicià la “Biblioteca Pedagògica Catalana”.
(Barcelona, 25 octubre 1903 – 17 febrer 1962)
Editor. Fundà, amb López i Llausàs i Manuel Borràs, la llibreria-editorial Catalònia (1924) de Barcelona.
El 1936 es traslladà a França i a la zona de Burgos, i, ja vers el 1941, inicià les primeres i difícils gestions per reprendre les edicions en català. Publicà les obres completes de Jacint Verdaguer (1943), per bé que, forçat, amb ortografia antiga.
Fundà la “Biblioteca Selecta”, que lentament anà incorporant els clàssics antics i moderns, els autors de preguerra i les noves generacions. Fundà també la “Biblioteca Biogràfica Catalana” (1950) de l’editorial Aedos.
Contribuí a la creació dels premis de la Nit de Santa Llúcia (1951).
(Centelles, Osona, agost 1911 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 2002)
Editor i polític. Fou remarcable la seva cooperació a moltes iniciatives sorgides entre les comunitats catalanes a Amèrica.
Financia a Mèxic, on fundà una empresa editorial, la publicació d’un nombre important de llibres en català.
(Olot, Garrotxa, 1918 – 17 agost 1997)
Editor. El 1947 fundà la “Biblioteca Olotina”, dedicada a temes i autors locals. La gran majoria dels cent quaranta petits volums publicats són escrits en català.
Dirigí el quadre escènic de l’Orfeó Popular Olotí; ha muntat l’Arxiu Casulà, d’objectes olotins, i col·laborà a la premsa local amb el pseudònim El Campaner del Fluvià.
Fou el cronista oficial de la ciutat d’Olot.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 17 gener 1505)
Oficial de la cort de Joan II el Sense Fe i de Ferran II el Catòlic. Descendent de jueus conversos, en els temps de la guerra contra Joan II pujà ràpidament en l’escala dels càrrecs cortesans.
El 1476 acumulava l’ofici d’escrivà amb el molt lucratiu d’obrer major del palau reial de Barcelona, que exercí almenys fins al 1479, que fou inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament; el 1488 esdevingué tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, el nomenaren comissari dels béns deixats a Catalunya pels jueus expulsats.
Pot ésser considerat el primer editor català, amb la publicació de mil exemplars d’un Llunari que, el 1489, Johann Gherlinch imprimí pel seu compte a Barcelona.
La inquisició causà la seva ruïna i la dels seus familiars. El seu pare, Jaume, fou reconciliat el 1489; la seva mare, Blanca de Cervelló, morí el 1502 a les presons inquisitorials de Saragossa, i, el 1504, el procés d’un dirigent dels conversos judaïtzants, Joan de Sant Jordi, íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians, determinà la detenció del matrimoni, que fou condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 gener, i la seva esposa el 23 juny 1505.
Dades dels Països Catalans 