Sala principal del Palau Reial Major, dita també Cambra de Parament.
Fou començat el 1359 per l’arquitecte Guillem Carbonell, per encàrrec de Pere el Cerimoniós; l’any 1368 fou pavimentat i es considerà definitivament acabat el 1370.
És una gran sala rectangular de 17 m per 33,50 m. L’embigat del sostre reposa sobre sis arcs de mig punt, amb capitells i pilars adossats, i a la part més pròxima als murs laterals són travats entre ells per voltes de canó secundàries, també de pedra.
No hi ha restes de la decoració pictòrica del sostre, que segons les cròniques era molt sumptuosa. L’ala meridional del saló del palau és la de l’antiga façana romànica que dóna a la plaça del Rei. Posteriorment sofrí nombroses reformes.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
(el Pla de Sant Tirs / Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Aeroport, a 5 km de la Seu d’Urgell. Fou començat a construir per l’industrial Francesc Betriu l’any 1976 i, bé que de titularitat privada, fou declarat d’interès general. Entrà en servei el 1982, coincidint amb les fortes inundacions que deixaren negada la vall del Segre, i fou clau per a evitar que aquest territori quedés totalment aïllat.
La concessió dels vols fou atorgada a la companyia Aviaco, que explotà la línia regular Barcelona-la Seu-Barcelona amb l’aval del govern català i del govern andorrà per a les possibles pèrdues econòmiques. A causa del dèficit d’explotació, el 1984 fou tancat. A la primera meitat dels anys 1990 es reobrí amb vols comercials i esportius però es tancà novament el 1997 per obsolet.
L’any 2007 la Generalitat de Catalunya n’adquirí els terrenys. A finals de 2009 s’iniciaren una sèrie d’obres de millora per tal de convertir-lo en un aeroport regional, d’importància estratègica també per a Andorra. Al maig de 2010 acollí per primer cop una trobada d’avionetes de muntanya i fou reobert oficialment el 4 de juny de 2010.
Ocupa una superfície de 198 hectàrees, consta d’una pista de 1.340 m de longitud i 28 m d’amplada i una torre de control.
Per les seves característiques i dimensions, les seves finalitats bàsiques se centren sobretot a facilitar operacions comercials de més abast, millorar les comunicacions del Pirineu i complementar altres aeroports pròxims, especialment el de l’aeroport de Lleida-Alguaire.
(o hospital de Viella) Antic hospital (1.626 m alt), situat al vessant ribagorçà del port de Viella, a tocar de la boca meridional del túnel de Viella.
Fou fundat el 1192 per disposició del rei Alfons II, que li concedí terres i immunitat. Era regentat per un sacerdot i uns donats. El 1570 passà a ésser propietat de la vila de Viella per confirmació de les corts de Benavarri.
El reglament de l’hospital preveia que tothom que hi arribés tenia dret a aigua, sal i vinagre i a un seient prop del foc. Hi havia també llits per als malalts, però era més hostal que no pas hospital.
Estigué en ús, bé que secularitzat al darrer segle, fins a l’obertura del túnel, l’any 1948.
És format per l’església, refeta al segle XVIII, l’hostal, els corrals i les bordes, formant un carreró.
Fou pràcticament abandonat i sols foren aprofitades per pastors algunes de les seves dependències. Darrerament s’ha arreglat i convertit en refugi de muntanya.
L’agricultura és en regressió. Les activitats industrials són la base econòmica del municipi. Indústria de la construcció, sidero-metal·lúrgica, química (laboratoris farmacèutics) i alimentària. Urbanitzacions. Àrea comercial de Barcelona.
Increment demogràfic continuat (944 h el 1860; 1.101 h el 1900 i 2.931 h el 1950), especialment sensible a partir de les dècades de 1940-50 i 1970-80 a causa d’un fort corrent immigratori procedent de diverses regions d’Espanya, atret per la indústria i la proximitat de Barcelona.
A la part més antiga del poble hi ha l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor (segle XVI); conserva torres modernistes, com can Solanes, can Madolell, etc, i cases pairals, com can Coscoll, ca N’Oliveres, can Mèlic, etc (la majoria dels segles XIV al XVI). Bloc d’habitatges Walden 7.
Dins el terme hi ha el barri de la Torreblanca i l’antic monestir de Sant Joan de l’Erm; també s’han trobat restes d’un poblat ibèric a la Penya del Moro i vestigis romans a diversos indrets.
Municipi d’Osona (Catalunya): 15,94 km2, 600 m alt, 3.101 hab (2017)
Situat a la plana de Vic, a la riba esquerra d’un afluent del Gurri, accidentat a l’est per les Guilleries. Aquesta part muntanyosa, a l’est del terme, és ocupada per boscs de pins i alguns claps d’alzinar, i s’hi troben algunes antigues masies.
L’agricultura de secà, amb conreus de cereals, patates i farratges, es concentra a la part baixa de la població. Té importància també la ramaderia bovina i porcina. L’activitat tradicional ha estat la terrisseria, actualment molt reduïda. Hi ha indústria tèxtil. El terme ha esdevingut lloc d’estiueig des del començament del segle XX. Àrea comercial de Vic.
El poble es troba prop de l’antic casal fortificat de Bellpuig, a l’esquerra de la riera de Sant Julià (que desemboca al Gurri al terme de Vic); conserva moltes cases antigues amb llindes de pedra (Casal Núria); església de Sant Julià, d’origen romànic, ampliada i modificada diverses vegades.
L’agricultura és en regressió, i predomina la de regadiu sobre la de secà. Els conreus més estesos són els de fruiters (pomeres, pereres i presseguers), productes d’horta i llegums als sectors de regadiu. Indústries alimentària, sidero-metal·lúrgica, química i paperera. Àrea comercial de Barcelona. Àrea comercial de Barcelona. Espectacular creixement demogràfic en el període 1960-80.
A la part més antiga del poble hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista (refeta de nou el 1852) i la capella romànica del Bonviatge; edificis modernistes de Josep Maria Jujol, com la Torre dels Ous o casa Gibert i la Maria Negre (1915).
El municipi comprèn, a més, diversos barris, com el de les Planes, el veïnat del Pla del Vent, el polígon industrial de la Fontsanta i les instal·lacions de Televisió de Catalunya. També han estat trobades sepultures de fossa de l’època neolítica. El 1723 Jaume Salvador i Pedrol hi creà un jardí botànic.
(o Casa Milà) Conjunt de dues cases de veïns. Edificades per Antoni Gaudí en 1906-10, per encàrrec de Pere Milà i Pi.
És una de les construccions més interessants de Gaudí, per les innovacions d’ordre plàstic i de distribució d’espai intern que suposa.
Les línies, tant de la façana com dels murs interiors o del plafons, són ondulades. Els ferros presenten una riquesa ornamental d’excepció i figuren entre els treballs més excel·lents de l’art de la forja del segle XX. Les xemeneies del terrat són úniques en el gènere; tenen forma helicoïdal i són revestides de trossos de ceràmica i de vidre. A la decoració dels interiors participaren l’arquitecte Jujol i el pintor Iu Pascual.
Els germans Güell i López donaren part del terreny i la torre, la qual, ampliada pels arquitectes Francesc de P. Nebot i Eusebi Bona (1920-25), esdevingué palau reial, ofert a Alfons XIII de Borbó per a la seva residència barcelonina. Aquest el cedí a Barcelona, i durant la Segona República fou Museu d’Arts Decoratives, destí que se li ha tornat a donar el 1995.
Els jardins, planejats per Rubió i Tudurí, foren convertits en parc públic durant la República. Fou residència del cap d’estat en l’etapa franquista. S’hi han celebrat importants exposicions artístiques. És seu del Gabinet de les Arts Gràfiques, del Museu Tèxtil i d’Indumentària (des del 2008) i de la Unió per a la Mediterrània (des del 2010).
Edifici de la ciutat que pertany a la Generalitat de Catalunya i actualment n’acull el departament de Turisme.
Remodelat per l’arquitecte C. Solsona, en el palau es realitzen, des del 1980, actes institucionals; és centre de dades en èpoques d’eleccions i és també un centre d’exposicions, on s’organitzen mostres tant de temàtica general (Catalunya viva, Construïm Catalunya, Eina, vint anys d’avantguarda, etc), com de caràcter artístic i antològic (Barcelona, París, Nova York, Arranz Bravo, Els tallers de Miró, Antoni Clavé, Modest Cuixart, Primers 20 anys de Salvador Dalí).
També acull mostres de fotografia o de moda (Pertegaz) o de cartells (Art i Passió, mostra de cartells de La Passió d’Olesa de Montserrat fets per artistes catalans de primera fila com Antoni Tàpies i Perejaume, entre d’altres).
Situat al vessant sud-oest de la 
Situat a la 
És una de les construccions més interessants de Gaudí, per les innovacions d’ordre plàstic i de distribució d’espai intern que suposa.
Els 
Dades dels Països Catalans 