(Barcelona, 1903 – 1905)
Casa de veïns. Nom amb què és coneguda la casa Terrades, obra de Josep Puig i Cadafalch. Ocupa tota una illa entre la Diagonal i els carrers de Llúria, Rosselló i Bruc.
Les seves teulades de doble vessant i les seves agulles còniques la converteixen en l’obra de més ostentosa aparença germànico-medieval del modernisme català.
(Barcelona, 1802 – )
Organisme d’assistència, dependent de la diputació provincial (des del 1853). Fou instal·lada a l’hospici (antic convent de Montalegre), ampliat el 1844.
Se sostenia amb rifes, almoines, balls de societat, etc. Ultra l’auxili a necessitats, instrucció cristiana i civil, correcció de nois mal encaminats, foment de la indústria popular, etc, tingué al seu càrrec el servei funerari, cedit per l’ajuntament el 1838.
El 1820 els folls i impedits foren traslladats a l’antic convent de Valldonzella, mentre el dels Àngels era destinat a correccional. La cura fou confiada a les filles de la caritat de Sant Vicenç de Paül.
A més de diversos tallers (s’ha destacat el d’impremta), han funcionat escoles per a cecs, per a sords-muts, de música, etc.
El 1934-39 prengué el nom de Casa d’Assistència Francesc Macià. El 1957 fou traslladada a les Llars Mundet, a Horta.
Antiga residència reial, a Sant Gervasi de Cassoles.
Feta construir (1408) pel rei Martí I l’Humà a l’antiga torre de Vallblanc, al peu de la serra de Collserola, al camí de la Bonanova i Vallvidrera. Intervingué com a escrivà Bernat Metge, a qui fou degut probablement el nom de Bellesguard. El rei hi celebrà les noces amb Margarida de Prades (1409), beneïdes pel papa Benet XIII.
Mort el rei Martí, Bellesguard inicià la decadència, bé que continuà com a possessió reial, fins que fou lliurada a mans particulars (1422).
El 1907, Antoni Gaudí convertí les ruïnes en una residència privada (torre Bellesguard), fent-hi una interpretació del gòtic per tal de retre homenatge al darrer rei de la dinastia catalana.
Antiga casa dels barons de Pinós. Situada a la quadra de Vallbona, dins el terme de Sant Andreu de Palomar.
Construïda el segle XVI, fou destruïda durant el setge de Barcelona del 1714 i modificada el 1797.
Ha donat nom a un barri de Barcelona (la Torre del Baró).
(Barcelona, 1992)
Conjunt d’obres per a instal·lacions esportives i d’allotjament construïdes en quatre zones de la ciutat amb vista las jocs de la XXV Olimpiada.
Les quatre àrees inclouen l’Anella Olímpica de Montjuïc, que comprèn l’estadi, el Palau Sant Jordi i les piscines Picornell; la Vila Olímpica del Poblenou, convertida posteriorment en zona residencial, amb el port olímpic i les residències dels atletes; la zona de la Diagonal, entorn de les instal·lacions ja existents del Futbol Club Barcelona i del Club de Polo; i finalment la Vall d’Hebron, que fou sotmesa a una important remodelació urbanística entorn del Velòdrom d’Horta.
(Barcelona, octubre 1985 – 1992)
Complex d’instal·lacions esportives, situat a la part alta de la muntanya de Montjuïc, construït amb vista als Jocs Olímpics de Barcelona.
És format per l’estadi olímpic, el palau Sant Jordi, les piscines Bernat Picornell i el pavelló de l’INEFC.
Gran casal emmurallat, amb una torre quadrada de cinc pisos i capella, obra del segle XVI en substitució d’una casa més antiga enderrocada durant la guerra contra Joan II (a favor del qual lluitaren els Alta-riba, propietaris i senyors jurisdiccionals d’aquesta casa).
Està situat al límit amb el terme de Sant Julià de Vilatorta, a la parròquia del qual pertany.
(Cervera, Segarra, 1717 – 1842)
Institució d’ensenyament superior. Substituí totes les altres universitats del Principat, fundada per Felip V després d’actives gestions del consell municipal per tal d’obtenir-la i així rescabalar-se dels danys soferts durant la guerra de Successió. La butlla pontifícia fou signada per Climent XII el 1730.
L’edifici, començat el 1718, és de forma rectangular, simètric, i ocupa una superfície edificada de 10.127,50 m2. Els plans foren dibuixats per l’arquitecte militar Francesc Montagut i ampliats i modificats posteriorment. La façana exterior és barroca, i combina la pedra amb escuts de bronze; té una gran imatge de la Immaculada -patrona de la universitat- al centre, tot plegat rematat per la corona reial.
La segona façana, sobre el primer pati, és d’estil neoclàssic i té un frontó central amb al·legories de la saviesa i dos campanars de 33 m d’alçada coronats per dues àguiles. Separats del paranimf hi ha dos patis quadrats amb templet al mig, i colls de cisterna, coronats per un nen cavalcant un dofí. Als angles sobresurten torres prismàtiques de coberta piramidal.
El paranimf, que servia també de capella, és il·luminat per finestres laterals, avui bastides amb vitralls, i té a la testera un retaule de J. Padró, fet amb alabastres de colors. L’escut era un oval amb l’efígie de la Immaculada.
Els estatuts foren una refosa dels del suprimit Estudi General de Lleida i d’altres universitats, i foren sancionats per Felip V el 1726.
Hi havia facultats de teologia, cànons, humanitats, medicina, filosofia (amb càtedres de filosofia suarista i tomista i professors que introduïren nous sistemes docents i crearen l’escola eclèctica) i lleis, on es destacaren sobretot J. Finestres i R. Llàtzer de Dou, que exerciren un llarg mestratge i aconseguiren de despertar interès per les institucions catalanes i harmonitzaren els drets romà i canònic amb els usatges i drets propis.
Estigué molt relacionada amb l’escola historiogràfica de Bellpuig de les Avellanes i amb la de Poblet. Tingué la privativa d’impremta per a totes les publicacions i materials que pogués necessitar i disposà d’una impremta pròpiament universitària, de la qual sortiren, a partir del 1724, alguns exemplars notables, especialment en fer-se’n càrrec Manuel Ibarra y Marín.
Els estudiants habitaven en cases particulars, fet que transformà en pocs anys l’economia de moltes famílies de la ciutat. Hi hagué també col·legis majors: de Lleida foren traslladats el de la Concepció i el de l’Assumpció. Diversos ordes religiosos, com els cistercencs de Poblet, hi tingueren casa per a llurs estudiants. Altres col·legis foren el de la Santa Creu, per a estudiants pobres, i el dels Vuitanta, després col·legi de Sant Carles Borromeu.
Durant la guerra del Francès la impremta fou incendiada, i foren saquejades diverses dependències, i el 1822 es produïren altres incendis. El 1835 els estudis foren traslladats a Barcelona, però part del claustre no ho acceptà i es refugià a Solsona, i més tard al monestir de Sant Pere de la Portella, on s’inicià el curs 1838-39. El 1842 Espartero signà el definitiu trasllat de la universitat a Barcelona.
L’edifici fou successivament caserna, presó, mercat, etc. El 1887 fou cedit en usdefruit a la Congregació Claretiana per a instal·lar-hi col·legi i noviciat, i Francesc Nadal hi organitzà un Museu Arqueològic.
Durant la guerra civil de 1936-39 fou camp de refugiats, magatzem i camp de concentració.
Restaurat totalment, actualment allotja un institut de batxillerat, un centre de formació professional i un dipòsit d’arxius dependent de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó.
(Barcelona, Barcelonès, segle XIV)
Sala principal del Palau Reial Major, dita també Cambra de Parament.
Fou començat el 1359 per l’arquitecte Guillem Carbonell, per encàrrec de Pere el Cerimoniós; l’any 1368 fou pavimentat i es considerà definitivament acabat el 1370.
És una gran sala rectangular de 17 m per 33,50 m. L’embigat del sostre reposa sobre sis arcs de mig punt, amb capitells i pilars adossats, i a la part més pròxima als murs laterals són travats entre ells per voltes de canó secundàries, també de pedra.
No hi ha restes de la decoració pictòrica del sostre, que segons les cròniques era molt sumptuosa. L’ala meridional del saló del palau és la de l’antiga façana romànica que dóna a la plaça del Rei. Posteriorment sofrí nombroses reformes.
Descoberta el 1937, forma part del Museu d’Història de la Ciutat.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Biblioteca – Sedis Bàsquet – Ràdio
Dades dels Països Catalans 