Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Eura i Martro, Agustí

1 Resposta

(Barcelona, juliol 1684 – Ourense, Galicia, 11 desembre 1763)

Prelat i escriptor. Professà en l’orde dels agustins l’any 1699 i obtingué el títol de mestre en teologia el 1720.

Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1732), aquell mateix any fou nomenat bisbe d’Ourense, ciutat on va residir la resta de la seva vida.

Escriví composicions poètiques en castellà i dues obres en llatí, de caràcter polèmic. Figura de l’època de la decadència, com a poeta en català en destaquen les obres religioses Anatomia mental del cos humà i En memòria d’una sepultura, l’extens poema Descripció de la Muntanya e Santuari de Montserrat i, sobretot, un Art de ben morir, que obtingué una gran difusió.

Traduí al català les Lamentacions de Jeremies profeta i una heroida d’Ovidi. Li és atribuït també Lo tractat de la llengua catalana, perdut. La seva obra resta manuscrita, excepte la Descripció…, publicada el 1859.

Esteve i Tomàs, Gil

Deixa un comentari

(Torà, Solsonès, 16 desembre 1798 – Tortosa, Baix Ebre, 27 juliol 1858)

Eclesiàstic. Es doctorà a Cervera.

Ordenat, fou provisor de la diòcesi de Barcelona (1831) i governador de la de Solsona (1846).

Bisbe de Puerto Rico (1848), hi reconstruí la catedral i altres esglésies i amplià el palau episcopal.

Malalt, tornà a l’estat espanyol i fou nomenat bisbe de Tarassona (1855-57) i de Tortosa (1858), càrrec que no arribà a ocupar.

Esteve i Subietlos, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 1743 – 1805)

Eclesiàstic, escriptor i gramàtic. Fill de l’arquitecte Jaume Esteve i Sunyol, es doctorà a la universitat de Salamanca i fou catedràtic de gramàtica castellana i després de retòrica al seminari tridentí de Barcelona.

Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1786-90) i de la de Bones Lletres (1787), on llegí composicions poètiques i dissertacions històriques.

En 1803-05 edità, a partir dels materials que li havia lliurat el bisbe Fèlix Amat i en col·laboració amb Josep Bellvitges i Antoni Joglar, el Diccionario catalán-castellano-latino.

Esteve -bisbe Tortosa, s. XIV-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1356)

Prelat. Fou bisbe d’Elna. El 1352 era nomenat bisbe de Tortosa, succeint a Jaume Sitjó. Organitzà l’arxiu diocesà.

El seu successor a la diòcesi tortosina seria Joan Fabra.

Espuny, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 1522 – 1577)

Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Barcelona. Resultà elegit Oïdor de Comptes, pel braç eclesiàstic, de la Generalitat de Catalunya.

Ocupava el càrrec quan la institució decidí oposar-se a la percepció, per part de Felip II de Catalunya, de l’import extraordinari dit l’excusat, consistent en els delmes i drets d’una casa i heretat de totes les parròquies.

El dret era concedit al rei pel papa Pius V amb motiu de les guerres religioses. El Principat fou l’únic territori on sorgí el refús. La inquisició, d’acord amb el pontífex i el rei, denuncià els diputats i oïdors com a favorables a l’heretgia.

Espuny i els seus companys foren empresonats pel virrei, Diego Hurtado de Mendoza, el 19 de juliol de 1569.

Espinosa, Joan Manuel d’

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 1597 – Tarragona, 12 febrer 1679)

Eclesiàstic. El 1619 ingressà al monestir de Montserrat, d’on fou elegit abat quadrienal el 1637.

El 1641, arran de la Guerra dels Segadors, en fou expulsat per la Diputació del General, juntament amb altres cinquanta-cinc monjos i ermitans de la corona de Castella, i s’establí a Madrid, on fundà amb els seus companys un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, existent encara avui.

Fou bisbe d’Urgell (1660-64) i arquebisbe de Tarragona (1664-79). Convocà tres concilis provincials (1664, 1670 i 1678), treballà per la impressió de les constitucions dels concilis provincial anteriors i imprimí un Rituale de la seu tarragonina (1671).

Espiga y Gadea, José de

Deixa un comentari

(Palenzuela, Palència, Castella, 2 agost 1758 – Tierra de Campos, Castella, 2 abril 1824)

Eclesiàstic il·lustrat liberal. Membre de la Junta Suprema del Principat durant la guerra del Francès.

El 1810, la Junta l’elegí diputat de les Corts de Cadis, i en fou també membre de la Comissió permanent. Lluità per la supressió del tribunal de la Inquisició i propugnà la unificació legislativa d’Espanya, idea que no progressà a causa de l’oposició de Felip Aner i de Ramon Llàtzer de Dou.

El 1820 fou diputat i president de les Corts i designat arquebisbe de Sevilla, si bé no fou reconegut per la Santa Seu.

Esclua

12 Respostes

(Cerdanya, abans 885 – Catalunya, 924)

Eclesiàstic. Aconseguí ésser consagrat bisbe d’Urgell per dos bisbes gascons, foragitant el legítim Ingobert (886).

Amb l’ajut de Sunyer II d’Empúries i de Ramon II de Pallars, i l’anuència dels bisbes de Barcelona i de Vic, es declarà arquebisbe, segregant les diòcesis catalanes de Narbona.

Nomenà Ermemir per a Girona, deposant Servusdei, i creà la seu de Pallars-Ribagorça per a Adolf. Després cercà una confirmació oficial dels fets en reconèixer Odó, comte de París, que s’havia erigit en rei de França a la mort de Carles el Gros (888).

Teodard de Narbona, però, reaccionà a temps i obtingué d’Odó l’anul·lació de les pretensions d’Esclua i la reinstauració d’Ingobert i de Servusdei (891).

Escales, Ramon d’

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 24 juliol 1398)

Eclesiàstic. Abat de Vilabertran, bisbe d’Elna (1377-80), de Lleida (1380-86) -conserva, però, l’administració de la seu d’Elna-, i de Barcelona (1386-98).

Doctor en decrets i conseller de Pere III de Catalunya. Féu promulgar (1385) els estatuts sinodals de la seu d’Elna, assistí als concilis tarraconenses del 1391 al 1395, contribuí a l’armament d’una galera per a combatre els pirates musulmans, promogué a la catedral de Barcelona les obres de clausura del cor, del campanar damunt la porta de Sant Ivó i de la capella dels Sants Innocents -on fou després enterrat en un magnífic sepulcre de marbre, obra d’Antoni Canet-.

Davant el Cisma, fou partidari de Climent VII.

Protegí els jueus barcelonins arran de l’avalot del Call (1391).

Esberard, Joan Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)

Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).

Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.