(Barcelona, 1768 – Canovelles, Vallès Oriental, 1823)
Eclesiàstic i erudit. Fill de l’oïdor de l’audiència de Catalunya Miquel Joan de Magarola i de Clariana.
Fou catedràtic de filosofia a Cervera. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, des del 1793, en fou secretari i hi presentà múltiples estudis històrics de Catalunya, perduts durant l’ocupació napoleònica.
Només ens n’ha pervingut un dietari (1808-14), que usà Ramon Ferrer en la redacció de la seva Barcelona cautiva.
(Lleó, Castella, 2 abril 1727 – Girona, 20 gener 1796)
Bisbe de Girona (1775-96), on fou el promotor de la il·lustració. Amplià l’hospici (1776), on creà càtedres de gramàtica, retòrica i dibuix.
Fundà l’hospici d’Olot, amb escoles per al poble. Féu construir la capella neoclàssica de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu.
Enriquí el seminari amb una biblioteca, amb noves càtedres i amb el dret (des del 1795) de concedir graus acadèmics.
(Manzanal del Puerto, Lleó, Castella, 31 agost 1866 – Madrid, 22 desembre 1918)
Eclesiàstic. Arquebisbe de Tarragona (1913-18). Del 1907 al 1918 fou senador del regne.
Col·laborador en diversos diaris, deixà, a més, gran quantitat d’obres sobre temes històrics, polítics, eclesiàstics, apologètics i científics.
Fou membre de les acadèmies de la Llengua, de la Historia, de les Ciències Morals i Polítiques, de les Belles Arts, de les Bones Lletres, etc.
(Saragossa, Aragó, segle XVI – segle XVII)
Eclesiàstic. Fou doctor en ambdós drets.
Fou secretari d’Antoni Agustí i Albanell, arquebisbe de Tarragona -sobre la biblioteca del qual publicà una Noticia (1586)-, canonge de la catedral de Tarragona i, el 1605, canonge electe de la de Saragossa.
Veure> Ignasi de Loiola (eclesiàstic i sant basc, 1491-1556).
Veure> Ferran de Lloaces i Peres (eclesiàstic valencià, 1498-1568).
(Barcelona, segle XVII – 1713)
Eclesiàstic i poeta. Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Joan.
Fou canonge de la seu d’Urgell. Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), més tard ho fou de la de Bones Lletres.
Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V de Borbó i la seva muller (1701).
(Clairà, Rosselló, 1555 – Lleida, 1607)
Eclesiàstic. Frare dominicà. Fou prior del convent de Perpinyà (1585), catedràtic de teologia i rector (1586) de l’Estudi de Perpinyà.
Procurador pel procés de canonització de sant Ramon de Penyafort, en va escriure el De laudabili vita (1595).
També escriví: Llibre… Del Gloriós Sant Joan Baptista (1590), Llibre de la translació… dels màrtirs… Abdon i Senén (1591) i un Epítome teològic (1595); en el primer demanava la impermeabilització militar i religiosa del Rosselló enfront de França.
Morí essent prior del convent de Lleida.
(Tarragona, 15 abril 1886 – Labastida, Llenguadoc, 11 maig 1967)
Eclesiàstic. S’ordenà de sacerdot el 1911. Residí a Osca, on fundà l’Orfeón Oscense.
Beneficiat i mestre de capella de la catedral de Lleida, el 1934 publicà una Teoria de la música.
Per la seva adhesió a la Generalitat i el seu prestigi entre les classes populars, durant la guerra civil fou respectat i fou director de l’Escola de Música de Lleida.
S’exilià el 1939, i patí camps de concentració i estretors econòmiques. Exercí el ministeri pastoral a la diòcesi de Montalban, del seminari de la qual fou professor.
Publicà el polèmic L’Església contra la República Espanyola (sd), signat Joan Comas, i La meva Tarragona (1971).
(Solsona, Solsonès, 13 setembre 1904 – 3 agost 1988)
Eclesiàstic. Canonge de Solsona, historiador i conservador del Museu Diocesà.
Identificà l’origen solsoní de Francesc Ribalta (1951) i és autor de l’obra La Mare de Déu del Claustre de Solsona (1966) i d’altres articles i treballs.
Dades dels Països Catalans 