Arxiu d'etiquetes: diplomàtics/ques

Foixà i de Sacirera, Arnau de

4 Respostes

(Catalunya, segle XV)

Fill d’Arnau de Foixà i d’Orriols i germà consanguini de Bernat Guillem de Foixà i de Boixadors.

Heretà del seu pare la senyoria d’Albons. Fou un dels ambaixadors enviats a Joan II el Sense Fe per a demanar l’alliberament del príncep de Viana.

Oposat el rei (1461), aquest donà Albons a l’infant Enric “Fortuna”, comte d’Empúries (1463).

Un altre germà seu fou Hug Benet de Foixà i de Sacirera  (Catalunya, segle XV)  Senyor de Romanyà. Fou l’iniciador d’aquesta línia. Es casà amb Beatriu de Sarroca, senyora de Romanyà. Llurs fills foren Beatriu i Pere de Foixà i de Sarroca.

Foixà, Jofre de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic i escriptor (o Guifré). Fill de Bernat II de Foixà i de Beatriu.

Ja des d’abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es féu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. El rei li donà el castell de Montagut.

Amic de Pere II el Gran i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II el Just i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d’Anagni (1295). Fou abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm.

L’obra més destacada que va escriure, per encàrrec de Jaume de Sicília, és el tractat gramatical Regles de trobar (1289-91), com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, i en què diferencià, per primer cop, les llengües catalana i occitana i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.

La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una copla i tres cançons en la línia de l’amor cortès.

Fogassot, Joan

4 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Poeta. Fill d’un mercader de Barcelona, fou notari de la ciutat almenys del 1453 al 1474.

El 1453, formant part d’una ambaixada de l’estament mercader, anà a la cort de Nàpols, i el 1460 i el 1462, també per resoldre afers comercials, a la cort del duc de Borgonya. Participà en diversos debats poètics, en conjunt d’un escàs valor literari.

A més d’una dotzena de poesies de caràcter amorós, escriví diverses obres sobre temes d’actualitat, de les quals es destaquen una composició del cicle en pro de l’alliberament de Constantinoble (1453) i un Romanç sobre la detenció del príncep Carles de Viana (1461).

Ferrer, Rafael -diplomàtic-

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV)

Diplomàtic. Serví Alfons IV el Magnànim.

El 1430, amb Lluís Servent, anà a l’illa de Rodes, possessió de l’orde de l’Hospital, de la qual era mestre Antoni de Fluvià.

Aquest havia preparat una pau entre Alfons IV i el soldà d’Egipte, el qual havia enviat a Rodes els seus ambaixadors. Les dues delegacions signaren aleshores el tractat.

Ferrer, Antoni -canceller Milà, 1619/34-

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1564 – Milà, Itàlia, març 1634)

Gran canceller de Milà (1619-34). El 1628, absent el governador de Milà, Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba, que dirigia el setge de Casale Montferrato, hagué de fer cara al tumult ciutadà dit de Sant Martí (11 i 12/novembre).

Aquests fets foren recollits a Historiarum patriae… (1641-43), de Ripamonti, i Manzoni el féu un dels personatges d’I promessi sposi.

El 1632 fou nomenat ciutadà de Milà, cosa que palesa, juntament amb altres documents, l’estima en què fou tingut.

Ferran i de Sacirera, Felip de

1 Resposta

(Barcelona, 1658 – Nàpols, Itàlia, 1715)

Noble i diplomàtic. Capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del mariscal Vendôme. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada el 1700. Posteriorment, el braç militar de les Corts catalanes l’elegí com a representant per a demanar a Felip V de Borbó que nomenés un virrei per a Catalunya abans de jurar els privilegis.

El 1703 ja es decidí per l’arxiduc Carles d’Àustria, i durant la guerra de Successió dirigí forces militars a Tarragona i Lleida (arribà al grau de coronel) i actuà com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Fou nomenat coronel d’infanteria i comte de Ferran (1706).

L’any 1713 fou designat ambaixador català a l’Haia i tractà de pressionar les representacions estrangeres i Jordi I d’Anglaterra, que acabava d’accedir al tron i li plantejà el Cas dels Catalans, per tal d’obtenir una protecció per a la República catalana.

La notícia de la rendició de Barcelona li provocà una crisi que el dugué ràpidament a la mort.

Fernández de la Mora y Mon, Gonzalo

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 abril 1924 – Madrid, 10 febrer 2002)

Polític. Estudià filosofia i lletres i dret a Madrid. El 1946 acabà la carrera diplomàtica, que exercí en diverses ciutats europees.

El 1969 fou nomenat sots-secretari de política exterior, i del 1970 al 1973 ocupà el ministeri d’obres públiques.

El 1975 creà, amb Antonio M. de Oriol y Urquijo i altres polítics, la Unión Nacional Española, de caràcter reaccionari i continuista, que entrà el 1976 en la federació d’Alianza Popular, d’on fou elegit vice-president i del qual se’n separa a finals del 1978.

Autor d’assaigs filosòfics i polítics, com El crepúsculo de las ideologías (1960).

Fernández de Córdoba i Cardona, Antoni

Deixa un comentari

(Bellpuig, Urgell, 2 desembre 1550 – Valladolid, Castella, 6 gener 1606)

Duc de Somma, Sessa i Baena, comte de Palamós, Trivento, Avellino i Cabra; conegut també per Antoni de Cardona-Anglesola i Fernández de Córdoba. Fill de Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens. Estudià a la Universitat de Lleida.

Per la seva prudència, Felip II de Catalunya li deià el duque de seso. Ambaixador (1590-1604) prop dels papes Sixt V, Urbà VII, Gregori XIV, Innocenci IX i Climent VIII, tingué disputes amb ells perquè s’oposava al reconeixement papal del rei Enric IV de França.

Promogué la canonització de Ramon de Penyafort (1601). Majordom major de la reina Margarida d’Àustria (1604-06).

Fou un protector dels literats.

Fenollar, Bernat de -conseller-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

(o Desfenollar) Conseller reial i diplomàtic. Majordom de l’infant Jaume (el futur Jaume II el Just), fou ambaixador reial a Narbona (1303), lloctinent seu en el càrrec de procurador general (1304) i conseller, de qui fou el representant personal en diverses ocasions.

Quan Ferran IV de Castella i Jaume II decidiren apoderar-se del regne de Granada, aquest l’envià a Roma (1308) per obtenir del papa indulgències destinades a l’exèrcit i a la remissió del delme, per tal de servir-se’n per a les despeses de la guerra.

Fou igualment important la seva missió a Perpinyà (1318-24), per tal de tractar de la successió de Sanç I de Mallorca.

En ingressar l’infant Jaume a l’orde de Sant Joan, i després al de Montesa, Fenollar passà al servei de l’infant Alfons (1319).

Faraudo i Stagno, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 1820 – Red Oak, Iowa, EUA, 1878)

Diplomàtic. Pare de Lluís Faraudo i de Saint-Germain.

Seguí la carrera diplomàtica, i el 1859 fou vice-cònsol espanyol a Nova Orleans. Fou cònsol a Veracruz (Mèxic) (1863-66), on cooperà amb el desembarcament de tropes comandat pel general Prim, i intervingué en la proclamació de Maximilià com a emperador de Mèxic.

Fou cònsol a Bordeus i a Hong Kong, on denuncià la introducció d’opi a les Filipines.

Viatjà per tot el món.