Arxiu d'etiquetes: diplomàtics/ques

Milany, Ramon de

(Ripoll, Ripollès, segle XIII – Catalunya, 1333/49)

Noble. Fill de Dalmau de Palou. Es casà amb Francesca del Vilar i amb Constança, segurament senyora del castell de Curull i de la força del Vilar.

Fou ambaixador de Jaume II el Just i d’Alfons III el Benigne a la cort francesa.

El seu epistolari amb aquest darrer revela un magnífic estil narratiu i una àmplia curiositat.

El 1332, de retorn d’una difícil missió a França, fou nomenat batlle i administrador de la Vall d’Aran.

Morí arran de la Pesta Negra.

Mediona, Asbert de

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Diplomàtic. Senyor de Pierola (1286) i d’altres indrets del Penedès.

Actuà d’ambaixador a França (1274) de part de l’infant Pere, i al Marroc (1293) de part de Jaume II el Just. Acompanyà Pere II el Gran a Perpinyà (1285) en l’expedició de captura contra Jaume II de Mallorca.

Intervingué al coll de Panissars contra els croats de Felip III de França i excel·lí en la defensa de Besalú. Juntament amb Conrad Llança (1285), acompanyà l’infant Alfons a l’expedició contra l’illa de Mallorca, d’on fou fet lloctinent (1286).

S’encarregà més tard de les negociacions diplomàtiques (1293) entre Jaume II de Catalunya i el soldà del Marroc. El 1309 acudí amb Jaume II a l’expedició contra Almeria.

May i Rovira, Miquel

(Tremp, Pallars Jussà, vers 1480 – Madrid, 1546)

(o Mai)  Polític. Fill del regent la cancelleria Joan May i d’Elisabet Rovira, nét del també regent la cancelleria Joan May i besnét de Ramon Mai, mestre de medicina a Tremp. Dos germans seus, Climent i Joan, foren, respectivament, abats de Ripoll i de San Benet de Bages.

Fou doctor en drets. Regent la cancelleria de Sardenya (1512-17), ho fou després (1519-33) del Consell d’Aragó. El 1528 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa Climent VII, i preparà la solemne coronació de Carles V per part del papa, a Bolonya. El 1533 fou ascendit a vicecanceller de la corona catalano-aragonesa, càrrec que tingué fins a la mort.

El 1535 acompanyà el rei a Tunis; intervingué a les corts de Montsó del 1542, que prorrogà, i fou present, a Barcelona, a l’entrevista entre els consellers i el duc d’Alba sobre el vast programa de fortificació de la ciutat.

Lligat de jove amb humanistes, com Martí Ivarra (que el 1514 li dedicà un epigrama i el 1522 la segona edició barcelonina del vocabulari de Nebrija), i amb el petit cercle erasmista barceloní fou, amb Mercurino Gattinara, una de les figures bàsiques de l’erasmisme al servei de la política imperial.

La seva formació humanística, bàsicament italiana, resta palesa en la seva rica biblioteca -més de 1.800 obres impreses i 400 de manuscrites; a més de texts jurídics, hi figuraven obres d’autors clàssics, italians i francesos i una gran quantitat d’obres d’Erasme, algunes d’elles ja prohibides- i en el gran nombre d’antiguitats que deixà, en morir, al seu palau de Barcelona, que fou després casa dels Pinós.

El catedràtic de Barcelona Rafael Mambla li dedicà la seva Dialectica (1540), i el després arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, els seus Emendationum… (1543).

Mascó, Jaume

(Catalunya, segle XIV)

Prelat. Fou arquebisbe de Neopàtria almenys des del 1345. Sembla que no residí a Grècia. Es relacionà amb Pere III el Cerimoniós per alguns serveis diplomàtics.

El 1356, sota el patronatge del rei, féu esforços per obtenir una altra mitra i tractà de passada de fer alçar l’entredit papal sobre la Grècia catalana.

El 1361 ja figurava un altre personatge com a arquebisbe de Neopàtria.

Mas i Sans, Sinibald de

(Barcelona, 9 novembre 1809 – Madrid, 1868)

Viatger, diplomàtic, escriptor, lingüista i pintor. Coneixedor de moltes llengües, viatjà per Orient del 1834 al 1851.

Fou agent diplomàtic del govern espanyol a la Xina (1848-51) i durant el seu pelegrinatge pels països orientals trameté a Madrid importants treballs i dades estadístiques d’interès comercial i polític.

Va publicar obres sobre impressions dels seus viatges, i el 1844 publicà a Macau L’Idéographie, en que propugnava un llenguatge universal que servís per a tots els països; un dels seus millors estudis fou Sistema musical de la lengua castellana (1832).

Martí, Berenguer

(Catalunya, segle XV)

Diplomàtic. El 7 de gener de 1464 fou enviat a Portugal per la Generalitat de Catalunya, de cara a urgir la vinguda del nou rei Pere IV el Conestable, el qual arribaria poc després a Barcelona.

Fou tramès ja per Pere IV, el mateix any, com a ambaixador a Borgonya, on s’entrevistà amb Felip el Bo i el seu fill, Carles el Temerari. Sol·licità especialment del darrer que fos utilitzat a favor dels catalans i contra Joan II el Sense Fe l’estol de Borgonya que havia fet escala a Barcelona amb el propòsit, ben problemàtic, d’anar a combatre els turcs.

Tot i que la duquessa Isabel era tia de Pere IV, Martí no obtingué resultats positius de la seva gestió.

Marquet i Ponçgem -germans-

Eren fills de Francesc Marquet.

Galceran Marquet i Ponçgem  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Fou cònsol a Palerm des del 1526 i cònsol de mar el 1537.

Ramon Marquet i Ponçgem  (Catalunya, segle XVI – 1564)  Fou conseller tercer (1534-35 i 1538-39) i segon (1553-54) de Barcelona. La seva herència passà, al morir sense fills, al seu nebot Francesc Albanell i Marquet.

Marquet, Francesc / Ramon

Germans i fills de Ramon Marquet.

Francesc Marquet  (Catalunya, segle XV – abans 1514)  Fou del partit destorrentista. Cònsol de catalans a Gaeta des del 1484 i de Nàpols des del 1494, en renunciar el seu pare. Conseller segon (1494-95 i 1498-99) i en cap (1505-06) de Barcelona. Fills seus foren Galceran i Ramon Marquet i Ponçgem.

Ramon Marquet  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Fou comanador del Masdéu (1506) i gran prior de Catalunya (1525-29) a l’orde de Sant Joan. El 1522 fou tramès pel gran mestre de Rodes com a ambaixador prop del soldà Solimà II, quan els turcs preparaven la darrera escomesa contra l’illa.

March, Pere -diplomàtic-

(Barcelona, segle XIII – 1338)

Diplomàtic i conseller. Fill del notari Pere March, del qual heretà la baronia de Beniarjó.

La seva vinculació a la cort apareix documentada del 1296 fins a la seva mort. Serví així tres monarques: Jaume II el Just, Alfons III el Benigne i Pere III el Cerimoniós.

Ocupà en diversos períodes els càrrecs de secretari, tresorer (1306-27) i mestre racional (des del 1330). Gaudí d’una consideració elevada. Li foren confiats serveis diplomàtics d’importància.

El 1319, essent tresorer del rei Jaume II, aquest li encomanà la resolució d’una crisi a les relacions amb Sanç I de Mallorca, el qual es trobava llavors molt pressionat pels francesos de cara a fer-li infeudar el Rosselló al rei de França. Pere March, que coneixia bé al rei Sanç, resolgué l’afer adreçant-li unes lletres personals.

El 1323, per una suma elevada, comprà a Jaume II el castell d’Eramprunyà (Baix Llobregat), el qual seria decisiu per l’ennobliment de la família. A la seva mort, per manca de successió directa, l’heretà el seu nebot Jaume Marc.

March, Francesc -diplomàtic-

(Catalunya, segle XIV)

Diplomàtic. Estava al servei de Pere III el Cerimoniós.

El 1378 anà a Roma, davant el papa Urbà VI, per exposar-li les condicions sota les quals el rei Pere III podia considerar l’eventualitat de reconèixer-lo com a pontífex legítim enfront del papa d’Avinyó, les quals no foren acceptades.

Es prolongà així el neutralisme del Cerimoniós davant el Cisma d’Occident.