Arxiu d'etiquetes: dibuixants/es

Cusachs i Xivillé, Manuel

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 18 agost 1933 – 14 febrer 2019)

Escultor. Estudià dibuix i pintura (1941-50) i, al mateix temps, s’inicià en l’escultura pel seu compte, gènere cap al qual s’ha decantat. El 1962 féu la primera exposició individual. Impulsà el cicle d’exposicions Volta a Catalunya d’un escultor (1976-83).

Destaquen els nombrosos retrats i monuments dedicats a personatges il·lustres. Realitzà també la Nova verge de Meritxell, de Canillo (1980), i les sèries d’escultures que il·lustren poemes d’El caminant i el mar, de Salvador Espriu (1979-89) i Dotze senyes de Catalunya (1983), amb texts de Joan Fuster.

Esculpí també els retrats que decoren vuit dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell (1987), les peces monumentals Mataró (1991), L’abat Oliba (1993, a Montserrat), el Monument a l’11 de setembre de 1714 (1995, a Granollers) i el conjunt de petit format L’interludi dels bibelots (1993).

Ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma, entre altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura.

Cugat i Mingall, Xavier

Deixa un comentari

(Girona, 1 gener 1900 – Barcelona, 27 octubre 1990)

Músic i dibuixant. De petit anà a viure a Cuba, i després passà als EUA, on treballà de caricaturista, primer, i després és va formar com a violinista clàssic a la companyia d’Enrico Caruso. Més tard, féu còmics per a “Los Angeles Times”.

Va fer pràcticament tota la seva carrera musical als Estat Units, on es va fer famós amb la seva orquestra (formada el 1936), actuant a les millors sales de festes i per on passaren cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Jorge Negrete. La seva millor etapa anà associada amb el nom d’Abbe Lane, amb qui actuà quinze anys (des del 1952). També va participar, com a autor de cançons, director musical i àdhuc actor, en nombrosos films produïts a Hollywood.

Els darrers anys de la seva vida intensificà la faceta de dibuixant i realitzà pintures d’un sintetisme naif que exposà -per primera vegada a Europa- a Barcelona (1972).

Personatge optimista i vitalista, va retornar ja gran a Catalunya, on va viure envoltat de popularitat.

Castanys i Borràs, Valentí

5 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1898 – 11 setembre 1965)

Dibuixant i periodista. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Des de molt jove començà a publicar en periòdics infantils. Però la consagració li vingué en guanyar el premi Francesc Cambó en el Primer Saló d’Humoristes, l’any 1916. La seva producció, molt extensa, es pot resseguir des de “Xut!” (1922-36) fins a “Destino” (1939-65) passant per “El Be Negre” (1931-33) i “El Once” (1945-65) i les revistes infantils com “En Patufet” fins a “TBO”.

S’especialitzà en qüestions esportives, entre les seves creacions més populars es destaquen la d’el Vell Barça (l’avi carismàtic i bonhomiós), i les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades. Tanmateix en els relats sobre la família Sistacs, molt sovint radiofònics, portà a cap una desimbolta sàtira social de la petita i mitjana burgesia catalana. Freqüentment, també, inserí en alguns dels periòdics citats relats curts, sempre enginyosos i amb una punta satírica.

Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), també publicà Fira de ninots, Jaula de monos, La memòria es diverteix (1964), La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana, i il·lustrà Les aventures de Polzet, de Vidrao, i Guerra en la Selva, de Manuel Amat.

Fou el pare de Valentí Castanys i Fornells.

Casas i Carbó, Ramon

20 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1866 – 29 febrer 1932)

Pintor i dibuixant. Cosí germà de l’escriptor i editor Joaquim Casas i Carbó. Es formà a Barcelona i a París. Incorporà a la seva obra no solament les tècniques i els procediments clàssics, sinó també els corrents innovadors impressionistes.

Se’l pot considerar entre l’ambient artístic català com una de les figures més importants del modernisme. Féu viatges freqüents a París i a Madrid; en aquesta darrera ciutat va estudiar les obres dels clàssics espanyols, especialment Velázquez i Goya.

La seva obra és pot dividir en diferents períodes segons que predomini la recerca colorista formal (Tarda de toros, Le moilin de la Galette), aquesta mateixa recerca aplicada a temes de la vida quotidiana de les gents de Barcelona (Sortida de la processó de Corpus de Santa Maria, Avalot, Garrot, etc) o bé retrats al carbó de la major part d’artistes, intel·lectuals i personalitats del seu temps, formant una iconografia impressionant i gairebé única entorn del 1900.

Seguint la moda del temps es dedicà també al cartellisme (cartell de l’Anís del Mono) i a la il·lustració (l’Auca del Senyor Esteve). Conjuntament amb Utrillo fundà “Pèl & Ploma”, revista d’inspiració modernista.

Al costat de Rusiñol, Picasso i d’altres formà part d’Els Quatre Gats, cenacle de la bohèmia artística barcelonina a cavall del 1900. Viatjà pels EUA i Cuba, països en els quals també obtingué gran anomenada i on féu nombrosos retrats.

Canivell i Masbernat, Eudald

5 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1858 – 2 abril 1928)

Escriptor, dibuixant i tipògraf. S’inicià com a il·luminador de naips; més tard féu de caixista i impressor tipògraf i estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Catalanista (1880).

Amb Josep-Lluís Pellicer i Josep Cunill cooperà en la fundació de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1897) i l’Escola Pràctica Professional annexa, que foren dissolts el 1939. Col·laborador de la “Revista Gràfica” i redactor del “Diari Català” (1879-81), dirigit per Valentí Almirall, i de la “Revista de L’Avenç” (1881-93).

Fou un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), de l’Associació d’Excursions Catalana (1876) i del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, i bibliotecari de la Biblioteca Arús (1895-1922).

L’any 1891 inicià la publicació d'”El Arte de la Imprenta”, fou director de la “Revista Gràfica”, ”Anuario Tipográfico’ i “Crónica Poligráfica”.

Entre les seves col·laboracions com a dibuixant cal remarcar les il·lustracions que féu a Cartes de Pompei (1895), d’Emili Pi i Molist, a l’edició d’El Quixot de la Manxa (1905-06) i al Lazarillo de Tormes.

D’entre els seus escrits cal esmentar: Defectos de que adolece la imprenta española, ortroposódica y tipográficamente considerada (1881), Efimérides de la tipografía española y americana (1891), Guía de Montserrat (1898), Heribert Mariezcurrena i la introducció de la fototípia i del fotogravat a Espanya (1900), Álbum caligráfico universal (1901), Estudi iconogràfic del rei En Jaume Lo Conqueridor (1909) i publicà la Bibliografia Medical de Catalunya (1918).

Cañas i Cañas, Josep

Deixa un comentari

(Banyeres del Penedès, Baix Penedès, 23 maig 1905 – el Vendrell, Baix Penedès, 5 gener 2001)

Escultor i dibuixant. De formació autodidacta, exposà individualment per primera vegada a Barcelona l’any 1931 (Sala Parés). Becat per la Generalitat, el 1935 feu estades a Londres i a París. Després de la guerra civil féu una llarga estada a Mèxic, on recreà el tema indigenista i que ha influït notablement la seva producció posterior. Té obra als museus d’art modern de Barcelona, Madrid, Bilbao, Mèxic, etc.

Entre les seves obres més populars, cal destacar-ne els monuments A fra Ginebre Serra (a Carmel, Monterrey, Califòrnia), La Sardana (parc de Montjuïc de Barcelona) i el monument Als castellers (Vilafranca del Penedès, 1963). És autor del llibre El Vandalismo glorificado (1975).

Calsina i Baró, Ramon

Deixa un comentari

(Poblenou, Barcelona, 26 febrer 1901 – Barcelona, 26 novembre 1992)

Pintor i dibuixant. Es formà a l’Acadèmia Baixas (1912) i amb Feliu Mestres a l’Escola de Llotja (1920). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1930), i a París el 1930 i el 1931.

Realitzà el disseny dels figurins i la decoració de l’obra de Xavier Benguerel El casament de la Xela (1938). Col·laborà a la revista alemanya “Der Querschnitt” (1931-33) i il·lustrà el Quixot, les obres d’Edgar Allan Poe, etc. El 1956 publicà 30 litografies de Calsina comentades per l’autor. Sobresurten les exposicions antològiques de Barcelona del 1957 i del 1966. Premi de dibuix Ynglada Guillot (1964).

El seu estil és una espècie de realisme màgic, precís i estilitzat, sovint irònic i sobtat per algun detall insòlit o fantàstic.

Calders i Rossinyol, Pere

6 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)

Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.

Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.

El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.

Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).

Artís i Gener, Avel·lí

10 Respostes

(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)

“Tisner“  Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.

Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.

El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya. (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.

De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).

També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.

El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.

El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Anglada i Sarriera, Dolors

10 Respostes

(Barcelona, 29 octubre 1892 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1984)

“Lola Anglada“  Narradora i dibuixant. El seu estil va ser un dels més característics del noucentisme, aplicat al dibuix infantil. Va il·lustrar tots els seus llibres: Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), Margarida (1929), Monsenyor Llargandaix (1929) i Martinet (1960).

En d’altres gèneres va publicar La Barcelona dels nostres avis (1949), La meva casa i el meu jardí (1958) i Les meves nines (1983). Va col·laborar, amb Francesc Curet, en la sèrie Visions barcelonines (1925-58) i va il·lustrar llibres clàssics i moderns.

Cal remarcar la seva col·lecció de nines, instal·lada al Museu Romàntic de Sitges.