Arxiu d'etiquetes: dames

Puigverd -varis/es bio-

1 Resposta

Arnau de Puigverd  (Catalunya, segle XII)  Noble. Figura al seguici i consell d’Alfons I el Cast. El 1180 fou un dels signants de la carta de poblament de Mont-roig.

Berenguer de Puigverd  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1323 anà a Sardenya amb l’expedició de conquesta que dirigia l’infant Alfons. Aquest o un homònim intervingueren a favor de Bernat de Solcina a les bandositats de Vila-seca (1340).

Berenguer de Puigverd  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós a la guerra contra Castella. El 1357 era amb les forces agrupades al regne de València a les ordres de l’infant Pere I d’Empúries, oncle del monarca.

Catalana de Puigverd  (Catalunya, segle XV)  Dama. A la mort de Catalana de Llança, es féu càrrec de la majordomia dels petits infants Joan i Martí, futurs reis i fills de Pere III el Cerimoniós.

Galceran de Puigverd  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a l’expedició que dirigí l’infant Alfons per sotmetre Sardenya el 1323-24.

Guerau de Puigverd  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Serví a Sicília contra els angevins. S’hi destacà molt. El 1291, regnant Jaume II el Just i governant Sicília l’infant Frederic II de Sicília, era un dels quatre capitans principals del front de Calàbria.

Miró Guillem de Puigverd  (Catalunya, segle XII)  Magnat. Fou un dels defensors de Pere de Puigverd al procés de Lleida de 1157.

Pere Puigverd  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví a Sardenya. El 1362 era un dels caps principals de les forces catalanes que tenien per base el castell de Càller.

Ramon de Puigverd  (Urgell, segle XIII – Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1314, a Lleida, assistí al casament de l’infant Alfons, el futur rei Benigne, amb Teresa d’Entença. Per aquesta unió passava als contraents el comtat d’Urgell.

Ponça -dama, s. XI-

1 Resposta

(Catalunya, segle XI)

Dama. Era muller de Guerau Alemany (II) de Cervelló, el qui excel·lí en temps de Ramon Berenguer I el Vell, i mare de Guerau Alemany (III) que es destacaria amb els comtes següents.

Pinós -varis/es bio-

Deixa un comentari

Antoni Pinós  (Catalunya, segle XVIII)  Metge. Fou catedràtic de la universitat de Cervera. És autor d’una Sinoptica relectio de nutritione (1750).

Arnau de Pinós  (Bagà, Berguedà, segle XIV – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1370)  Frare dominicà. Havia pres hàbit al convent de Puigcerdà. Pertanyia a la família noble dels Pinós. Tingué fama de sant per les seves virtuts.

Beatriu de Pinós  (Catalunya, segle XIV – 1357)  Dama. Fou enterrada al monestir de Poblet.

Bernadí de Pinós  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Noble. Fill de Bernat de Pinós. A la mort del seu pare (1464), fou posat sota la tutela de Francesc de Pinós, de Siracusa.

Felip de Pinós  (Catalunya, segle XVII)  Noble. El 1640 sobresortí entre els qui prengueren les armes contra Felip IV, quan esclatà la guerra de Separació. Participà a la victoriosa batalla de Montjuïc, el 26 de gener de 1641.

Francesc de Pinós  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Senyor de Siracusa. Fou el tutor de Bernadí de Pinós a la mort del seu pare, Bernat de Pinós.

Miquel de Pinós  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Noble. Fou una de les figures distingides de la campanya per defensar el Rosselló el 1597-98, en unió d’altres membres del seu llinatge.

Pere de Pinós  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Noble. El 1597-98, en companyia de diversos familiars, destacà lluitant al Rosselló contra la invasió francesa.

Peronella I de Bigorra

1 Resposta

(França, després 1175 – Escala-Dieu, França, 1251)

Comtessa de Bigorra. Vídua i sense fills de Gastó VI de Bearn, contragué nou matrimoni amb Nunyo Sanç I, comte de Rosselló i defensor de la Bigorra contra els croats francesos, però aquest matrimoni fou declarat nul pel papa Innocenci III.

Peronella se’n separà i hagué de maridar-se amb un fill de Simó de Montfort, l’invasor.

Perellós i de Mur, Elfa de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1495)

Filla de Ponç de Perellós i van Steenhoont. Aportà les baronies de l’Albi i Cervià a la descendència del seu primer marit Hug III de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig.

Peratallada, Ermessenda de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV)

Dama. Segona muller de Ponç III d’Empúries.

Per no haver sol·licitat la necessària dispensa de parentiu, els esposos hagueren de separar-se.

Peralta -varis/es bio-

Deixa un comentari

Alfons de Peralta  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Serví Jaume I de Catalunya a la conquesta de València (1238). Hi rebé donacions com a premi dels seus serveis.

Guillem de Peralta  (Ribagorça, segle XII – segle XIII)  Templer. Comanador d’Alfambra, Novillas i Villel (1196) i de Cantavieja, Montsó i Castellote (1201).

Jordà de Peralta  (Ribagorça, segle XIII)  Comanador de Gardeny. Destacà per la seva total adhesió a Jaume I el Conqueridor durant la difícil minoritat d’aquest.

Ponç de Peralta  (Lleida, segle XIII)  Noble. Protagonitzà un deseiximent amb Bernat de Montlleó a Lleida el 1255.

Ramon de Peralta  (Catalunya, segle XIII)  Canonge de Lleida (1286).

Sança de Peralta  (Ribagorça, segle XII)  Dama. Donà a l’orde de l’Hospital l’honor que posseïa a Siscar (1180).

Sibil·la de Peralta  (Ribagorça, segle XIII – Sicília ?, Itàlia, abans 1320)  Es casà (1292-98) amb un cosí del rei, Felip de Saluzzo (mort 1324). Fills d’aquests foren Marquesa, Elionor i Constança de Saluzzo.

Sibil·la de Peralta  (Catalunya, segle XIV)  Abadessa de Sant Hilari de Lleida (1328-68).

Pelita, Constança Mendes

2 Respostes

(Portugal, segle XIII – Catalunya, segle XIV)

Dama. Es casà amb Pere, fill natural de Pere II el Gran i Agnès Zapata, el qual havia anat a Portugal per gaudir de la protecció de la reina Elisabet, germanastra seva.

La parella tingué un fill anomenat Alfons.

Pau, Caterina de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XV)

Filla de Joan de Pau (mort després 1448). Fou la muller de Joan Margarit i de Peguera.

Foren pares del cardenal Joan Margarit i de Pau.

Palou, Jerònima

Deixa un comentari

(Barcelona ?, segle XVI)

Dama culta. Muller de Joan Almogàver, cosí del poeta Joan Boscà. Aquest li dedicà la seva traducció castellana d’Il Cortegiano (1534); a l’edició Garcilaso publicà un elogi d’ella.