(Manresa, Bages, segle XIV – després 1374)
Jurista i cavaller. Intervingué, com a assessor jurídic, en el procés de despossessió de Jaume III de Mallorca (1343-44), i després fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya.
Conseller de Pere III el Cerimoniós, tingué un paper important en les decisions de declarar la guerra a Gènova (1351) i a Castella (1356). Des del 1365 fou conseller de l’infant Joan.
És autor d’unes glosses a les Constitucions de Catalunya.
(Catalunya, vers 1626 – Barcelona, 1707)
Noble. Senyor de Catllà, castlà de Rocabruna i marquès de Besora, títol que li fou concedit per Carles II el 1697.
Fill de Lluís Descatllar i Desbac, fou protector del braç militar i partidari del rei-arxiduc Carles III, que el 1707 li atorgà el títol de gentilhome de cambra; el mateix any li foren conferides les dignitats de mestre racional i de batlle general de Catalunya, en les quals, després de la seva mort, fou succeït pel seu fill Joan Descatllar i de Cartellà.
(Barcelona, segle XVII)
Mercader. Fou, després de l’economista Jaume, el més destacat dels diversos membres de la família que intervingueren al seu temps a la vida municipal barcelonina.
Actuà d’alferes a la companyia de mercaders de la Coronela. Tingué el títol de defensor de la Llotja de Mar. El 1644 fou nomenat jutge d’apel·lacions.
Resultà elegit conseller quart de la capital el 1648. El 1650 era un dels administradors de l’hospital general de Barcelona.
Després de la guerra de Separació encara era membre del Consell de Cent, com un homònim que devia ser fill seu.
(Catalunya, vers 1410 – vers 1474)
Baró de Calonge i de Llagostera. Fill i hereu (vers 1447) de Pere Galceran de Cruïlles. Vers el 1437 heretà del seu oncle Joan Bernat de Cruïlles la baronia de Llagostera.
Fou un actiu parlamentari a les corts del període 1448-60, especialment a la del 1455. Conseller reial el 1456, cooperà a l’alliberament de Carles de Viana, que el féu camarlenc i negociador del seu projectat matrimoni amb Isabel de Castella (1461).
Però mort el príncep, en esclatar la guerra contra Joan II (1462), es decantà pel rei i fou un dels defensors de la força de Girona, assetjada pel seu parent Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera, baró de Cruïlles, i pel seu fill Pere Galceran.
Capturat a Calonge el mateix any per les forces del comte de Pallars i del baró de Cruïlles, fou bescanviat (1463), i continuà essent un dels primers capitans reialistes de l’Empordà, sempre en contra dels seus parents; es distingí en la defensa del castell d’Empúries (1468).
El 1463 Joan II el Sense Fe el recompensà retornant-li Calonge (que havia estat reincorporada a la corona el 1371), però acabada la guerra hagué d’anul·lar aquesta donació davant la protesta de Barcelona i dels calongins.
(Cruïlles, Baix Empordà, vers 1225 – Catalunya, 1295/1304)
(dit el Gran) Senyor de les baronies de Cruïlles i Peratallada. Fill de Gilabert (III) de Cruïlles. Fou el fundador de la grandesa del llinatge pel seu casament (vers el 1249) amb Guillema de Peratallada (morta vers el 1295).
Serví Jaume I de Catalunya a València i fou ambaixador seu a Roma (1266), Navarra (1273), Foix (1278) i França (1279).
Gran privat de Pere II el Gran, l’acompanyà a Bordeus el 1283 i després fou conseller i home de confiança d’Alfons II el Franc i ambaixador seu a Provença (1287) i a França, on fou retingut pel rei francès (1290-92). El 1293 anà d’ambaixador a Roma.
Fou un gran creditor de Jaume I i de Pere II, però també hagué de contraure deutes molt crescuts, i el 1287 hagué de vendre els seus dominis de Vulpellac, Sant Climent de Peralta i Sant Feliu de Boada.
(Empordà, segle XIII)
Noble. Serví Jaume I de Catalunya. El 1260, amb Gilabert (III) de Cruïlles, volgué traslladar-se a Tunis per servir-hi l’infant Enric de Castella. Aquesta iniciativa fou prohibida per Jaume I a causa de l’amistat i el parentiu del monarca amb el rei castellà Alfons X, rival de l’infant Enric.
El 1262 assistí a l’assemblea davant la qual, a Montpeller, Jaume I procedí novament a una partició de l’heretatge dels seus fills.
El 1271 fou un dels magnats que acompanyaren el monarca al seu estiueig de repòs a Torrealles, prop del Moncaio.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà honrat. Pertanyia al Consell de Cent.
En 1712-13 fou conseller segon de Barcelona. El seu mandat coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó.
Actuà durant la fase inicial del setge (1713-14), fins al terme reglamentari en què, per noves eleccions, ocupa el consistori l’equip de Rafael Casanova (30 novembre 1713).
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Barcelona, segle XIV – València, 1445)
Almirall de l’armada de Martí I l’Humà a Sardenya (1410) i mestre de Montesa.
El 1412 fou designat com un dels quatre vice-regents enviats pel nou rei Ferran I d’Antequera a Sicília per pacificar l’illa; el papa li concedí la facultat de poder proveir-hi els càrrecs eclesiàstics.
Defensà i pacificà Sicília àdhuc a compte de l’orde (1413). El 1420 acompanyà Alfons IV el Magnànim a Còrsega i a Sardenya; hagué de lluitar contra l’armada genovesa i la vencé prop de Pisa (1421).
Del setge de Marsella (1423) s’endugué com a trofeus, a València, les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, i les cadenes que barraven el port, actualment encara a la seu de València.
El 1429 fou nomenat lloctinent general del Regne de València, i el rei li’n confià la defensa davant les hostilitats del rei de Castella; vencé el mestre de Calatrava Luis de Guzmán a Antella i a Gavarda.
El 1436 formava part del consell reial valencià.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. Germà del Riambau que anà a Sardenya.
El 1396 col·laborà molt a la defensa del país contra la invasió del comte de Foix. Era un dels caps de la guarnició de Barbastre, on fou pres durant el setge per haver sortit amb una partida per cercar aigua.
El 1426, amb Andreu de Biure, signà per compte d’Alfons IV el Magnànim el tractat d’amistat amb Milà, i dos anys després, amb el mateix diplomàtic, anà a Gènova per negociar-hi una concòrdia.
També amb Biure actuà intensament durant el poc temps que Alfons IV estigué pres després de la batalla de Ponça (1435), i l’any següent figuravà al consell del rei a Gaeta.
Per aquest temps tornà a Catalunya, destinat al consell del Principat que assessorava la reina Maria de Castella.
(Barcelona, vers 1426 – després 1498)
Polític. Conseller en cap en temps de Ferran II el Catòlic.
Fou autor, pels volts del 1483, d’un pla de redreç que tenia com a objectius principals la reducció del deute públic municipal, la reforma de la burocràcia municipal i l’augment dels ingressos del municipi mitjançant la participació de forans i eclesiàstics en les càrregues impositives.
El pla fou aprovat pel Consell de Cent, però les pressions dels estaments privilegiats aconseguiren d’introduir-hi una esmena que el féu inaplicable (la posada en pràctica conjunta de totes les mesures).
Tanmateix, aconseguí l’aprovació d’una reducció de salaris dels funcionaris municipals i la prorrogació dels impostos sobre la carn i el vi i, d’altra banda, el pla Conomines inspirà les “Ordinacions per al redreç” del 1491.
Dades dels Països Catalans 