(Catalunya, 1412 – segle XV)
Fill de Ramon i d’Elisabet. Es casà (1436) amb Constança Serra i Destorrent.
Tenia una galera grossa i, viatjant sol o amb el seu germà Pere, mantingué relació comercial amb Llevant, Tunís, Almeria, etc.
En el govern municipal, es destacà durant el predomini de la Busca, partit en el qual actuà també el seu fill Ramon Desplà. Un altre germà seu fou Francesc.
(Barcelona, segle XVII)
Mercader. Fou, després de l’economista Jaume, el més destacat dels diversos membres de la família que intervingueren al seu temps a la vida municipal barcelonina.
Actuà d’alferes a la companyia de mercaders de la Coronela. Tingué el títol de defensor de la Llotja de Mar. El 1644 fou nomenat jutge d’apel·lacions.
Resultà elegit conseller quart de la capital el 1648. El 1650 era un dels administradors de l’hospital general de Barcelona.
Després de la guerra de Separació encara era membre del Consell de Cent, com un homònim que devia ser fill seu.
(Barcelona, segle XVII)
Mercader i conseller de Barcelona.
Escriví Vot de Jaume Damians, conseller de la ciutat, contra l’entrada de robes de llana i seda estrangeres (1630), el text econòmic més important del segle XVII, on constatava la decadència del comerç i la pèrdua d’alguns mercats, i avaluava la disminució de les activitats manufactureres catalanes i la invasió dels productes tèxtils estrangers en el mercat català.
Posteriorment representà diverses vegades el Consell barceloní, col·laborà amb la Generalitat en la repressió del contraban (1638) i fou membre del Consell de Guerra durant la guerra dels Segadors, on tingué una important actuació en la defensa de Barcelona, fins que fou aconseguida la victòria en la batalla de Montjuïc (gener 1641).
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
(Barcelona, segle XIX – Las Palmas, Canàries, 1913)
Comerciant i polític. Fou orador fogós i gran propulsor del republicanisme federal.
Cooperà substancialment a la renovació urbana de la ciutat de Las Palmas, i fou un dels edificadors del Puerto de La Luz.
Fundà a l’esmentada ciutat canària el “Círculo Cuyás“, encara existent.
(Barcelona, 25 octubre 1818 – Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 4 desembre 1898)
Comerciant i polític. Des de la seva joventut visqué a Tenerife, on seria introduït per Agustí Guimerà, oncle del famós poeta i dramaturg.
Fundà el setmanari “La Opinión”, convertit en diari el 1882. Hi defensà la política conservadora de Cánovas del Castillo, bon amic seu, del qual refusaria tanmateix tota mena de favors.
(Catalunya, 1987 – 2010)
(COPCA) Entitat de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia. Creada pel departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat.
Impulsa la realització d’accions encaminades a afavorir l’activitat exportadora a Catalunya, sobretot en les àrees de formació, informació, assessorament i promoció.
El 2010 entrà a formar part de l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana (ACCIÓ).
(Barcelona, segle XIII – 1829)
Institució que regulava els afers marítims i de comerç.
Als Països Catalans, el primer conegut és el de Barcelona (segle XIII), que serví de model per a la formació dels de València i Palma de Mallorca. A partir de la segona meitat del segle XIV començà l’expansió dels Consolats de Mar per terres de la Corona Catalano-aragonesa amb la creació dels de Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols.
Abolits tots llevat dels de Barcelona i Mallorca per Felip V de Borbó, posteriorment en ressorgiren alguns com els de València (1762), si bé desaparegueren definitivament el 1829 amb la promulgació del codi de comerç espanyol.
Posteriorment l’edifici de Barcelona fou la seu de la Junta de Comerç i actualment ho és de la Llotja de Barcelona.
(Barcelona, 1394 – 1716)
(o Consell dels Vint) Nom amb el qual fou conegut el consell de la mercaderia de la ciutat, creat per Joan I de Catalunya. A diferència d’altres ciutats, era supeditat als consellers i al Consell de Cent.
Era format per vint consellers de la mercaderia, elegits, des del 1536, per insaculació entre els mercaders matriculats, una part d’entre els majors o vells (majors de quaranta anys), i l’altra, els joves (majors de vint-i-cinc), els quals actuaven juntament amb els dos cònsols de mar i els dos defensors de la mercaderia.
Disposava, a més, d’un advocat, un síndic i dels oficials subalterns (porters i guardes) que administraven el dret del pariatge.
Fou suprimit amb el decret de Nova Planta. Les seves funcions foren continuades el 1758 per la Junta de Comerç.
(Barcelona, 1 juliol 1709 – 1723)
Companyia comercial. Creada pels comerciants Salvador Feliu de la Penya, que en fou l’administrador, Joan Verivol, Josep Grasses i Gralla, Josep Boïgues i Josep Valls, aquest darrer resident a Gibraltar, amb la finalitat de substituir el monopoli de Cadis en el comerç oceànic.
Fou constituïda per una durada de tres anys i amb un capital d’11.200 lliures catalanes, repartides en setze participacions de 700 lliures. Els acords no eren presos per votació proporcional a les participacions, sinó pel consentiment de tots els companys.
La companyia nolejà vaixells per al comerç amb els ports atlàntics, recolzat en el de Gibraltar -ocupat de poc (1704) pels anglesos, aliats dels catalans en la guerra de Successió-; secundàriament, participà en expedicions comercials a la Mediterrània.
Exportà principalment vins i aiguardents i productes agrícoles; importà cuirs bruts africans, blat d’Itàlia i de Llevant, etc.
El llibre de comptes o Manual de la Companyia nova de Gibraltar és un testimoni de l’activa vida comercial catalana durant la guerra de Successió.
Perdurà fins al 1723, després de diversos processos interromputs per la caiguda de Barcelona (1714-16).
Dades dels Països Catalans 