Arxiu d'etiquetes: cineastes

Rossell i Sanuy, Benet

2 Respostes

(Àger, Noguera, 23 octubre 1937 – Barcelona, 21 agost 2016)

Artista plàstic i cineasta, conegut pel pseudònim de Beni. Estudià ciències econòmiques i dret a Barcelona i també teatre a París (1964). Des d’aleshores treballa habitualment en aquesta ciutat.

S’introduí en el món del cinema vers l’any 1965 i col·laborà en diversos projectes de cinema independent. Més tard fou director artístic d’algunes de les pel·lícules de Francesc Betriu, com ara Furia Española (1974). Ha realitzat així mateix curtmetratges en col·laboració, entre els quals poden esmentar-se Calidoscopi (1971), Atrás etíope (1977) o el vídeo Rambla 24 H (1981).

Com a pintor i gravador realitza obres en les quals apareixen grafismes diminuts que poden evocar des d’elements cal·ligràfics fins a petits insectes. Ha exposat les seves creacions als principals centres artístics d’Europa i de Nord-Amèrica.

És autor del llibre de poemes il·lustrat Microteatre U (1982).

Posteriorment ha realitzat diverses performances i exposicions individuals. Així mateix ha participat en nombroses exposicions col·lectives i ha col·laborat en el disseny de l’escenari del film de dibuixos animats Despertaferro (1986).

Portabella i Ràfols, Pere

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 11 febrer 1927 – )

Realitzador i guionista cinematogràfic. Cofundador de Films 59, produí Los golfos (1959), El cochecito (1960) i Viridiana (1961), en que intervingué en qualitat de productor executiu. Com a director, la seva primera fase fou marcada per la inspiració de Joan Brossa (No compteu amb els dits, 1967; Nocturn 29, 1968; Umbracle, 1971).

S’inclinà després cap a produccions més directament polítiques: Advocats laboralistes (1973), El sopar (1974) i Informe general (1977). Dins l’experimentalisme se situa també la seva realització posterior Pont de Varsovia (1987). És autor de diversos curtmetratges, entre els quals cal esmentar la sèrie sobre Joan Miró (1970-74) i Cantants (1972).

Pomés i Campello, Leopold

1 Resposta

(Barcelona, 17 novembre 1931 – Girona, 27 agost 2019)

Fotògraf i realitzador cinematogràfic. Vinculat al grup Dau al Set, el 1955 féu la seva primera exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. S’ha dedicat amb èxit a la realització de films publicitaris, premiats a diferents festivals internacionals (Cannes, Venècia, Rizzoli).

Entre les publicacions que ha il·lustrat destaquen La arquitectura modernista (1968), Gaudí (1970), Arquitectura y lágrimas (1975), Teoria i pràctica del pa amb tomàquet (1985) i Toros 1957-58 (1995).

El 1998 va rebre la Medalla del Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb O. Maspons i Colita.

Momplet i Guerra, Antoni

Deixa un comentari

(Cadis, Andalusia, 1899 – Cadaqués, Alt Empordà, 10 agost 1974)

Editor, promotor artístic i director de cinema. De família catalana. Viatjà a Cuba, i de retorn fundà a Barcelona la col·lecció literària popular “La Novel·la d’Ara” (1923). Com a manager de Teresina Boronat muntà espectacles a París, Londres, Los Angeles, Nova York, Tokyo, etc.

Publicà artícles de cinematogràfia a diverses publicacions d’Europa i d’Amèrica, així com a “El Diluvio”, “El Día Gráfico”, “Cine-Art” -que dirigí-, entre d’altres.

Produí i dirigí Hombres contra hombres (1935), film pacifista d’argument amb intercalació de documentals, i La farándula (1936). Treballà després uns quants anys a Buenos Aires i a Mèxic, i en retornar dirigí La hija del mar (1954), segons l’obra de Guimerà, i diversos altres films de tipus comercial.

Marsillach i Soriano, Adolf

2 Respostes

(Barcelona, 25 gener 1928 – Madrid, 21 gener 2002)  Actor i autor teatral i cinematogràfic. Nét d’Adolf Marsillach i Lleonart. Debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad (1950). Entre els seus èxits com a actor i director del Teatro Español de Madrid (des del 1965) hi ha Marat-Sade (1968) i Tartuf (1969).

Fundà i dirigí (1978-79) el Centro Dramático Nacional, i més tard fou nomenat director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (1985-89 i 1992-96), i amb la qual ha fet montatges com La Gran Sultana (1994) i El misántropo (1996).

Ha actuat en nombroses pel·lícules: Mariona Rebull (1947), Cerca de la ciudad (1952), La regenta (1974), Al servicio de la mujer española (1978), Sesión continua (1984), La vaquilla (1985), Esquilache (1988, premi Goya al millor actor de repartiment) i Un largo invierno (1991).

Ha dirigit Flor de santidad (1972). Ha estrenat, com a autor teatral, Yo me bajo en la próxima, y usted? (1981) i ha col·laborat en diverses produccions per a la televisió.

Va publicar un llibre de memòries Tan lejos, tan cerca. Mi vida (1998). El 1991 va rebre la Medalla d’Or de Belles Arts, màxim guardó que atorga el Ministeri de Cultura.

Iquino, Ignasi Ferrés i

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 25 octubre 1910 – Barcelona, 29 abril 1994)

Director i productor de cinema. Inicià la seva activitat amb El crimen del Expreso de Andalucía (1934). D’aleshores ençà dirigí prop d’un centenar de llargmetratges, entre els quals Brigada criminal (1950), El Judas (1952) -primer film estrenat en català a la postguerra-, Fuego en la sangre (1953).

La seva tècnica, derivada del cinema nord-americà dels anys 1930, ha fet escola i ha caracteritzat fins a un cert punt un cinema comercial barceloní. Aprofitant els èxits comercials i els beneficis de la seva pròpia productora ha desenvolupat una prolífica filmografia basada en l’explotació més fàcil de la denúncia social i la sexualitat.

Algunes pel·lícules seves han estat premiades pel Sindicat de l’Espectacle com Cabeza de hierro (1943), Una sombra en la ventana (1944), El obstáculo (1945), Aquel viejo molino (1946), Noche sin cielo (1947). Ha obtingut també d’altres premis com el de la crítica estrangera i el premi especial de direcció al Festival de Granollers de 1961 per Juventud a la intemperie.

Gelabert i Badiella, Fructuós

5 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 15 gener 1874 – Barcelona, 27 febrer 1955)

Director de cinema. Fill d’un ebenista mallorquí, continuà l’ofici patern. El 1897 construí la seva pròpia càmera de cinema segons un model original de Lumière. D’aquesta època cal destacar: Baralla en un cafè (1897), Sortida dels treballadors de La Espanya Industrial (1897) i la primera pel·lícula d’argument Dorotea (1899). El seu reportatge sobre una anada d’Alfons XIII de Borbó a Barcelona (1898) esdevingué el primer film espanyol que fou exportat.

Realitzà altres pel·lícules de ficció d’èxit a l’inici del cinema, com Els pinxos de la vaqueria del Parc (1905), Terra Baixa (1907), Maria Rosa (1908), Amor que mata (1911), Ana Kadowa (1912), Mala Raça (1912), La filla del mar (1915) i La puntaire (1928).

El 1916 fundà els estudis Boreal Films. Amb l’arribada del sonor es retirà i es dedicà a la construcció d’aparells amb la marca pròpia (“Frugel”) i n’experimentà d’altres, entre els quals un projector en relleu. És considerat pioner de la indústria cinematogràfica a Espanya i un dels grans capdavanters del cinema mundial.

Forn i Costa, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 4 abril 1928 – 3 octubre 2021)

Director i productor de cinema. Després d’algunes activitats literàries, es dedicà (1950) al cinema. Es va iniciar amb el curt-metratge Gaudí (1954). Dels seus films destaquen Pena de muerte (1962), La barca sin pescador (1964), La piel quemada (1966) i, sobretot, Companys: procés a Catalunya (1979).

El 1975 va fundar l’Institut del Cinema Català, que també va presidir (1976-78). El 1987 va ésser nomenat director general de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1994 president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.

També ha dirigir Ho sap el ministre? (1991) i l’adaptació televisiva de Tirant lo Blanc.

Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya

2 Respostes

(Catalunya, 1982 – )

Centre especialitzat en cinema. Format per dos fons independents, ja que recull la Biblioteca de Cinema Delmir de Caralt, que ell i la seva esposa, Pilar Quadras, ambdós realitzadors de cinema afeccionats, iniciaren l’any 1924 adquirint llibres i revistes per a completar la seva formació cinematogràfica; a partir de l’any 1939 l’obriren als estudiosos i el 1972 la donaren a la Fundació Mediterrània, que creà un patronat.

Per altra banda, l’any 1982 nasquè la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya i, dins d’aquesta, la biblioteca amb el fons rebut de la delegació de la Filmoteca Nacional d’Espanya a Barcelona; el 1983, s’hi afegí la CO.CI.CA. (Col·lecció Cinematogràfica Catalana), adquirida al seu creador, Miquel Porter i Moix. L’any 1988 la Fundació Mediterrània i el Departament de Cultura signaren un conveni per a la gestió de la Biblioteca Delmir de Caralt.

Els fons d’ambdués institucions sumen al voltant de 30.000 llibres i fullets, més de 2.000 títols de revistes, més de 20.000 reculls de premsa diària, 45.000 fotografies, enregistraments sonors de producció pròpia i d’origen extern i cinc mil vídeos.

Almendros i Cuyàs, Néstor

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 octubre 1930 – Nova York, EUA, 4 març 1992)

Cineasta. Operador i realitzador de cinema. Des del 1948 va viure a Cuba, on va fer documentals fins que, en desacord amb el règim castrista, el 1962 marxà cap a França. Col·laborà amb F. Truffaut a L’enfant sauvage (1969) i amb E. Rohmer des del 1966 fins al 1976 (La collectioneuse, Ma nuit chez Maud, Le genou de Claire).

L’Oscar de 1978 per la seva fotografia a Days of heaven, de T. Malick, li obre les portes del cinema nord-americà: Kramer vs. Kramer (1981), de R. Benton, i New York Stories (el capítol de M. Scorsese, 1989), entre d’altres. A l’estat espanyol col·laborà en Cambio de sexo (1976) del barceloní Vicenç Aranda.

Ha publicat a França un llibre d’experiències professionals: Un homme à la caméra (1980), traduït al castellà el 1982. Els darrers anys prosseguí la seva denúncia del castrisme amb la realització del documental Nadie escuchaba (1988). Com a director de fotografia, rodà a Hollywood Nadine (1987) i Billy Bathgate (1991).